1.- Tres referències motivadores.

1.- “La nació , per tant, de la que jo us parle és la nació dels catalans, la dels catalans que quedem en la terra que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó [...]. Els catalans que quedem (...) estem situats damunt del mapa d’una determinada manera: més compactes cap al centre, més esparsos a la perifèria[...] [ps 33-34]. Parlant amb Fuster [deia Guia ja al torn obert de paraula] li vaig dir: “Dels tres milions i mig que hi ha del Coll de Balaguer cap a baix –perquè el sud comença en el Coll de Balaguer, no exactament en el Sènia, un poc més a dalt de l’Ebre-, quants en quedem en condició nacional catalana?”. Ell va dir: “Doncs, posa’n deu mil”. “Doncs bé, doncs deu mil. Deu mil en quedem [...]. Anirem a més o ens extingiran? [p.76]”. Vistes les coses és normal que la resta de valencians hi comptem poc, en els plans del catalanisme integral de Guia. I el problema, realment, som els altres 3.490.000 valencians que no formem part de la reserva.

(Cita de la intervenció de Josep Guia al Debat de Bellreguard, publicat després en el volum Debat. Propostes nacionals per a un poble (1987). Extret de Document 88, Memòria històrica i consciència nacional, pag. 73, V. Franch)

2.- “ERC defensa que els ciutadans de tots els Països Catalans puguin tenir passaport de la Catalunya independent”. (Diumenge 21 d’octubre de 2012, Vilaweb). Al bloc d’en Pere Aragonès(autor de la promesa) hi ha un fragment més clar encara: “I sobretot, la República Catalana ha de comptar amb els ciutadans dels Països Catalans en la configuració constitucional dels seus elements fonamentals, entre els quals es destaca, pel caràcter inherent a la consideració d’estat, la nacionalitat”.

3.- “Si Catalunya esdevé un estat independent, nosaltres seguirem treballant colze a colze amb tots els companys, amb tots els germans, catalans i catalanes de Menorca, de València, de Fraga, de qualsevol part del territori català per que siguem lliures. Mentre hi hagi un sol o una sola catalana que no pugui decidir el seu futur, el poble català no serà lliure”. (Georgina Rieradevall, numero 2 de la CUP-AE per Barcelona; acte de presentació de la llista per Barcelona).

2.- Un aclariment necessari.

El títol de l’article pot motivar moltes coses, però -si o si- requereix d’una explicació. En cap moment es pretén una comparació: afortunadament la CUP no és ERC ni ERC podrà ser mai la CUP. No em toca ara ocupar espai i cansar al lector amb línies sobre les diferències ERC-CUP; done per suposat que el lector mitjà ho coneix sobradament. Només aclarir que tot el procés d’estructuració de la CUP com a embrió de la Unitat Popular em genera mil simpaties i- per què no dir-ho?- una enveja sana, encara més aquestos dies quan s’evidencia tot el salt qualitatiu. Em consta que no sóc l’únic valencià al que la CUP li motiva eixes reaccions...

Sense entrar en cap qüestió més, dir només que potser un dels reptes serà precisament eixe: que la CUP jugue realment el paper d’embrió de la UP i no siga cap joguet electoral de ningú. Que aconseguesca esdevenir eixe projecte que articula, estructura, integra i globalitza en una única expressió política totes les lluites sectorials, totes les reivindicacions tàctiques, tots els sectors socials en lluita. I que tot això ho inseresca en un procés polític més ample de ruptura democràtica.

No m’allargue més; confie que estiga tot clar. Com deia aquell, l’única raó que em farà no votar a la CUP és no estar censat a Catalunya. El meu suport explícit ja el té.

3.- Sis reflexions suggerents.

