Un procés entre dos moments de canvi

Per a comprendre el procés català cap a la independència que ha entrat en un estat d'acceleració en els darrers mesos és imprescindible de prendre una certa perspectiva. No hi ha res de casual en l'explosió independentista de l'actualitat. La meva exposició s'estendrà des del moment de la Transició (del franquisme al règim polític parlamentari), fins al moment present, en què Catalunya s'acosta a un altre tipus de canvi polític no menys radical.

Un naixement sota el pacte de la transició

L’independentisme català contemporani, malgrat la seva aparença de novetat té més de trenta anys d'existència. Va començar a configurar-se justament en forma d'oposició frontal al pacte de la transició política del règim franquista al règim parlamentari monàrquic.

Si observem amb una certa perspectiva les desenes d'anys que descrivim, podem constatar que la primera expansió espectacular de l’independentisme dels nostres dies correspon a la dècada dels anys vuitanta, època que apareixen unes organitzacions noves que aconsegueixen una rellevància simbòlica considerable entre sectors importants de la joventut, concretament el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i Terra Lliure. Aquesta primera fase del nou independentisme s'estén principalment des de 1979 a 1989 i es caracteritza pel fet d'aglutinar al llarg d'aquesta dècada milers de persones.

Davant aquesta experiència social i política, la pregunta que qualsevol investigador de la història recent es pot fer és sens dubte: Què és el que va fer possible el seu arrelament en la societat catalana?

L'explicació principal, segons les anàlisis mes convincents, és que l’independentisme català dels nostres dies va saber anar mes allà del catalanisme inmobilista i conservador existent durant el franquisme i la transició, un catalanisme conservador que es va comprometre majoritàriament en la construcció de l'Espanya de les Autonomies; és a dir, que l’independentisme naixent es va desmarcar clarament d'aquell tipus de catalanisme (l’autonomisme) que s'havia identificat amb un règim polític sorgit de la dictadura que no reconeixia el caràcter nacional del poble català i que s'havia construït sobre l'aparell administratiu i repressiu del franquisme sense el procés de ruptura que és necessari en tot canvi democràtic ben fonamentat.

Aquest distanciament respecte dels sectors moderats i conformistes de la societat es produeix en moltes de les experiències dels moviments d'alliberament nacional. En el cas del País Basc, per exemple, la presa de personalitat pròpia del nou independentisme es va produir als anys seixanta, és a dir, abans de la fi del franquisme. Als Països Catalans aquest revulsiu va ser més tardà - de gairebé vint anys - i va tenir lloc sobre la base de dues «ruptures» successives respecte a una política que era percebuda, en molts aspectes, com continuista del règim polític anterior.


Un desenvolupament crític envers el poder de l'Estat

Entenent que el repte a què s'enfrontava era eminentment polític i de gran abast, l’independentisme naixent en els anys 70 del segle passat va fixar la seva posició en un doble sentit: d'una banda, en la recerca de la seva base social que li hauria de donar força en la difícil travessia que començava; i d'altra banda, en la identificació clara de les característiques del poder que s'oposava als objectius del moviment. En un primer moment al llarg dels anys setanta del segle XX, va tenir lloc una ruptura de tipus ideològic, amb l'aparició del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), organització que es defineix ideològicament, d'una manera clara, envers el catalanisme conservador.

Aquesta tendència política conservadora era (i és encara) un corrent ideològic ben definit i ben arrelat a Catalunya que es fonamenta en el immobilisme social i que té les seves arrels en creences i prejudicis, sovint de tipus religiós tradicional, combinats amb la defensa de la «pau social» pròpia dels sectors econòmics dominants. El catalanisme conservador és, en la seva pràctica, una forma més de regionalisme espanyol que es va manifestar, en un cert moment històric, a través de la Lliga Regionalista i més recentment a través de les diverses expressions polítiques i àmbits ideològics que han estat força ben representats per sectors dominants a la direcció de CIU fins a èpoques recents. Aquest corrent enarbora el sentiment patriòtic de la població, però ha estat repetidament incapaç de proposar una sortida política que trenqui amb l’statu quo (el poder de l'Estat, per exemple) i actua i ha actuat en les seves aliances i línies d'acció, en una orientació antiindependentista.

La ruptura ideològica que va tenir lloc als anys setanta va consistir a abandonar aquesta referència conservadora i situar la lluita independentista sobre unes bases més sòlides, les de l’anomenat materialisme dialèctic (o marxisme). Aquest referent d'anàlisi va permetre anar més enllà de les rutines i de les creences mítiques tradicionals i situar d'una manera objectiva qui eren els amics i els enemics (socialment) de la lluita independentista. Allí on les ideologies conservadores només sabien veure actituds individuals més favorables o menys al país, el nou enfocament teòric podia trobar una explicació social basada en els interessos de les diferents classes i sectors socials. Tenia, per una altra banda, la seva correspondència pràctica en l'arrelament de l’independentisme en les lluites socials (populars en general, sindicals, ecologistes, estudiantils, feministes etc.) pràctica que anava nodrint la militància d'una base social sòlida i combativa que va permetre una embranzida fonamental.

