Fa més de 36 anys que visc a Sabadell, la meva ciutat natal, i en aquest temps he estat testimoni de com la ciutat ha viscut sempre immersa en un procés de continua transformació a traves de grans projectes urbanístics, seguint el model de la Barcelona olímpica (Eix Macià, Can Llong, Can Gambus, nova linia dels Ferrocarrils de la Generalitat - que trenca la ciutat per la meitat i que ara està parada per falta de finançament -, Pista Coberta d'Atletisme, pavellons d'esports, Parc Empresarial de Sabadell i un llarg etcètera). 

Al mateix temps, però, i en contrast amb aquests grans projectes, també he pogut comprovar - bàsicament perquè hi he participat en alguns d’ells - que les Associacions de Veïns i la gent dels barris han hagut de lluitar de valent i durant molt de temps perquè aconseguir uns serveis i uns equipaments dignes i de qualitat. Que s’asfaltessin alguns carrers, que es millorés l’enllumenat públic, que es construís un Centre d’Atenció Primària, una guarderia o que s’arreglés una plaça per què els nens poguessin jugar han estat conquestes socials que s’han aconseguit gràcies a la pressió i la lluita al carrer. Ningú no ha regalat res als barris de Sabadell, ni als de cap altre ciutat de similar característiques.

Però aquesta confrontació entre els projectes de ciutat que han primat sempre els projectes faraònics, de cara a l’aparador, dels ajuntaments i la resta d’administracions, i les necessitats reals de la població que han defensat les AAVV i els moviments socials no ha estat fruit de la casualitat o de del “progrés” sense més. Ha esdevingut d’aquesta manera, en primer lloc, perquè la voluntat política d’uns pocs i les inèrcies del franquisme van impedir que pogués ser d’un altre manera i, en segon lloc, perquè els polítics que han vingut després, en plena democràcia, s’han adaptat al sistema portant-lo fins als seus darrers i insostenibles extrems. 

En acabar el franquisme i néixer la democràcia parlamentària actual, les necessitats de serveis i d’infraestructures bàsiques a ciutats com Sabadell eren immenses a molts barris. Amb situacions, en ocasions, més pròpies de països del tercer món que d’un país europeu. El repte dels primers Ajuntaments democràtics de 1979 en aquest sentit era, per tant, molt gran, però la jove democràcia no va facilitar mai a aquests nous ajuntaments les eines fiscals adequades per finançar la construcció d’aquests serveis, així que aquests ajuntaments van haver de recórrer a procediments heretats del franquisme, en els quals la corrupció i el tracte de favor eren la norma. De fet, la legislació va continuar ser pràcticament la mateixa pel que feia a la requalificació de terrenys i els Ajuntaments es van haver d’acostumar a viure de la recaptació que generava l’aprovació i construcció de grans plans urbanístics.  

I no es van atorgar eines de finançament netes i independents als ajuntaments democràtics perquè les pressions polítiques dels interessos urbanístics i polítics que venien del franquisme van fer tot el  possible por impedir-ho i, certament, ho van aconseguir. La seva oposició a l'autonomia financera dels ajuntaments provenia de la idea que d’aquesta manera s’aconseguirien uns ajuntaments democràtics més febles econòmicament i abocats, com els anteriors ajuntaments franquistes, a la continua requalificació de terrenys urbanitzables per poder fer caixa i finançar així els serveis bàsics que la població els hi exigia, si volien tornar a ser escollits al cap de quatre anys (Tot un cercle viciós que hem estudiat pel cas de Matadepera en el llibre Memòries d’una feixa) En aquest sentit, no oblidem que van ser aquestes mateixes forces franquistes, els malament anomenats sectors “aperturistes” del règim, els que van controlar el procés polític de la Transició fins, com a mínim, l’any 1982.

Certament, la voluntat de redreçar aquesta situació financera dels ajuntaments s’ha mantingut viva, com una remor de fons, durant els més de 30 anys de democràcia. Arribant a ser una de les tantes promeses incomplertes del primer govern Zapatero. Però mai cap govern espanyol, ni del PSOE ni del PP, van afrontar aquest problema fiscal de les administracions locals que, com hem vist, ha derivat en tants d’altres. Es més, sempre l’han obviat mirant cap un altre banda, precisament, perquè des de que és va configurar tot l’entramat institucional de la democràcia actual, l’especulació urbanística ha estat una de les principals fonts d’enriquiment del sector privat i de la classe política corrupte, generant, com hem vist amb el pas dels anys, una veritable xarxa social de corrupció, connivència i amiguisme entre empreses constructores, promotors urbanístics, Caixes d’Estalvis i bancs i classe política. Donant lloc, finalment, a coneguts casos de finançament il·legal de partits o de corrupció com acaba de tornar a esclatar a Sabadell. 