A l’article anterior vam fer una ullada a la teoria. La conclusió era que sols sota la premissa del nacionalisme lingüístic podíem acceptar la identificació entre catalanoparlants, poble català i nacionals catalans (llengua = poble = nació). I que això suposava considerar la influència social de la llengua per sobre de l’estructura socioeconòmica, les institucions polítiques, l’evolució històrica i la pròpia consciència nacional. La continuació és intuïtiva: anàlisi de l’estructura econòmica, de l’evolució històrica política, i de la consciència nacional. I això porta a dos possibles resultats: o “Els Països Catalans es caracteritzen per la seua unitat lingüística, cultural, històrica, geogràfica i econòmica que generen una identitat pròpia, particular i compartida per totes les persones qui l'habitem” o eixa unitat etnolingüística no té la corresponent unitat històrica, econòmica ni de consciència, i doncs, els Països Catalans no són l’expressió moderna de la vella nació catalana. Clar està, però, que la realitat és canviant i que els processos de presa de consciència són dinàmics i pateixen acceleracions temporals. No és qüestió de (im)possibilitats sinó potser de probabilitats; també cal una mirada estratègica, doncs. El lector pot suposar que tot això escapa a un article d’esta naturalesa. Per ara em limite a fer alguns apunts al voltant d’eixe “debat” de l’encaix dels valencians a la “futura República catalana” o –el que és el mateix- les responsabilitats futures de la Catalunya independent vers la resta d’habitants del domini lingüístic.

1.- L’hegemonia espanyolista al PV: inqüestionable? Limitant-me a exposar 4 dades sembla que si. Tirant de tòpics mirem el CIS. Les darreres dades de 2011 són bastant clares: el 63% es declara tan espanyol com valencià; la suma de les opcions més espanyolistes suma un 27%; els més valencians que espanyols o només valencians arriben al 8’8%. L’evolució és clara: reforçament de la posició dominant, regionalisme valencià dins la identitat nacional espanyola, i debilitament de les opcions més espanyolistes i més valencianistes. Hi ha a més la nota d’espanyolisme al PV que és d’un 7’16 (a Catalunya era un 5’03, dades del 2006), per sobre de la mitjana estatal. La identificació dels valencians amb els PPCC és marcadament inferior amb la identificació amb els països de parla hispana (3’80 front a 6’01) i molt lluny de la identificació espanyola que arriba al 8’30 sobre 10. L’espanyolisme sembla que continua generant els consensos bàsics per a la societat valenciana i ocupant la centralitat.

El model identitari triomfant no està lliure de contradiccions; tot i que ha aconseguit combinar elements de ‘folklore’ amb elements de ‘modernització’ (falles i Ciutat de les arts i les ciències) la crisi ha erosionat tot el model. La identitat regional és fonamentalment antivalenciana i hi ha un valencianisme primari, ocult, prepolític, no conscient – això que anomenem fosca consciència- que cada vegada és menys assumible i canalitzable pel PP –al PSOE no se l’espera-. L’atur, la crisi de model productiu, el deute, la corrupció, l’espoli, l’esgotament de la democràcia burgesa... el model identitari no està aïllat de la crisi general. La davallada del PP com a partit que defensa els interessos dels valencians pot ser l’avantsala d’altra cosa. Això si, cal jugar eixa partida per l’hegemonia...

