Un dia abans de convertir-se en diputat al parlament de la CAC per la CUP, David Fernández tancava la campanya electoral i presentava al Ca Revolta de València el seu llibre “Cop de CUP” on, entre d’altres qüestions interessants, analitzava el perfil i la composició dels i les militants de la CUP a través d’ una radiografia molt interessant: edat (majoritàriament joves), nivell d’estudis ( majoritàriament universitaris), amb un nivell de politització molt elevat (molts integrants o exintegrants d’organitzacions polítiques, sindicals, estudiantils o juvenils) etc… i deixava anar una perla a mode de crítica incisiva: “la major de les pors dels i les militants de la CUP  davant el pas de presentar-se a les institucions és “l’aburgesament””.

Va tocar el centre de la diana. Des de tots els sectors que han impulsat i impulsen el projecte de la CUP s’acostuma a fer incís en que el treball institucional no ha de ser el centre del treball polític, que no és el més important, que ha d’acompanyar el treball social i de  carrer per enfortir-lo i donar-lo més visibilitat, que allà, a les institucions, només trobarem les pomes podrides del sistema que intentaran, com les sirenes amb el seu cant, pervertir-nos i burocratitzar-nos en reunions secretes, comissions parlamentàries, repartiment de butaques i dinarots “tot pagat”.

Aquest temor real i, personalment compartit, ha sigut una constant no només en la CUP sinò en tota l’EI i els moviments populars que li donen suport. Ara bé, precisament per això, la CUP ja ha proposat mesures per evitar la professionalització política dels seus electes: no es permet l’acumulació de càrrecs, l’elecció a parlamentària es limita a una legislatura,  o al salari, on es fixa un topall de 1600 euros al mes, entre d’altres.

Tanmateix la remor persisteix insistint en que no només de qüestions pecuniàries es recel·la sinò també d’iniciativa política. L’argument diu que els electes, sota els efectes mediàtics de televisions i ràdios,  podrien acabar fent “alta política”, és a dir confonent les seues opinions amb les decisions assembleàries de l’organització en nom de la què parlen o fins i tot arribant al “negociat polític”  amb altres formacions del parlament, allò de  “tu em dones açò i jo deixe de reclamar allò altre”.

Afortunadament, aquest perill també s’ha previst en les assemblees obertes que s’han fet arreu dels Països Catalans (no només a la CAC!): No només s’ha fet un programa curt, clar i concís, no només s’ha establert que la principal funció dels electes és la batalla ideològica, la denúncia  sistemàtica per fer aflorar les contradiccions del sistema i “ser la veu dels sense veu” ( és a dir dels moviments populars i socials silenciats, no només de l’EI estricta), sinò que a més s’ha establert que el treball dels electes serà un treball col·lectiu que tindrà una comissió nacional de seguiment formada per persones de tots els territoris i sensibilitats polítiques de dins de la CUP i de fora. Si aquest control assembleari no fos suficient per l’envergadura d’alguna temàtica en concret, senzillament els i les  electes no es posicionaran fins que no hi haja un procés intern de debat i decisió, respectant els nostres propis ritmes de democràcia radical i horitzontal.

No ha passat ni un mes de les eleccions a la CAC i ja podem comprovar que aquests controls democràtics no són paper mullat. Fins ara, s’ha seguit al peu de la lletra allò marcat. Els electes de la CUP han donat veu als moviments populars ( David Fernández reclamant la dissolució de la Brigada Mòbil dels mossos i donant suport a les campanyes contra les bales de goma), s’ha fet debat ideològic (votant nul a la constitució de la mesa del parlament en record de diferents oblidats i assassinats pel sistema), i, front el gran tema polític de la legislatura sobre el qual tots els mitjans i partits ens hi aboquen amb tota una bateria de pressions, què ha fet la CUP?. Doncs convocar assemblees obertes de debat en tots els  territoris dels Països Catalans que acabaran marcant la posició dels electes sobre el referéndum d’autodeterminació.

Aquelles veus que constantment ens alerten dels perills d’aburgesament, elitització i desconnexió popular que l’entrada al parlament de la CAC pot provocar en la CUP, haurien de valorar els fets ocorreguts i no tant el que podrien ocórrer. En les nostres mans (en les de les militants i simpatitzants) està que aquests perills reals i possibles s’estampen contra els mecanismes de control, participació i decisió política dels quals ens hem dotat i que ens pertoca perfeccionar.

Una altra cosa que pertany a un altre debat i que de vegades es mescla amb aquest és el paper que un fenomen com la CUP ha de jugar al si de l’antigament conegut com MCAN i actualment més recursivament coneguda com EI. Si bé és cert que l’experiència municipalista va nèixer amb una clara vocació sectorial de l’EI, que es va nodrid d’ella i que sense ella no existiria com la coneixem hui també és cert que el creixement qualitatiu i quantitatiu de l’experiència d’Unitat Popular pot haver superat aquesta concepció originària.

Des del meu punt de vista la Unitat Popular que s’intenta construir des de la CUP és aquella que des d’una base àmplia,  amb la voluntat de recollir totes les tradicions polítiques anticapitalistes del nostre poble i acostant tots els moviments socials amb qui compartim un cert marge d’afinitat, intenta elaborar, mitjançant tots els mitjans de lluita al nostre abast, un programa d’actuació política que, per força, ha de ser de mínims, amb el qual cap dels agents estarà 100% d’acord, però que partint de la democràcia radical i horitzontal, el dret d’autodeterminació dels pobles i l’anticapitalisme ens serà útil a totes en la reconstrucció social i nacional dels Països Catalans.

El fet que aquest espai d’UP s’haja donat en una organització creada amb finalitats electorals i, per tant, amb un impacte públic més gran ha pogut desubicar certes sensibilitats de l’EI que poden veure com la CUP va agafant un protagonisme major que les propies organitzacions de l’ EI estricta. No s’adonen que la CUP continua formant part de l’EI?, que els seus militants també están a la CUP, que els objectius de la CUP són, en gran part els de l’EI?

Les banderes històriques de lluita  de l’EI están més vigents que mai, i ho están gràcies de l’esforç de l’EI que, entre d’altres, ha conduit a l’èxit de la CUP.
La centralitat, transitòria o no, que està obtenint la CUP no ens ha de fer por simplement perquè és “lluita institucional”; ens ha de donar ales perquè és Unitat Popular, combativa, radicalment independentista i d’esquerres,…  allò que sempre hem sigut.

Article enviat a l'Accent com a contribució del debat encetat per l'article Les CUP i la política burgesa, de Marc Jordà