El d’avui és un d’aquells dies que deixaran una petja especial a la nostra història: al Parlament es votarà una declaració sobiranista, com a primer pas en el reconeixement del dret a decidir del poble català. La majoria de formacions polítiques ho han tingut clar i han actuat en conseqüència, situant-se allí on caldria esperar-los: els nacionalistes catalans en un costat; els nacionalistes espanyols, a l’altre.
Tots..., menys els socialistes! Mantenint la incapacitat de constatar quina és la voluntat majoritària de la nostra societat, practiquen l’obstrucció sistemàtica a tot allò que pugui significar la sobirania de Catalunya. Per començar, s’entestaren a negar que es fes cap referència a un nou estat. Una vegada els ho acceptaren, seguiren la seva voluntat d’aigualir la declaració: no accepten tampoc que s’indiqui que Catalunya té “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. L’estat espanyol sí, però Catalunya, on anirem a parar!
Les paraules d’ahir a “El món a RAC1” de Pere Navarro no pogueren ésser més clares —i aclaridores. En primer lloc, “Defensem el dret a decidir però amb totes les garanties polítiques i jurídiques”. Com és natural, en la seva visió hispanocèntrica, només té en consideració les “garanties polítiques i jurídiques” espanyoles; no pas les catalanes —quina insolència!—, ni les internacionals: el món s’acaba a Madrid!
En segon lloc, “Catalunya serà sobirana si ens ho reconeixen”. Tres quarts del mateix, només ho serà si els espanyols, no tan sols centre de l’univers, sinó els nostres naturals amos i senyors —“por derecho de conquista”?, podríem demanar-li— i per tant sense la seva concessió, res no podem fer. Únicament podem deixar d’ésser esclaus, o serfs, si hom prefereix un terme més suau, si els nostres propietaris legítims ens concedeixen, liberalment, la manumissió, la llibertat. Als infants, per a emancipar-se, els cal el permís dels seus pares!
En tercer, per a reblar el clau, “Declarar la sobirania de Catalunya significa que, abans de la consulta, Catalunya ja és sobirana. Potser Catalunya decideix una altra cosa: que no és sobirana.” O el que és el mateix, una pèrdua absoluta no ja de la perspectiva o de la lògica sinó del més simple sentit comú: la sobirania resideix en el poble espanyol, perquè ho diu la immaculada Constitución, però no en el català?
Potser que s’ho facin mirar! La sobirania, plena i il·limitada, és un atribut de qualsevol entitat humana pel sol fet d’ésser-ho. Catalunya és sobirana, és clar que sí. Però no tan sols Catalunya, qualsevol subjecte polític o social ho és —i ho ha d’ésser! I ho és per principi, originàriament. I serà, exclusivament, a partir d’aquest dret originari i irrenunciable, que podrà decidir cedir-la. Mai a la inversa.
Afirmar que Catalunya no és sobirana és negar-nos no ja el dret a decidir, que ja fóra prou aberració, sinó el dret a ésser, el dret a valer-nos per nosaltres mateixos. Catalunya és sobirana per se, com ho és qualsevol part del territori. Com ho és La Val d’Aran. O potser hem de creure que si, una volta haguem exercit el dret a decidir —malgrat l’obstinada i suïcida obstinació del PSC (més PSOE que mai)—, els aranesos volguessin separar-se de Catalunya seríem nosaltres, els catalans, qui els hauríem de donar permís?
D’aquesta visió teva, submisa i subordinada, d’aquest complex d’inferioritat manifesta, amic Navarro, se’n diu, purament i neta, diglòssia política!
dimecres, 23 de gener del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13