2.- Per tant, el problema central dels valencians en termes nacionals és l’hegemonia espanyolista. El debat de l’encaix dels valencians a la Catalunya independent ara és secundari –per dir-ho en termes suaus...-. Almenys si el subjecte no són els 10.000 valencians-catalans d’en Guia sinó són els més de 5.000.000 de valencians. Tot això del passaport català o la lluita pels catalans de València s’adreça a una minoria – ens consideren minoria nacional catalana al PV a l’estil dels 10.000 grecs en territori persa relatats per Xenofont?- i no al conjunt del poble treballador valencià. Ara per ara, fora d’eixa minoria el debat és irrellevant, no present a les preocupacions de la societat valenciana ni a la batalla ideològica per capgirar-ho. Sobra dir, doncs, que és una posició catalana i catalanocèntrica, sostinguda segurament des de la millor de les voluntats, però desencertada si el que es pretén és donar un missatge als valencians. Ni CUP ni ERC han encertat a centrar el focus del debat. Si l’únic missatge de la CUP als valencians és que els catalans de Barcelona no deixaran abandonats al catalans de València s’equivoca ja de subjecte (revolucionari) limitant el públic objectiu als famosos 10.000: “apaga i vámonos”. A Barcelona pot sonar molt bé, molt conseqüent i molt marca diferenciadora d’espai polític; a València, no passa d’un ‘bé i avant...’, sospite que fins i tot als nuclis més ortodoxos. I seria una llàstima per la CUP que la imatge projectada fos eixa; no vull –no volem?- una ERPV versió 2.0.

3.- Confederalisme amb confederalistes. Paradoxalment, la solució està al mateix programa de la CUP: Països Catalans entesos confederalment. La qüestió que cal respondre és la següent: confederació de 3 regions integrants de la nació catalana (dues d’elles sense consciència de formar-hi part) o confederació de 3 pobles diferents sobre els interessos econòmics, geoestratègics, i també lingüístics i culturals? I això ens porta a altre qüestió: ens cal estendre dinàmiques polítiques del centre a la perifèria o una confluència cooperativa de diferents dinàmiques entre els diferents pobles? Estendre ANC/CUP/etc. a València o construir eines pròpies d’intervenció política per a estructurar la UP valenciana i avançar cap a un procés constituent? O quina combinació de centralització-descentralització dintre del confederalisme? En qualsevol cas hi ha un punt clau: el reconeixement dels valencians com a subjecte polític –subjecte de sobirania política- i això té la derivació immediata: dret a l’autodeterminació. Eixe és al meu entendre un punt necessari per a la construcció confederal dels PPCC.

4.- L’actualització de la teoria per a l’adequació de la pràctica. El 1968 el PSAN situa la territorialitat dels PPCC com element essencial i definitori del naixent moviment d’alliberament nacional, trencant amb les ambigüitats anteriors. Hui, de cara a preparar una nova transició cap a un escenari de ruptura, ens cal també actualitzar les velles receptes. Ekin naix per crear eines substitutives de les velles estructures inoperants dels pares. Les consignes d’avui són fruit encara d’aquell 68 -o del 62, si voleu- i continuen enrocades partint d’una tesi conservadora en allò polític: els canvis són renúncies. Però les teories han de servir per a donar resposta a problemes socials i no la societat per a respondre a teories. Si en termes teòrics no s’aguanta –només des d’un essencialisme lingüístic difícilment justificable en els paràmetres en els quals ens movem els independentistes d’esquerres-; si no respon a la realitat latent; si en termes estratègics no funciona... Si passa tot això, no és necessària una adequació? No és necessari que els valencians que apostem per l’autodeterminació integral i per avançar cap un procés de ruptura amb el règim (espanyol-capitalista) ens mirem què fer al PV més enllà del proteccionisme català?

La disjuntiva pot començar a dibuixar-se: o actualitzem els esquemes teòrics en pro d’una pràctica ajustada a la realitat latent –són les organitzacions qui responen a la societat i no a la inversa- i ens decidim a jugar la partida de la identitat valenciana –del regionalisme a poble amb dret a l’autodeterminació- o aleshores si que necessitarem passaports per als 10.000 valencians que formen la reserva catalana al PV –i llavors qui va errat sóc jo i no la CUP ni ERC-. (Qui diu passaport, diu protecció cultural de la minoria nacional catalana per part del nou Estat independent; és la mateixa lògica, eh?).

