Això em passa amb el jove historiador i politicòleg Dr. Vicent Baydal el qual, com a bon medievalista, es dedica a esbrinar, entre altres coses saberudes, quan els valencians deixaren de dir-se catalans per dir-se valencians. El problema, però, és l’irredemptisme perquè, de valencians que s’hagen dit “catalans”, o que ens considerem part de la “nació catalana”, en trobareu en totes les generacions i en tots els segles. Els exemples escrits arriben a ser molt il·lustres. Això sense comptar com ens han dit sempre enfora del territori. A mi, a Valladolid, quan òbric la boca en castellà em pregunten sempre si sóc català.

Des de la publicació de Nosaltres els Valencians, de Joan Fuster, el 1962, hem passat de les citacions literàries i d’algun grupuscle literari, a la València o Castelló de la primeria del segle XX, a ser una gran manifestació de valencians "catalanistes" que ens escampem de Traiguera a Guardamar perquè la cosa va lligada, com no podia ser d'una altra manera, a la frontera lingüística. 

Així, no conec cap habitant de Torrevella, i en conec molts, de la soca-rel,  que se senta valencià però en conec moltíssims a Guardamar, on tinc casa,  que se senten valencians i alguns del poble, catalans. Acostumen a ser joves.

Caldria veure fins a quin punt el sentiment “valencianista” recent, que s’escampa a les comarques castellanes de la província de València no és, més aïna, provincialisme valencianoespanyol pseudoautonomista. Hauran d'evolucionar. Així ho espere i ja ho deia Fuster: "no es poden cremar etapes". A Oriola, Elda o Villena, ho tenen més clar: “valencianos nosotros, ni de coña!”. A Villena, com al segle XVIII, els valencians són els del castell veí de Biar. Per no parlar-vos de la ciutat d’Alacant on, nogensmenys, conec molts alacantins de la soca-rel que se senten valencians i uns quants que se senten "de nació catalana".

La distorsió del possibilisme electoral del nacionalisme valencià més moderat, ens arriba més de les “Jornades de Portes Obertes”, que no pas del qüestionament d’un ideari fusterià evolucionat. Segons aquesta estratègia ens hem d'aigualir en la mesura que hem de créixer. Així i tot, el partit aquest està reblit de fusterians, joves i madurs, que suporten el xapacó (xàfec) com poden!. 

És més, passe del mig segle i us assegure que en conec molts més, de valencians catalanistes, entre la generació dels meus fills que entre la meua mentre que, en la generació dels meus pares en vaig conèixer dos a Elx: l’advocat Antoni Bru nascut el 1917 i l'impressor Josep Maraldés nascut el 1939. Descansen tots dos en pau perquè la van armar ben bona! La primera generació "àmplia" de "nacionalistes valencians catalanistes" que conec a Elx són nascuts entre 1950-60. Va ser una florida magnífica que va tornar a Elx la seua dignitat i la seua valencianitat més absoluta.

Des de la virtualitat del cap-i-casal i de la seua rodalia es va voler fer córrer la brama, en ple fin de siècle,  que els valencianistes-catalanistes havíem quedat demodés.  Diguem-ho en bell catalanesc: "passadets de rosca" o "superats". Es van crear xarxes internàutiques de reconversió i d’absorció amb aquest motiu. Així i tot, la Internet ha creat milers de catalanistes al País Valencià. La cosa cau per son pes. Tan sols m'he de referir als correus de joves que rep des de comarques més o menys pròximes. Fins i tot Occitània ha ressuscitat gràcies a la xarxa!

A Elx, devers el 2000, la direcció del BLOC ens va enviar dos joves universitaris formats i formals, ja pròxims a la trentena, un d’ells amb accent del català oriental més tarragoní, per convèncer-nos que els valencians no érem catalans. Era l'època en què l'entesa amb CiU era gairebé una lluna de mel. A tall d'exemple, em contaren pestes de la Isabel Clara Simó o d'Ovidi Montllor, per no dir Raimon, i el tarragoní em negava que jo pogués ser "de nació catalana". Alguns dels meus lectors se'n recordaran i podran confirmar-ho si així ho desitgen. Omplírem una aula del Casal Jaume I, carrer sant Jordi, cantonada Porta d'Oriola, amb una quinzena de militants! Quines coses!

Ara que ho pense fou l’inici del meu malestar que va acabar amb la meua eixida del BLOC el 2006. Aleshores anava jo molt atrafegat, feia moltes hores, treballava, estudiava, tenia dos xiquets en edat escolar i no m'assabentava de tot el que es coïa als despatxos polítics. No vaig tenir Internet fins al 2001.Alguns d’aquests joves de la reconversió caminen ara, decididament, cap a la quarantena però insisteixen en la nova fe valencianista on hi cabríem tots. 

