L’independentismecatalà existeix a les Illes Balears i, a més, porta dècades participant del teixit social insular. Remarcar això d’ “independentisme català”, perquè a les Illes ser independentista i tenir com a propi el marc nacional complet dels Països Catalans són dos elements que van aparellats, malgrat que pugui incomodar a més d’un. I, es clar, cal emfatitzar que l’independentisme existeix a les Illes Balears perquè a vegades, darrerament massa sovint, des de Catalunya estant i des de posicions sobiranistes s’alcen veus neguitoses enfront de qualsevol defensa del marc territorial complet que ens és natural.
Doncs bé, com mannà caigut del cel, ben oportunament apareix el llibre “L’independentisme a les Illes Balears. De la Transició a l’actualitat (1976-2011)” (Edicions Documenta Balear, 2012) dels joves historiadors Joan Pau Jordà i Miquel Amengual (veure l'entrevista). Tots dos mallorquins, el primer nat a Palma i el segon natural de Pollença. Que els autors siguin mallorquins ofereix al llibre un valor afegit; tant per la seva ascendència, com per la seva participació activa en els moviments socials de l’illa, fins i tot militància política en un cas.
El llibre, de 113 pàgines, pretén treure a la llum les causes i evolució d’aquest moviment en el període més recent de la nostra història. L’independentisme com a espai polític organitzat a les Illes no apareix fins a començaments de la Transició, després de la mort de Franco, amb la creació de la primera cèl·lula del PSAN el 1976. Si bé el llibre no amaga el caràcter minoritari i fraccionat de l’independentisme a les Illes Balears, en destaca la seva presència contínua el que li confereix una dimensió social capaç d’influir en determinats àmbits situats més enllà dels propis cercles. És així com el moviment independentista en els darrers anys ha sabut implicar-se i nodrir-se d’efectius provinents fonamentalment de la lluita per la defensa de la llengua i cultura catalanes, en la denuncia contra la corrupció de la classe política i per la defensa del territori. I alhora ha estat evident la seva influència en el creixement els darrers anys de la manifestació de la Diada de Mallorca, el 31 de desembre. Cap observador o analista rigorós de la societat balear pot obviar el creixent paper protagonista en la vida social i política que ha adquirit l’independentisme.
Com diu l’historiador Antoni Marimon en el pròleg, els autors “tenen l’encert de situar el moviment independentista en un marc més ampli” el que dóna una idea més precisa de l’univers en què es mou. Així, el llibre analitza organitzacions i moviments amb un pes a la història mallorquina com són l’Obra Cultural Balear, el PSM, el Grup Blanquerna, centrals sindicals com STEI-Intersindical, el moviment estudiantil o fenòmens com els moviments musicals de la Nova cançó i el Rock català que sense ser explícitament independentistes, sens dubte l’independentisme influirà notablement en tots ells. I també molts independentistes veuran un referent social en aquestes organitzacions i fenòmens; el teixit cultural i social proper, o un referent politico-institucional com es el cas del mateix PSM.
Els autors analitzen les diverses concepcions que es tenen dels termes “regionalisme”, “nacionalisme”, “independentisme” o “alliberament nacional” que al llarg de l’obra en fan continua referència. I tracten les claus històriques de l’evolució d’aquest moviment fins a l’actualitat. Des del teixit social proper a l’independentisme, el període de la transició, el procés autonòmic i el suport social que ha rebut en els darrers anys. Bibliografia sobre el mallorquinisme o nacionalisme illenc n’hi ha de molt variada. Obres de Francesc Serra de Gayeta, Josep Melià, Gregori Mir, Bartomeu Carrió, Mateu Morro, Sebastià Serra o els estudis i treballs del mateix proleguista de l’obra, Antoni Marimon. I malgrat això, el llibre “L’independentisme a les Illes Balears” és el primer treball publicat que s’endinsa i pretén veure les causes de l’aparició d’aquest espai polític en el país.
Marimon afirma en el seu pròleg que en l’obra que ens ocupa hi trobarem “una eina de reflexió sobre un espai polític que a Mallorca ha sabut rebutjar la mentalitat provinciana i servil que renunciava als seus orígens catalans”. Com adverteixen els autors caldran nous estudis i treballs en què analitzar la reacció de la societat balear a les polítiques del Govern Bauzà i la pèrdua de confiança i credibilitat creixent del PSOE. En especial caldrà veure quines propostes sorgeixen de l’independentisme per a forjar noves alternatives i el grau de maduració ideològica davant els reptes polítics i socials plantejats. En concret caldrà veure com respon el nacionalisme i sobiranisme illenc a l’esgotament del model autonòmic i a les polítiques de re-centralització que promou el Govern Rajoy i fins a quin punt el procés sobiranista iniciat a Catalunya influeix en el conjunt de les Illes Balears. En definitiva, elements per a la reflexió tant per a mallorquins, menorquins i eivissencs...com per a catalans del Principat i valencians. Un llibre, en tot cas, que hauria d’estar a la biblioteca de tot independentista.
El llibre acaba fent un repàs històric i ideològic per les organitzacions explícitament independentistes que han tingut presència a les Illes en els darrers 35 anys. Des de l’originari PSAN, passant pel Moviment de Defensa de la Terra, La Crida a la Solidaritat, Joves d’ Esquerra Nacionalista, ERC, Maulets, el Casal Independentista de Mallorca, L’Ateneu 31-D, Alternativa per Mallorca, les organitzacions d’estudiants BEI, CEPC i SEPC, el Lobby per la Independència, Catalunya Lliure, els CSPC o la mateixa Terra Lliure que mantingué presència a les Illes del 1987 al 1989.
Prenent una cita del gran Manuel de Pedrolo, podem dir que Mallorca, les Illes Balears, un cos malalt que l’espanyolisme sempre ha mirat d’agreujar, tenen i tindran sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat!