A punt d'encetar un nou any, els indicadors socioeconòmics son rotunds. La taxa d'atur ronda el 25%, un de cada tres catalans viu en el llindar de la pobresa, els menjadors socials estan desbordats, els serveis socials de les administracions es troben a punt del col·lapse, i els desnonaments han esdevingut tònica habitual als Països Catalans.

Alguns col·lectius com ara la gent gran, el jovent, les dones o les persones majors de 45 anys són els més vulnerables, i els més exposats a les intempèries dels mercats i als governs retalladors del feble Estat de Benestar que encara hi ha al país i que va camí de residualitzar-se.

Riquesa i frau fiscal acumulats en grans empreses i bancs 

El cinquè any consecutiu de crisi econòmica i social és també un any en què els resultats econòmics de la gran banca i les grans empreses catalanes i espanyoles clou amb beneficis milionaris. Enmig d'un context de fortes retallades socials (inèdites a Europa des de la dictadura franquista), de destrucció d'ocupació i de serveis públics, de precarització creixent de les condicions de treball i d'augment de la pobresa; les grans empreses de l’Íbex 35 van tancar el 2011 amb quasi 34.000ME de benefici net.

Des que va arrencar la crisi l'any 2007 aquestes empreses porten acumulats 229.141ME, dels quals la gran banca n'ha acumulat 76.000ME. Xifres que parlen de benefici, i que contrasten amb els quasi 90.000 ME de retallades aplicades pel PSOE i PP des de l'any 2010. Retallades socials enfront de beneficis, rescats bancaris i frau fiscal; pràctiques que semblen haver-se institucionalitzat a l'Estat espanyol.

Les dades del mateix Ministeri d'Hisenda espanyol adverteixen que el frau fiscal a l'estat espanyol frega els 80.000 ME, 16.000 ME dels quals només a Catalunya. Aquest frau que prové principalment de les grans fortunes que van augmentar el seu patrimoni el passat any en un 6%. Amancio Ortega, Koplowits, Florentino Pérez..., una colla de gàngsters amb corbata que segons dades del diari Público acumulen una riquesa de més de 37.000ME, gairebé la meitat del que s'ha retallat en els darrers anys.

L'explosió de la bombolla immobiliària i la fallida de l'Estat de Benestar

El  2004 el Banc d’Espanya avisava  de les xifres de l’especulació immobiliària: la sobrevaloració de l’habitatge oscil·lava entre un 24% i un 35%. Entre el 1983 i el 2007 el preu mitjà del metre quadrat d’habitatge nou a l’Estat espanyol va passar de 250 a gairebé 3.000€. El 2007, tot just abans de la crisi, encara es projectaven un milió i mig d’habitatges nous a l’Estat espanyol i 300 camps de golf.

Avui, per contra, hi ha gairebé sis milions de pisos buits a l’Estat espanyol i el 60% de la gent assalariada cobra menys de 1.000€.  L'explosió de la bombolla immobiliària ha anat seguida d'una crisi d'ingressos de l'Estat (recessió econòmica, deute creixent, caiguda de l'activitat econòmica, evasió fiscal, fuga de capitals...) que s'ha traduït en la pràctica fallida de l'Estat de Benestar; destrucció massiva d'ocupació, crisi social i empobriment de la ciutadania.

Els darrers cinc anys les classes populars han viscut i continuen vivint en un estat de xoc i commoció que impedeix una reacció contundent contra els impulsors d'aquestes polítiques neoliberals tan agressives. Hi ha hagut vagues generals, vagues sectorials i protestes massives al carrer, mobilitzacions de tot tipus que també han anat acompanyades d'onades de solidaritat. Tanmateix, totes aquestes mesures s'han mostrat insuficients i la por continua instal·lada a les files de la gent més feble i desfavorida.

Història recent a Europa

Les revoltes i lluites obreres que històricament s'han desenvolupat a Europa van aconseguir aturar les imposicions de les burgesies i les aristocràcies europees damunt les classes populars a començaments i mitjans del segle XX. Només amb una forta presa de consciència i estructures d'autodefensa molt consolidades, el poble treballador va aconseguir plantar cara als abusos del gran capital. Avui, dècades després de la consolidació de l'Estat de Benestar en alguns països europeus, assistim al seu mateix desmantellament, que està provocant l'empobriment progressiu de milions de treballadores i treballadors europeus. 

El moviment obrer sorgit de la revolució industrial europea fa dècades que va morir. Tanmateix, tot el bagatge de lluita d’aquelles treballadores i treballadors continua intacte, i és innegable que el moment actual presenta moltes similituds amb aquells anys. No és res més que la lluita contra les desigualtats i les injustícies, la raó que ha estat motor de la història al llarg dels segles. 

En ple segle XXI, amb l'explosió de les xarxes socials i l'eclosió de la indignació popular a les places i carrers de múltiples indrets d'Europa; el moviment està a punt per rebre les noves aportacions que s'han anat gestant, preparant-se amb nous reptes en l'horitzó, per aconseguir, ara sí, que la por canviï de bàndol. 

Preparar-se per a l'autodefensa

La por és la benzina del capitalisme neoliberal. Un temor que paralitza milions de persones, les neutralitza i els impedeix defensar-se. Hem de fer que aquesta por canviï de bàndol. Ho hem de fer sens falta, perquè el que abans era un dret ara ja s’ha convertit en un deure. La història ens empara, i tard o d’hora ens absoldrà.

Les oligarquies i els terroristes de la banca han travessat totes les línies roges possibles, han saquejat i han ensorrat milions de treballadores i treballadors arreu del món. L'aliança entre banca, patronal i governs neoliberals i socialdemòcrates ha empobrit les classes populars i ha enriquit unes elits que governen l'economia i la política al seu propi servei. Però aquestes minories poderoses han anat massa lluny, i han jugat amb el plat a taula dels nostres fills i filles.

Davant d'aquestes agressions tan colossals l'autodefensa és el darrer recurs que ens manca abans no els esgotem tots. La nostra paciència és molt gran, però jugar amb foc és molt perillós i tot té un límit.