CiU ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya, però tot i això, el més gran perdedor d'aquest 25 de novembre és el seu candidat. Artur Mas va avançar la cita electoral amb l'objectiu d'assolir una “majoria excepcional” per, segons deia, tirar endavant una consulta sobre el futur de Catalunya. L'objectiu era capitalitzar la massiva mobilització per la independència del passat Onze de Setembre, però no ho ha aconseguit: el poble català ha demostrat tenir memòria i ha penalitzat tant les mitges tintes nacionals com els pactes amb el PP i la política de retallades del Govern de la Generalitat. Malgrat les lectures interessades fetes des de la premsa de Madrid, els resultats són explícits: la societat catalana ha reafirmat l'aposta autodeterminista donant un fort impuls a les forces d'esquerra partidàries del dret a decidir o directament de la independència: ERC, ICV-EUiA i a la CUP han guanyat mig milió de vots respecte 2010. La clatellada sense pal·liatius que ha rebut el president el converteix en un líder amortitzat i amb un futur incert. Artur Mas ha jugat la partida i ha perdut. Game over.
 
Els opinadors de l'entorn convergent podran veure el got mig ple, però la crua realitat és que el marge de maniobra de Mas és mínim. No té majoria per ser escollit en primera volta, i no podrà ser investit per majoria simple a no ser que pacti l'abstenció simultània de dos dels tres partits que tenen 19 o més diputats (ERC, PSC i PP). Una carambola complexa. Per tant, si no vol veure's abocat a convocar unes noves eleccions d'aquí dos mesos, haurà d'aconseguir el vot favorable d'una d'aquestes tres formacions. Arribar a un acord amb PP o PSC suposaria molt probablement desar en un calaix la proposta de referèndum. Mala peça al teler pel president. Un escenari en què CiU governés amb l'aval de PSC o PP i no s'exercís el dret a decidir no podria justificar de cap manera la seva continuïtat al capdavant de l'executiu. Tot i això, en aquesta partida tan difícil Artur Mas té una vida extra. Aquesta vida extra té unes sigles: Esquerra Republicana de Catalunya. I també té un nom propi: Oriol Junqueras.

Junqueras i ERC han fet un resultat extraordinari, i tenen tota la legitimitat del món per decidir si donen o no suport a Mas i de quina manera ho fan. Fora bo, però, que els republicans no es deixessin arrossegar dels cants de sirena que, amb arguments fal·laços, proposen un Govern “de concentració” amb Mas de president i Junqueras de conseller en cap. El mobbing des dels entorns del denominat “sobiranisme transversal” perquè ERC pacti amb CiU a tota costa seran brutals. Tot i això, cal ser conscients que en l'actual context social un acord entre Mas i Junqueras en què els republicans s'empassin les polítiques d'austeritat promogudes per CiU pot ser un suïcidi polític per Esquerra. No serà fàcil explicar-ho al votant republicà, i més si tenim en compte que ICV-EUIA i la CUP tensaran la corda en l'eix social. Un hipotètic pacte CiU-ERC per investir Mas només tindria lògica si ERC es quedés a l'oposició i l'acord, a més de mesures com la recuperació de l'impost de successions o la supressió de l'euro per recepta, inclogués com a punt central la realització d'un referèndum vinculant, dins o fora de la legalitat espanyola i fixant una data realista però pròxima en el temps. Pel que fa als pressupostos de 2013, que CiU els pacti al Parlament. I si no se'n surt, que convoqui eleccions. Veurem quin és el resultat: potser serà l'esquerra la que acabarà liderant el procés autodeterminista. Ara com ara, però, no té sentit hipotecar els magnífics resultats de l'ERC de Junqueras amb un pacte per fer president un líder fracassat en una legislatura que serà efímera.

Les eleccions del 25 de novembre han fet visibles dos grans blocs d'obediència catalana: a la dreta, CiU. A l'esquerra, el triangle format per ERC, ICV-EUiA i CUP, amb múltiples accents però amb plantejaments polítics que desborden l'espai que ha representat històricament el PSC. Aquests dos blocs són els que es disputaran l'hegemonia durant els pròxims deu anys: actualment la diferència entre ambdós és de 150.000 vots i a la província de Barcelona hi ha empat tècnic. Si ERC s'incorporés en un govern de CiU, molt probablement perdria una oportunitat històrica que no se li ha presentat des dels anys trenta del segle XX: la de liderar un front d'esquerres que avanci no només cap a la independència sinó cap a més altes quotes de justícia social, ubicant de nou Catalunya a l'avantguarda de l'altra Europa possible. Perquè si Mas és el gran derrotat de diumenge, els guanyadors són aquells que, amb tota la seva pluralitat, creuen que l'esquerra i el país són dues cares de la mateixa moneda. Que el dret a decidir cal aplicar-lo en tots els àmbits, i que avui en dia no hi ha independència que valgui si això no inclou un retorn a la democràcia amb tots els ets i uts: persones i pobles per sobre d'estats i mercats.