La ruptura de tipus polític amb el catalanisme conservador va ser posterior i va permetre la veritable expansió. Va tenir lloc als anys vuitanta i va representar la creació d'un veritable moviment de nou encuny amb un projecte polític, anàlisi i eslògans propis àmpliament difosos especialment entre la joventut de l'època. Aquesta ruptura amb “l'ordre establert” i amb el conjunt dels “partits d'ordre” es va reflectir en dos aspectes principals: l’independentisme naixent no accepta la reforma transfranquista que desembocarà en la monarquia parlamentària espanyola i l'Estat de les Autonomies. I d'altra banda, s'enfronta a l'Estat, que concep com un poder aliè i més enllà de l'acció de govern, incloent-hi no tan sols les forces repressives sinó tot l'aparell burocràtic, informatiu etc. Es desenvolupa el concepte d'“ocupació” i les forces armades de l'Estat són anomenades “forces d'ocupació”.

Les expressions principals d'aquesta política nova són el MDT (Moviment de Defensa de la Terra) ja citat i els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, una organització que basava la seva acció en la lluita contra la repressió que s'acarnissava damunt l’independentisme, una lluita que anava consolidant una consciència política sobre el caràcter real de l'Estat (el qual havia arribat a prohibir l'exhibició de símbols independentistes per mitjà de formes de repressió considerades “desproporcionades”, o havia empresonat militants independentistes pel sol fet de dur una pancarta amb el lema “Independència”, entre altres actuacions semblants).

A títol de balanç d'aquesta època podem afirmar que sense l’independentisme dels anys vuitanta, no hauria existit un veritable moviment independentista amb una dinàmica i una identitat pròpies, i amb possibilitats d'estendre's socialment.

El fracàs de la repressió i la continuïtat política

L'any 1992 el règim parlamentari monàrquic espanyol va voler etzibar un cop que havia concebut com a mortal i definitiu contra l’independentisme català. Aprofitant unes primeres detencions relacionades amb accions de Terra Lliure en el moment dels Jocs Olímpics de Barcelona, va emprendre (sota la direcció jurídica del jutge tristament famós a Catalunya, Baltasar Garzón) una ofensiva intensíssima contra l’independentisme polític en una “ràtzia” repressiva que culminaria en nombroses detencions i tortures, una acció que va mostrar la veritable cara de l'Estat en un moment en què, d'altra banda, entre amplis sectors socials, es prenia consciència del espoliació fiscal que patia Catalunya, i que estava duent a la ruïna àmplies capes de la població. La repressió repercutia, doncs en aquest període novament, en un augment de la consciència política.

En aquest clima de distanciament (de desafecció, se n’ha dit) progressiu de la població catalana envers l'Estat espanyol, l’independentisme s'obre a nous sectors: s'implanta en totes les comarques dels Països Catalans en forma d'una nova generació de militància activa amb tot un conjunt nou d'organitzacions i de col·lectius de l'esquerra independentista; i, d'altra banda, s'estén en l'àmbit institucional (autonòmic i municipal) en formes diverses com són ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) i la CUP (Candidatura d’Unitat Popular). Cal afegir, en aquest context, que els exemples de les noves independències als Països bàltics i als Balcans ajuden a crear un clima favorable a la independència.

Podem dir, de manera general, que és en aquesta segona etapa, iniciada al llarg dels anys noranta, quan té lloc el desplegament en extensió i profunditat de l’independentisme al si la societat catalana. L'any1995 havia tingut lloc la dissolució de Terra Lliure com a símbol d'una època; a tall de balanç podem resumir que l'acció i la mobilització intenses durant una quinzena d'anys havia permès al conjunt del moviment mantenir la continuïtat dels referents polítics fonamentals que havien donat naixement a l’independentisme del nostre temps: la seva radicalitat política i la seva voluntat d'arrelament social.

La ruptura democràtica per la independència i l'emancipació del moviment independentista de masses

Les mobilitzacions al llarg de més de dues dècades (1980 – 2000) havien estès la consciència política a sectors amplis de la societat catalana, de manera que, entre els partits catalanistes i sobiranistes parlamentaris s'estén aleshores la convicció que és del tot necessari, en la conjuntura que marca el nou segle, avançar en el marc polític autonòmic. La política lingüística i el finançament haurien d'aconseguir, en un nou Estatut, millores sensibles que haurien d'arribar a satisfer, encara que fos parcialment, les aspiracions més àmplies del poble català. El rebuig per part de l'Estat espanyol del text de l'Estatut d'Autonomia aprovat per àmplia majoria al Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, comença a crear aleshores una consciència creixent d'exclusió política, sentiment que es reflecteix en la reivindicació del Dret de decidir.