Observe, però, a la meua comarca, que els catalanistes de divuit anys els superen amb creixos! Tan sols al Baix Vinalopó n’hi ha algun miler però dels altres, els de la nova fe, cabrien tots en un sarnatxo d’espart. que és el lloc on, els vells elxans, guardem els caragols. ¿Ens hem de sacrificar amb l'assistència a actes electorals, a Elx,  on alguns candidats catalanoparlants parlen en castellà a un públic "militant" que entén la llengua en un 99% i que la parla en un 75%? I per què? Doncs, jo juraria que és per la presència de les càmeres de TeleElx, la televisió local. Si això és quan més s'hauria de parlar! I això és tan sols la punta de l'iceberg. I això no havia passat mai.

Us parle, per tant, strictu sensu,  de “nacionalistes” que no d’incorporacions electorals que es deuen a pactes polítics puntuals amb espanyolistes i regionalistes convençuts: tant si són de dretes com d'esquerra. La que armaren els d’Iniciativa, a Elx,  davant la desaparició del monolit a Dolores Ibàrruri, el 2011, però ni una trista nota de premsa quan el nou poder municipal posà Avinguda de la Comunitat Valenciana a l'Avinguda del País Valencià, anomenada així poc després de 1979! O la poca convicció que tenen en l’ús públic generalitzat del valencià a Elx o a denunciar la nova política lingüística espanyolitzadora de l’ajuntament! No ens hem de cremar, deuen pensar, que ho facen els del Tempir  i les altres associacions que fan un ús i una defensa exemplar de la llengua catalana: el valencià d'Elx.

Deuen pensar més en uns quants centenars de vots que no en la valencianitat pregona d’aquesta ciutat. La seua bandera és la tricolor i la meua és la quadribarrada. No passa res però que se sàpiga!

Acabat d’eixir d’un Congrès Nacional del Bloc Nacionalista Valencià, del qual vaig ser Conseller Nacional per Elx fa anys i ho dic amb orgull, l’entusiasme li fa redactar, a l’amic Vicent Baydal,  una entrada interessant al seu blog amb el títol suggerent: Optimisme davant la Independència de Catalunya que considere d’un alt interès perquè retruca una editorial de Vicent Partal:  País Valencià i Illes: per què sóc optimista.

Caldrà, però, discutir el que deu ser, més aïna,  una crida  d’home jove i viril quan Baydal diu als comentaris:

En primer lloc, els qui compateixen el pensament de l’amic Baydal no deuen de balafiar-ne gens, d’energies malbaratadores. Per tant, li haurem de perdonar el to paternalista que sempre dóna el plural majestàtic: “estem”. No ha de patir-ne gens perquè a ell no li passa i als qui pensen com ell tampoc. A fer faena i a pescar en altres caladors.

No deu ser, però, que en gasten moltes més, d’aquestes energies obsessives amb Catalunya, els qui diuen no fer-ho mentre els “valencians catalanistes” ens dediquem a participar en el que passa a la nostra ciutat, comarca i país? La continuació lògica, Països Catalans, en plural, ocupa l’espai de temps imprescindible perquè partim sempre del que és més pròxim per arribar més lluny. Cal ser un comarcà convençut per saber a què em referesc:  Elx-- Baix Vinalopó-- País Valencià --Països Catalans.

El vell concepte medieval de “valencià de nació catalana”, que tan be ha estudiat Vicent Baydal en la seua tesi doctoral,  encara funciona fins i tot per als qui en reneguen: el doctorand, el qui sol·licita l’ajut o beca, l’escriptor, el suport per als cent cinquanta mil valencians que participen en les trobades anuals d’Escola Valenciana per no haver d'esmentar “la cuca fera”: ACPV i els Casals Jaume I o els nombrosos professors, professionals i treballadors valencians a Catalunya i les Balears. El que és anòmal, i molt, és la quantitat tan baixa de "catalans" que viuen al País Valencià. Ja sabem per què.  D'això, però, no cal parlar-ne.

Davant la possibilitat d’una Catalunya independent caldrà fixar estratègies valencianes. En som tots conscients. Pel que fa al suport polític, moral i, fins i tot, financer supose que ens arribarà més de la “nació natural” que no pas de la que ens té annexionats des de fa més de tres segles. La independència de Catalunya ha de ser positiva per als valencians i als balears. Jo, pel que fa a la utopia, sóc un valencià federalista de Països Catalans.  Barcelona no m’ha de manar res, enfora del seu pes,  i València, en funció del seu pes,  més aïna poc. Els de l’Extrem Sud fa segles que sabem com se les gasta la segona: tant en "època foral" com en "època provincial" i "època autonòmica". Hem de participar-hi tots perquè els temps de les Ciutats Estat, enfora del Vaticà, Mònaco, Liechtenstein, Andorra, i alguna altra que no acaba de ser independent del tot,  no es poden aplicar a territoris extensos.

