Recentment el canal 33 ha emès un imprescindible reportatge que relata les vivències dels treballadors de la fàbrica Pegaso de Sant Andreu durant els anys de la dictadura. El documental repassa l'experiència d'un grup de treballadors de la fàbrica Pegaso, que van haver de pagar amb lluita clandestina, presó i fins i tot la vida, la defensa de les seves reivindicacions obreres.

Eren els anys de la dura dictadura franquista, anys de dura repressió,  lluita i clandestinitat. La classe obrera pura i dura lluitant per unes condicions salarials i laborals més o menys dignes en el marc d'una fàbrica estatalitzada dirigida amb ma de ferro per una cúpula burocràtica i jeràrquica, conservadora i afecte al règim franquista.

En aquest context els obrers mobilitzats es van haver d'organitzar en la clandestinitat i posar en perill les seves vides i la de les seves famílies. Havien de treballar en condicions molt dures i organitzar eines de resistència  (sindicat, partit polític, caixa de resistència) per fer front a la dura estructura franquista, fèrria i salvatge.

El reportatge era emès en dues direccions. Es veien imatges dels anys 60 i d'altres actuals. Els obrers entrevistats s'emocionaven quan recordaven els companys que hi van deixar la vida i miraven enrrere amb una barreja de nostàlgia i  indiferència. Per alguns aquest relat és una simple  etapa del passat amb episodis durs. Una crua vivència que en molts casos la família ( mainada i dona) va pagar-ne les conseqüències.

Un dels entrevistats explicava com en va sortir d'escaldat, no tant per la repressió franquista com per les divisions terribles que hi havia entre companys de lluita. L'obertura constant de debats, l'enfrontament entre faccions, l'escissió cíclica, les postures irreconciliables, el sectarisme endèmic i d'altres dinàmiques similars van afeblir un moviment obrer que va arribar al final de la dictadura dividit i amb poques energies, la qual cosa va facilitar el reforçament de les oligarquies de classe i franquistes, totalment vives i actives en el procés de canvi de la dictadura a la "democràcia", les quals van poder mantenir la seva influència en el nou règim sorgit de la Constitució de 1978. Malgrat tot llavors hi havia un enemic molt clar i això ajudava a aglutinar i cohesionar un moviment obrer que va ser capaç de conformar una Unitat Popular arrelada i de masses.
Ha passat mig segle des d'aquells fets històrics. Un episodi del moviment obrer català, una història universal i alhora local, una història tanmateix ben vigent avui dia. El context actual manté similituts amb aquells foscos anys però hi ha una diferència cabdal. Llavors l'enemic estava clar i definit, tenia rostre i era identificable. L'actual és líquid i difús, té molts rostres i no hi ha un objectiu identificable reconegut per una gran majoria.

L'altre similitud amb aquell període històric és el sectarisme malatís de l'esquerra, que en el cas de l'esquerra anticapitalista arriba a límits gairebé còmics.

Les lluites per l'emancipació venen de molt lluny i hi ha tota una experiència acumulada d'errors i èxits, i d'aquestes lluites n'hem d'extreure lliçons. El sectarisme, el divisionisme i el purisme utopista ens aboquen a la inacció, la paràlisi l'autocomplaença. I el que ens convé en l'actual context d'ofensiva capitalista i espanyolista és reforçar la resistència, eixamplar la base de la Unitat Popular i enfortir les estructures d'autodefensa de les classes populars. No m'estic referint a la política d'aliances, simplement constato que com a moviment madur que és l'EI hem d'interpretar les lliçons que ens dóna la nostra història recent i enfortir el nostre projecte alliberador. I això passa al meu entendre per no recloure's en cercles tancats de militància endogàmica. Cal obrir mires i cal traçar línies roges molt clares.