Aquesta línia d'acció política és formulada pels diferents sectors de l’independentisme com la defensa d'un dret democràtic bàsic, la qual cosa porta a la conclusió que, en el camí de la conquesta de la independència política, és imprescindible que totes les forces autènticament democràtiques i nacionals d'orientació independentista treballin per a aconseguir conjuntament una Ruptura Democràtica que té com a objectiu la Independència, per mitjà de l'exercici del Dret d'Autodeterminació. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), organitzadora de la gran manifestació del 18 de febrer de 2006, que va reunir centenars de milers de persones a Barcelona, és en aquest nou moment una expressió del desplegament social que ha anat aconseguint l’independentisme, a partir de la defensa del dret col·lectiu més elemental i general de la nació catalana. Les diferents plataformes i col·lectius constituïts a partir d'aquesta data obren noves perspectives per a arribar a la llibertat nacional.

És a partir d'aquest moment que creiem que es pot parlar d'una veritable emancipació política del moviment independentista de masses pel fet que, des d'aquesta conjuntura concreta el moviment adquireix capacitat pròpia de convocatòria, de manera independent dels grans partits parlamentaris (els quals cal recordar que s'havien oposat a la manifestació).

La construcció de la unitat suprapartidista

Podem dir doncs que la darrera fase de l’independentisme que descrivim és marcada per les iniciatives diverses que han anat apareixent al marge i més enllà dels partits polítics convencionals.

La PDD (Plataforma pel dret de decidir) creada l'any 2005, contínua la seva activitat després de la manifestació de l'any 2006 ja esmentada, i emprèn noves mobilitzacions, com la de l‘1 de desembre de 2007 en protesta per les deficiències en les infraestructures, especialment els ferrocarrils, una manifestació que reuneix altra vegada centenars de milers de persones a Barcelona.

Passats amb prou feines dos anys les Consultes sobre la independència, nascudes el 13 de setembre de 2009, són les que mobilitzen la població catalana també d'una manera massiva, pel fet que aconsegueixen la sensibilització de centenars de milers de persones i la mobilització militant de desenes de milers d'organitzadors. En el transcurs d'aquests mesos convé esmentar encara la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 davant la proximitat de la sentència contrària del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut d'Autonomia.

Tot aquest moviment ciutadà d'una gran volada troba el seu punt de confluència final en la Assemblea Nacional Catalana (ANC) fundada recentment (el 10 de març d’aquest mateix any, 2012) com a resultat d'una tasca d'organització pacient i d'un llarg debat a favor del consens i de la unitat, de més de tres anys.

La Assemblea Nacional Catalana és doncs, el resultat de les experiències de llargs anys de mobilització independentista i també la plasmació de la darrera onada de sensibilització que ha tingut lloc en els últims cinc o sis anys.

La Marxa cap a la Independència del passat 11 de setembre ha de ser analitzada, doncs, com el resultat de tot aquest procés d'acumulació de forces i de mobilitzacions.

S'ha volgut reduir la mobilització independentista a raons purament economicistes. No s'hauria de menysprear l'efecte de la crisi econòmica en l'acceleració de la consciència política, però si sabem observar amb una certa perspectiva aquesta llarga evolució que hem descrit de manera esquemàtica, s'ha d'arribar a la conclusió que la causa de fons de la gran participació en la mobilització del 11 de setembre i del creixement espectacular de la ANC (amb més de 300 Assemblees territorials i més de 10.000 membres actualment) és el sentiment d'indignació causat per la vulneració successiva de l'Estat espanyol d’acords i compromisos polítics i econòmics, i la manca de respecte cap a Catalunya, els catalans, la seva llengua i la seva cultura; i també la negació als catalans del seu dret a determinar lliurement el seu futur. La consciència actual de la majoria de la població catalana sensibilitzada políticament, es fonamenta en la convicció que és el poble català, sense ingerències ni imposicions, el qui ha de decidir sobre la seva forma d'organització col·lectiva.

En aquest moment, davant les pròximes eleccions del dia 25 de novembre, tot aquest esforç de mobilització dels darrers anys trobarà un reflex clar en el suport electoral que rebran a les urnes les organitzacions que s'han compromès a avançar en el sentit del lema de la manifestació de fa dos mesos: “Catalunya, nou Estat d’Europa” . No es tracta d'un sentiment conjuntural. Tot indica que es tracta d'un camí sense retorn perquè és el resultat d'una experiència viscuda llargament per més d'una generació. És la ruptura democràtica que es torna a presentar com una nova oportunitat d'aconseguir una societat més justa i democràtica.