S’ha construït molt més del que era necessari, s’ha gastat més del que s’havia de gastar en un sector que, a més, no és productiu, enriquint a molta gent, i ara el deute privat que aquesta febre constructora ha provocat, que inicialment estava en mans de bancs i caixes, s’ha traspassat al sector públic perquè ho paguem entre tots i, de passada, aprofitant la cançó de que no hi ha recursos, retallar-nos els drets socials que tan ens han costat d’aconseguir amb la lluita al carrer. Tot plegat un gran engany com denuncien des de fa anys els moviments socials, alguns economistes i alguns partits d’esquerres com la CUP o ICV-EUiA. Per no parlar del terrible dany, irreversible, que aquesta febre constructora ha provocat al nostre entorn natural, al nostre paisatge i estil de vida, a la nostra cultura de país, etc. En la seva millor època, Espanya ha arribat a consumir més ciment per habitant que França i Alemanya juntes. Una barbaritat.

A Memòries d’una feixa, parlem de tot això, de com hem pogut arribar fins aquí i per explicar-ho anem als orígens de tot plegat, a la guerra civil i el franquisme. Tot el que està succeint en els darrers anys ens està donant la raó, lamentablement, i casos com el de Sabadell segurament aniran a més. Perquè el tema ve de llarg i la solució, com aquesta crisi, és política, no econòmica, i de falta de llibertat i de democracia.No només l’ajuntament actual de Sabadell té les mans tacades, l’anterior ajuntament comunista d’Antoni Farrés també va viure d’aquest model durant 20 anys i, tot i que no se li coneixen casos tan greus, va ser aquest alcalde comunista qui va posar en peus tot l’entramat de complicitats político-financeres de la democràcia a la ciutat. Manuel Bustos el que ha fet ha estat heretar aquest sistema i impulsar-lo, creant un nou entramat,  fins arribar a les seves màximes conseqüències.

Recordo perfectament, una situació que vaig viure personalment l’any 1999 poc abans de les eleccions municipals d’aquell any, les primeres eleccions des de la Transició en les quals Antoni Farrés no es presentava com a candidat a l’alcaldia. Jo i la meva dona vivíem des de feia poc junts en un pis llogat i aparcàvem el cotxe en un parking, també llogat, propietat d’una important constructora de Sabadell, molt lligada a l’alcalde Farrés. Doncs un bon dia ens truquen a la porta i un agent d’aquesta constructora ens proposa vendre’ns la plaça de parking a un preu bastant per sota del seu preu de mercat. Es veu que els corria presa vendre perquè s’apropaven les eleccions municipals, com el propi venedor va reconèixer sense gaires miraments, com si es tractés d’una oportunitat d’or que no podíem deixar escapar. Només hi havia un però i es que l’operació havia de fer-se en negre. No recordo exactament les quantitats, però si la plaça de parking valia un milió de pessetes ens la deixaven per 700 mil en negre. Ni en aquells moments ni mai he disposat d’una quantitat de diners semblant per poder especular, però és que a més, mai ho faria.  Jo no vaig comprar aquella plaça de parking, però us asseguro que es van vendre totes en negre, perquè se de més d'un que en va comprar.

Antoni Farrés tenia el seu cercle de constructors i banquers i Manuel Bustos ha tingut el seu propi cercle. I el mateix es pot dir de la majoria de pobles i ciutats d’aquest país. La prova és que la bombolla urbanística ha esclatat a tot arreu i que pràcticament tots els bancs i caixes s’han agafat els dits en aquesta qüestió. Ja és hora que tirem de la manta i que es conegui la veritat de tot plegat. Però les bases legals perquè això no torni a passar només es podran posar amb una revolució democràtica que superi el marc de la Transició, que faci de la transparència i la participació ciutadana la seva bandera i que estableixi les bases per un nou model econòmic sostenible. El qual només pot passar per decréixer econòmicament i repartir el treball i el benefici entre tots. Així ho hem defensat des d’aquí moltes vegades i així ho continuarem fent el temps que faci falta.

L'any 2007, la Comissió de Festes Populars de Sabadell, integrada per gran part del teixit social de la societat, ja denunciava la situació de corrupció i impunitat que vivia la ciutat. I des de llavors tant ICV-EUiA, com les CUP han vingut denunciat  les irregularitats del consistori presidit per Manuel Bustos. Aquest vídeo fet llavors, ho demostra. 

Ara, per fi, sembla que tota la merda ha esclatat a les mans del propi Manuel Bustos. Avui mateix, a les 19 h. la ciutadania s'aplegarà davant l'Ajuntament de Sabadell per demanar la dimissió de l'alcalde Manuel Bustos i de tots els acusats de corrupció en aquest cas, fins que es demostri la seva culpabilitat o innocència.