Podem considerar els esdeveniments del Sis d'Octubre del 1934, com un model, un reflex, del difícil "encaix" de Catalunya dins del marc del regne d'Espanya, o de l'Estat Espanyol, que al llarg del temps s'havia materialitzat en un seguit de topades, entre interessos contraposats, així tenim dades i dates que ens confirmen el que diem: la revolta dels Segadors o guerra de separació (1640), la guerra de Successió (1714), o la darrera maltempsada (1936-'39).

Els fets del 6 d'octubre els podem interpretar, no com un acte d'irreflexió, com alguns analistes els han considerat, sinó com la culminació d'una situació de tensió entre el Govern Central i el govern de la Generalitat, per una qüestió de nivells de sostre de poders. El detonant que fa esclatar la situació és el conflicte de competències sobre la Llei de Contractes de Conreu, votada pel Parlament Català el 12 d'abril del 1934, que no és acceptada pel govern espanyol; de fet, es tracta de minimitzar la capacitat legislativa del Parlament Català, veiem com el rerefons del problema és la qüestió del poder polític i de la sobirania nacional, és a dir es tracta de dirimir, qui és el subjecte de decisió. La Llei de contractes de Conreu, era una llei moderada, que establia una reforma agrària gradual de tipus individual, no col·lectiva, que fomentava el cooperativisme. Els propietaris de l'Institut Català de Sant Isidre, a través del seu representant el senyor Francesc Cambó, presenten un recurs d'inconstitucionalitat, davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, adduint que el Parlament Català era incompetent per a legislar en matèria social.

En el fons el que estava en joc era la capacitat del poble català a decidir mitjançant el seu Parlament, en un cas com aquest en el qual les reivindicacions nacionals, s'agermanaven amb les socials. Malgrat el rebuig del tribunal espanyol, la llei és tornada a votar íntegra pel Parlament Català, dos mesos després, el 14 de juny. Aquesta situació de confrontació, resta enverinada pel fet que a Madrid, el 4 d'octubre ha pujat un govern presidit per A. Lerroux, amb tres ministres de dretes, de la Confederación de Derechas Autónomas, (CEDA), que diverses vegades havien manifestat la seva oposició ferma a l'Estatut del 1932.

Així, quan des del Palau de la Generalitat el President Lluís Companys, el dia sis d'octubre, a un quart i cinc de nou del vespre, proclamà: " l'Estat Català de la República Federal Espanyola", repetia l'acte de sobirania política que féu Francesc Macià, l'abril del 1931, quan proclamà la República Catalana. La proclama del President Ll.Companys era un acte d'afirmació del govern català, que tenia el suport del Parlament Català i de la majoria del poble. El cap de la IV Divisió militar, era el general reusenc Domènec Batet i Mestres, francmaçó com el mateix Ll. Companys i amb el qual havia mantingut negociacions, al final, però, en requerir-lo, com a President de la Generalitat, que es posés a les seves ordres, aquest declarà l'estat de guerra i féu sortir l'exèrcit al carrer.

La tropa canonejà el local del CADCI ( Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) des d'on s'havien fet forts un grup de trenta persones amb disset fusells, fidels a la crida del President Ll.Companys per a defensar la nounat Estat Català; cap a quarts d'onze de la nit disparen contra una companyia d'infanteria que amb banda de música, proclamava l'estat de guerra, a resultes dels trets mor un sergent, i cinc soldats i un oficial són ferits. Per l'efecte de les set granades disparades per l'exèrcit, contra el local del CADCI, els patriotes i militants del Partit Català Proletari, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, del Partit Comunista de Catalunya, moren a la matinada del dia sis, la resta fugen pels terrats.

El Conseller de Governació i destacat militant d'Estat Català, Josep Dencàs, fou el responsable de l'organització militar que havia de donar suport, a la nova situació creada per la proclama del President de la Generalitat, la deserció del Comissari General d'Ordre Públic, Coll i Llach, junt a la passivitat del coronel Ricard, cap de la Guàrdia d'Assalt, provocà una notable descoordinació i va impossibilitar que els 3.200 guàrdies d'Assalt, més els 400 mossos d'Esquadra, i els 3.400 militants d'organitzacions polítiques i sindicals, ( Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols, Aliança Obrera, Esquerra Republicana de Catalunya, Aliança Obrera, Unió de Rabassaires, Partit Nacionalista Català), poguessin fer front amb èxit a les forces de l'exèrcit, la insurrecció està abocada al fracàs. En aquest aspecte cal fer esment de la posició de la CNT, que es mantingué al marge del conflicte, entenent que era una revolta de Palau. L'objectiu del sis d'octubre era implantar i consolidar l'Estat Català, alhora que instaurar un règim social tan avançat com volgués el poble.

