La CUP ha decidit presentar una candidatura per a les pròximes eleccions autonòmiques. L'encapçalarà un independent: el periodista i activista social David Fernández. A l'hora, en prendran part regidors i militants d'arreu del país. Serà la primera vegada que la Candidatura d'Unitat Popular assumeix aquest repte, que arriba després de l'èxit de les eleccions municipals de 2011, en què va multiplicar per cinc els seus resultats. La decisió posa punt i final a un intens debat intern entre partidaris i detractors de superar el marc municipal, una fricció històrica en el sí de l'esquerra independentista i les seves organitzacions.

Sura en l'ambient –sobretot, en el que es respira a les xarxes socials- la percepció que la CUP ho tindrà relativament fàcil. A l'hora de la veritat, però... són certes les percepcions optimistes? Analitzem amb algunes dades les possibilitats de la CUP a les províncies de Barcelona i Girona. En cas de Barcelona, de repetir-se la participació de les eleccions autonòmiques de 2010 (un 59,95%) i tenint en compte el llindar del 3% dels vots, la CUP necessitaria superar els 71.000 sufragis. En les municipals de 2011 en va treure 47.600 a tota la demarcació. Sent generosos, podríem afegir-hi la totalitat dels 13.700 vots de les Candidatures Alternatives del Vallès, amb les quals es presentava en coalició: encara faltarien 10.000 vots. I sense tenir en compte que la participació pot ser més alta que fa dos anys: el rècord en unes autonòmiques va ser l'any 1984 (primera majoria absoluta de CiU) i va votar el 64% del cens. En aquest cas, caldrien més de 77.000 paperetes. En el cas de Girona, el càlcul és més complicat perquè es reparteixen menys escons i el llindar efectiu sempre acaba sent superior al llindar legal del 3%. Habitualment, el darrer escó es reparteix sobre un 4,7% dels vots, que en funció de la participació equivaldria entre els 13.000 i els 16.000 sufragis. A les municipals de 2011, la CUP en va treure 7.000. Per tant, hauria de doblar, i encara així no hi hauria garanties.

Els resultats de les municipals no són l'únic factor a tenir en compte, perquè la CUP no s'ha presentat mai a la totalitat de municipis de cap demarcació. Per tant, ara podrà ser votada per ciutadans que mai ho havien pogut fer. Tot i això, cal tenir en compte que els resultats de les candidatures que ha impulsat l'esquerra independentista al llarg dels últims trenta anys en comicis supramunicipals mai han estat bons. L'any 1989, la llista de Catalunya Lliure a les eleccions europees només va sumar 16.000 vots. A les eleccions al Parlament europeu de 2004 s'hi va presentar una CUP incipient i la patacada encara va ser més forta: 6.200 vots. La candidatura d'Iniciativa Internacionalista de l'any 2009 es va situar sobre els 16.000 vots al Principat. Una de les raons d'això és que la CUP és víctima del vot dual. Molts dels votants de les municipals, a l'hora de fer-ho en altres eleccions, es decanten per altres opcions malgrat la crida que sempre fa l'esquerra independentista a no participar-hi. La CUP de 2012, doncs, a més de treure vots de l'abstenció, hauria d'assegurar-se aquest votant “infidel”. Per tot això, no podem obviar que presentant-se la CUP assumeix molts riscos, no només per a sí mateixa, sinó  per al global de l'esquerra. No seria improbable un escenari en què la CUP no entrés al Parlament, ERC i ICV veiessin perjudicats els seus resultats i, de retruc, CiU sortís encara més reforçada.

Per contra, l'entrada dels cupaires a la “gran política” pot suposar canvis rellevants, a l'hora que els plantejarà nous reptes. En destacarem quatre. El primer, en el camp de les idees: la CUP haurà de treballar per acabar amb l'hegemonia discursiva de la dreta dins del sobiranisme, visualitzant de forma explícita que la qüestió nacional i social no només no són contradictòries, sinó que són complementàries. El segon repte té a veure amb la pràctica: si no vol trair la seva base social, haurà de consolidar una forma de fer política nova, radicalment democràtica i transformadora. Fer-ho en un ajuntament ja és difícil. Fer-ho al Parlament pot ser impossible. El tercer repte és madurar el projecte i fer-lo assumible per àmplies capes socials: si la CUP és víctima de l'estètica de la barricada, pot acabar convertida en una “Solidaritat d'esquerres” amb un sostre limitat. I el quart i últim repte són les aliances de futur. La CUP té camp per córrer per si sola, però també té uns límits. A mig termini, l'esquerra catalana, si vol ser decisiva, haurà d'avançar cap a l'articulació d'un front ampli i plural, una alternativa que superi velles friccions i encari el repte d'alliberar el país en tots els sentits. La CUP haurà de decidir si en vol prendre part, la qual cosa suposarà obrir nous debats. Val la pena córrer el risc de presentar-se, doncs, tenint en compte el que hi ha per perdre, la dificultat del repte i la complexitat dels escenaris futurs? Probablement no hi hagi una resposta òptima per a aquestes preguntes. En tot cas, el periodista Eugeni Xammar va deixar escrit un bell aforisme: “tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”.