El passat 5 de gener es va complir el 53è aniversari de la mort del guerriller antifranquista Francesc Sabaté, popularment conegut per Quico, ja que va ser abatut al principi del carrer Major de Sant Celoni el dia 5 de gener de 1960, a tres quarts de vuit del matí. Vint-i-quatre hores abans, havien estat executats per la Guàrdia Civil, al mas Clarà, del barri de la Mota, terme de Palol de Revardit, els quatre companys del Quico, Francesc Alcaraz, Roger Madrigal, Anton Miracle i Martin Ruiz. Aquest va ser el darrer grup organitzat per la resistència franquista des de l’exterior del territori de l’estat espanyol que va travessar la frontera pirenaica.

Durant mig segle, la llegenda ha atribuït erròniament al Quico Sabaté la mort d’un agent de la guàrdia civil, el tinent de Francisco Fuentes, abatut durant la fugida del guerriller del mas Clarà, encerclat per un centenar de guàrdies civils. Aquesta llegenda va ser difosa per la mateixa Guàrdia Civil, la vencedora final de la contesa.

En el llibre “Tren correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys”, publicat ara fa dos anys, ja apunto la hipòtesi que el tinent Fuentes hagués estat abatut per “foc amic”. Hi havia aquesta possibilitat. Tanmateix, durant la recerca que em va permetre escriure el llibre, alguns dels meus entrevistats m’havien afirmat amb determinació que “no va ser pas el Sabaté qui va matar el tinent, sinó que van ser els mateixos guàrdies civils”. I fins i tot un parell o tres de persones havien anat més enllà amb un “se’l van carregar expressament”. És clar, aquesta era una afirmació molt gruixuda, no contrastada, i la vaig desestimar.

Després de la publicació del llibre, durant aquest dos anys transcorreguts, he rebut, sense cercar-la, més informació, que encaixa en aquest escabrós afer i que crec que és ben fiable. Bàsicament es tracte de quatre fonts: una és repetitiva, ja que es tracta de l’afirmació, sense aportar proves o més arguments, que el tinent Fuentes va ser abatut en un acte de revenja per un guàrdia civil que li tenia mania. Tanmateix, les altres tres són més fiables.

Poc després de sortir el llibre a la venda, vaig rebre una trucada telefònica que després del cortès “et felicito pel llibre sobre el darrer viatge del Quico Sabaté”, em va etzibar un “vas ben orientat en dir que el Quico Sabaté no va matar el tinent Fuentes, però et vas quedar curt”. Malgrat la sorpresa de la trucada i l’observació, encara vaig caure a dir: “Sí, algú ja m’havia comentat que no va ser un accident”. “Pots estar-ne ben segur, que no va ser una accident: va ser una acció premeditada d’un guàrdia civil que les hi portava botades”, em va contestar amb convicció el meu desconegut interlocutor. “I com és que n’estàs tan segur, del que dius?”, vaig preguntar jo. “Perquè jo sóc un guàrdia civil, i sé com va anar la cosa”. Aquesta resposta em va deixar estupefacte. La conversa es va allargar, però la informació no va anar més enllà. Evidentment, pot quedar el dubte de la veritat o la mentida. La intuïció em fa creure que em va dir la veritat. I en aquest afer, durant la investigació, cada vegada que en vaig fer cas, de la intuïció, ho vaig encertar.

Mig any després de sortir el llibre, mitjan el 2010, vaig tenir l’ocasió de parlar amb un guàrdia civil retirat, octogenari ja, que havia estat destinat a un poble de la Costa Brava. Estant en el “cuerpo” havia tingut ocasió de tractar amb el tinent Fuentes, però sense estar directament a les seves ordres. Tanmateix, el record que en tenia cinquanta anys després no era precisament procliu a proferir-li alabances.

Anem per la quarta peça d’aquest trencaclosques. Va ser durant un dinar amb un meu amic i un seu amic. L’amic del meu amic havia estat inspector de la BIC, la Gestapo del franquisme. Aquest personatge em va dir que era fill d’un guàrdia civil que l’any 1960 estava destinat a les rodalies de Girona, motiu pel qual va visitar (aleshores devia tenir al voltant de deu anys) la capella ardent del tinent Fuentes acompanyant son pare. Continuant amb el tema de la mort del tinent, vaig preguntar-li si era possible que un guàrdia civil ple de rancúnia hagués estat capaç de disparar contra un superior, en aquesta cas contra el tinent Fuentes. La seva resposta fou contundent: “Impossible”, argumentant-ho d’una manera tan convincent com invocar “la disciplina del cos”. Però el fet és que encara ho va voler arrodonir més i la va vessar de ple, ja que em va dir que “l’autòpsia del tinent Fuentes va demostrar que havia mort per trets d’una metralleta Sten, que era la que portava el Quico Sabaté”. Davant d’aquesta afirmació vaig quedar al·lucinat, ja que sense proposar-s’ho m’acabava de confirmar que el tinent havia mort a causa dels trets d’un guàrdia civil. A veure: a) El Quico Sabaté portava una pistola Colt-45 i una metralleta Thompson, que utilitzava bales del calibre 45; b) la metralleta Sten utilitzava munició del nou llarg, la mateixa que es feia servir per als subfusells de la guàrdia civil, popularment coneguts amb el nom de “narangeros”. Per tant, sense cap Sten en el “camp de batalla”, les bales del calibre nou llarg que van acabar amb la vida del tinent Fuentes només podien procedir del “narangero” d’un guàrdia civil.

En l’afer de la mort del tinent Fuentes, pot quedar el dubte de si fou un accident o una acció premeditada. Ara bé, el que cal desterrar per sempre és la llegenda que atribueix al Quico Sabaté la mort d’aquell guàrdia civil.