Aïllat el govern català al Palau de la Generalitat, contra el qual són disparades vuit canonades, a les sis de la matinada del dia set, el govern català es rendeix a les forces de l'exèrcit, i és empresonat als vaixells "Uruguay" i "Ciudad de Càdiz", ancorats al port, amb posterioritat seran jutjats i condemnats a trenta anys de presidi, Els fets del sis d'octubre tingueren una notable repercussió a comarques, on en moltes ciutats i pobles, seguint la proclama del President Ll. Companys es declarà l'Estat Català, i es produïren confrontacions de caràcter social, com a Girona, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Mataró, Palafrugell, Vilanova i la Geltrú i Arenys de Munt.

La repressió es va abatre damunt dels gairebé 3.200 militans i quadres polítics, molts d'ells d'Esquerra Republicana de Catalunya, que tenien càrrecs en els ajuntaments. La intel·lectualitat catalana fou objecte de detencions, foren empresonats el mestre Pompeu Fabra, president del patronat de la Universitat de Barcelona, l'arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, rector de la Universitat Autònoma, el doctor Josep M, Batista i Roca, l'economista i batlle de la ciutat Carles Pi I Sunyer, Estanislau Duran i Reynals, sots president de l'Ateneu Barcelonès, cent cinquanta persones entre professorat i personal administratiu, són destituïdes de la Universitat. Uns 1400 parcers són desnonats de les terres que conreaven.

L'examen dels fets del sis d'octubre sembla indicar que per part del govern català, no hi havia una volunta política clara de dur a terme una revolta armada, es mantingué una situació a la defensiva, a mig camí entre el vol i dol, una situació carregada de dubtes, sense voluntat clara d'acció, de tirar endavant amb decisió, però tampoc de plegar veles, sembla que es volgués fer una segona edició del 14 d'abril del 1931, enmig de tots aquests dubtes es perdé la iniciativa i el factor sorpresa, en unes negociacions amb el general D. Batet, que no podia fer altra cosa que obeir Madrid, que és el que va fer; dos anys i mig més tard fou afusellat a Burgos pels sublevats, per haver-se mantingut fidel al govern de la República. L'ensulsiada de la insurrecció permet de culpabilitzar Estat Català, mitjançant la crítica a la gestió del seus líders Josep Dencàs i Miquel Badia, del fracàs, i així disminuir la influència d'aquest sector dins d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Perquè la insurecció triomfés, calia: una actitud decidida i enèrgica del govern català, que el general D.Batet, adoptés una actitud de "neutralitat" que hagués permès la consolidació política de l'Estat Català. L'altra possibilitat era fer un un acte heroic i de dignitat, com el de la Pasqua irlandesa del 1916, que era força impensable sense la col·laboració de la CNT.

L'anàlisi dels errors de l'octubre del 1934 per part del govern català va permetre que el 19 de juliol del 1936, no es fessin les mateixes equivocacions, i així, vèncer l'exèrcit sublevat a Barcelona i a comarques. Una vegada més l'estudi de la història havia servit per a no caure en els mateixos errors, i així propiciar la victòria, aconseguida amb la col·laboració entusiasta de militants de partits i de centrals sindicals, i de les forces de seguretat sota les ordres del govern català. El sis d'octubre del 1934 és un exemple de com una derrota militar es pot transformar, després de dos anys, en una victòria política a les eleccions del mes de febrer del 1936, amb el triomf del Front d'Esquerres, que obria un llarg procés de transformacions socials i polítiques, que serien estroncades amb la derrota i l'ocupació el gener - febrer del 1939.

Bibliografia consultada

Dencàs, J.- El 6 d’octubre des del Palau de Governació.-editorial.- Curial. Barcelona 1979.

Castells, V.- El 6 d’octubre, Palestra i Batista i Roca.- Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 2000

Costa i Deu, J.- Sabaté i Puig, M.- La nit del 6 d’octubre a Barcelona.- Cossetània edicions.- Valls 2006.

Costa i Deu, J.- Sabaté i Puig, M.- La veritat del 6 d’octubre.- Cossetània edicions-. Valls 2006.

Lorente, E.- Simó, M.- El sis d’octubre del president Companys.- Pagès editors.- Lleida.-2004.