5.- El sentit comú d’època: el dret i poder de decidir-ho tot. Recentment he llegit un article d’un company sobre Gramsci que em ve com anell al dit. El comunista italià deia alguna cosa així com que el “sentit comú d’època” actua com una perspectiva –entendre com un conjunt de conceptes, de formes metodològiques de vore i llegir la realitat- ideològica socialment dominant que normalitza i naturalitza l’estat de coses existent. Eixe sentit comú no és ni homogeni, ni lliure de contradiccions, ni estàtic –com qualsevol realitat, vaja-. Dins d’ell inclou el que Gramsci anomena “nuclis del bon sentit”: aquelles formes de pensar la realitat que són socialment esteses i normals però contràries als interessos del bloc dominant. I aquests nuclis del bon sentit -el pol revolucionari de la realitat latent- si s’accentuen i s’aguditzen són la base d’un nou sentit comú.

Un exemple ben clar de tot això és el tema dels desnonaments. Per al tema que tractem m’interessa més una qüestió que està esdevenint un nucli del bon sentit: el dret a decidir. No és res nou que la crisi ha posat sobre la taula els dèficits democràtics, ha tret a relluir que al capitalisme qui marca la direcció són les necessitats d’acumulació i que el matrimoni que s’ha volgut vendre de democràcia-capitalisme era un equilibri precari i amb limitacions evidents –l’equilibri socialdemòcrata-. No entre més. El que és cert és que cada vegada sembla més normal, natural, plausible, etc. que allò que afecta a una societat ho ha de decidir eixa societat –sense aïllaments, sinó coordinació entre iguals-. Eixa radicalització democràtica està estenent-se socialment i marca l’eixida estratègica a la crisi assenyalada ja des de diferents espais: l’activació d’un nou poder constituent que abolesca l’actual poder constituït.

6.- Del reconeixement a l’impuls: País Valencià. Entrem ara en allò important. Si coincidim que hi ha un espai polític que es circumscriu al marc històric del Regne de València; si coincidim que hi ha identificació dominant amb eixe marc –com a marc regional, cert, però marc d’identificació-; si coincidim que el model identitari espanyol a València està en crisi com una dimensió més de la crisi del règim; si coincidim que els valencians no som minoria nacional catalana al PV –i doncs, no hi ha una majoria nacional espanyola: tots valencians, queda clar!-. Si coincidim que la lluita de classes té en el País Valencià un marc específic i doncs, que el subjecte revolucionari ací és el poble treballador valencià; si coincidim que els PPCC hauran de ser una construcció confluent i interessada de 3 subjectes sobirans i no una (re)unificació de res... Si coincidim en tot això es fa necessari un pas més: passar del reconeixement a l’impuls.

Parle de plantejar eines polítiques que fagen que eixa radicalitat democràtica que va esdevenint sentit comú tinga un marc concret: el País Valencià. Això no està tan lluny ni és tan complicat; de fet, en major o menor mesura tenim la identificació valenciana –regional; eixe és el problema!- i a més, múltiples organitzacions en infinitats d’àmbits que tenen el marc valencià com a referència sense major discussió –és un marc propi-. Seria també un nucli del bon sentit. Cal aguditzar-ho. No és res nou: passar de la fosca a la plena consciència valenciana. I això ens obri noves portes: l’espai és més gran que els 10.000 valencians-catalans i que el 40 i pico % de valencianoparlants. Estendre-ho entre tots els sectors en lluita i integrar-ho en una expressió pel dret a decidir-ho tot: política econòmica, infraestructures, relacions i integració internacional, cada procés polític -col·lectiu- de la societat potser és un repte no menut que potser cal començar a esbossar.

I els PPCC? Confederalisme. Ens caldrà explicar-nos el que deia més amunt: que als valencians ens convé cooperar amb Catalunya i les Illes per interessos econòmics, geoestratègics, lingüístics-culturals, etc. O millor encara, primer ens caldrà explicar que als valencians no ens convé la intermediació espanyola dins del bloc regional en el qual ens situem (siga UE, siga Espai Euromediterrani, etc.). Tota una declaració d’intencions...

Vallada-València, novembre de 2012