Per això, el fons de la tribuna baydaliana, i d’unes altres recents, insisteixen en què haurem d’aprofundir en la diferència entre ser “valencià” i “castellà”. Quan ho veig escrit no puc més que admirar-me! Fa anys i panys que publique i conte que  mon pare, nascut a Elx el 1928, quan s’emprenyava, li deia a ma mare, nascuda a Oriola el 1926: “castellana havies de ser!”, i passe per damunt d’alguns adjectius de poc pes afegit; mentre ma mare li contestava, curiosament en català ancestral, amb dita oriolana medieval antiga: “valencià fotut!” Això ho han sentit les meues orelles milanta vegades.  Alguns semblen haver descobert Amèrica!

Haurem de fer-nos moltes preguntes ¿Com se soluciona la dicotomia d’aquelles comarques, valencianes castellanitzades al segle XVIII o nouvingudes al segle XIX, que sempre s’han sentit “castellanes”? No hi ha solució per “a la valencianitat” sense pouar en la catalanitat primigènia del país. I això que no entraré en l’estat lamentable de “colonització nacional interna”  al qual hem arribat, no tan sols a les grans ciutats valencianes sinó a les mitjanes i, fins i tot, les petites.

Podria seguir però hauré de pensar a cloure perquè he allargat el discurs a pleret. En Baydal em rectifica una primera redacció, i li ho agraesc. Ens parla d’un 72% d’adhesió de valencians que se senten "tan valencians com espanyols", el 2012. Un 72%, doncs, se senten plenament part d’una Espanya castellana centralista perquè sentir-se "espanyol" és, per a la majoria dels valencians, això mateix. I això que, si fa no fa, un 50% dels valencians parlem valencià i un 75% devem tenir avis que el parlaven. Quina és el percentatge de valencians que se senten valencians només o molt pròxims als catalans? Potser un 10%? Ja m'ho diran. L’enquesta, el  1975, no hauria passat de l'1% els qui no se sentien gens a gust dintre l’Espanya Imperial malgrat que els catalanoparlants actius, aleshores, superaven el 60% de la població del país. Bona cosa hauríem feta de seguir el que el poble volia els anys 1960! No caldria ni haver de votar res.

Us parle, és clar, de valencians sense els complexos d’inferioritat que jo mateix vaig mamar a casa dels meus pares, més enllà dels renecs atàvics entre ma mare castellana i mon pare valencià: tots dos històricament valencians. És més, aventure que al COMPROMÍS hi ha una part, no tan sols de votants sinó de dirigents, que pertanyen al 72% d'espanyols i valencians convençuts i no al segment de valencians que d'identifiquen amb el valencianisme d'arrel catalanista. Jo tan sols parle del que conec. Ja ho diuen els del vell regne hispànic hegemònic: cosas veredes. Les aliances “contra natura” existeixen i gaudeixen de bona salut. I s'ha fet molt, en aquest país electoral, gràcies al prestigi personal d'un grapat de persones: moltes d'elles "valencians catalanistes" de bona fe, que han aconseguit més vots per la gestió feta que valencianistes convençuts. Jo de moment, optaré per opcions on no haja de callar i no donaré suport a una opció on una part creixent de la seua militància i electorat m'insulten. Supose que dec transmetre un sentiment que abunda al país. Com comprovareu el meu to és mesurat.

¿Es podrà, alguna vegada, fer una enquesta en la qual demanem als valencians quin és el grau de proximitat que senten amb els catalans i, això, ciutat per ciutat i comarca per comarca? És lícit, per a un valencià convençut, aspirar a la doble nacionalitat valenciana i catalana, en aquest ordre, i no a la doble nacionalitat valenciana i espanyola o castellana i espanyola?   Recorde com als congressos del BLOC ens passaven un full on ens preguntaven aquestes coses. Un servidor vostre contestava amb un màxim de catalanitat. Mai no ens van donar els resultats però els deuen tenir arxivats si han deixat de fer-los. Deu tenir un gran interès per a un historiador del nacionalisme valencià.

¿No hi haurà una minoria significativa de catalans que demanaran la doble nacionalitat catalana i espanyola en una Catalunya independent?  És clar que sí! Alguna cosa així va passar a Irlanda després de la independència de 1922 perquè no tots van renegar de la nacionalitat britànica malgrat ser irlandesos. I no us parle del nord, l'Úlster, de l'Illa Maragda

¿Com es resol la naturalesa administrava valenciana-castellana del País Valencià que apareix als mapes? S’han de posar cabines de traducció simultània als Congressos del Bloc? Som una mateixa nacionalitat? 

Potser vivim en un territori on no hi haja solucions unitàries, pel que fa a la qüestió que ens afecta. Ara, em somric d’alguns que, amb perfecta normativa fabriana, publiquen amb pseudònim per dir-nos que el fusterianisme no hauria d’haver existit mai i que millor ens hauria anat de no haver aparegut. 

Si els valencians que ens sentim part del País Valencià, valencians de “nació catalana”, hem aportat alguna cosa positiva al País Valencià és, sobretot, l’esperança d’un futur més valencià. Aquesta és la tradició valencianista més noble que conec. Un futur que, sense nosaltres, no hauria existit i, és més, deixaria d’existir si no hi fóssem.  És el que pense i no em cansaré de dir-ho mai: “el  temps farà mestres”.