D’ençà que l’Esquerra Independentista organitza l’onze de setembre a Barcelona -entre d’altres ciutats del Principat- la Diada s’ha desenvolupat en un marc més reivindicatiu que festiu -com ha de ser, atenent a la commemoració dels fets de 1714- i a favor de la independència i del socialisme. Sense complexes i malgrat les adversitats.
Enguany s’ha desencadenat una certa polèmica –potser més sorollosa que en d’altres ocasions- entorn a la necessitat/oportunitat de convocar una mobilització “unitària” a la capital. No obstant, i com ja és habitual, l’Esquerra Independentista mantindrà la convocatòria d’una manifestació pròpia que començarà a les 17.00h a Plaça Urquinaona i acabarà al Fossar de les Moreres, com mana la tradició. Al mateix temps -i això és una novetat- l’Assemblea Nacional Catalana està preparant una gran concentració a Plaça Catalunya que marxarà cap al Palau del Parlament, en aquest cas s’espera que el nombre d’assistents desbordi totes les previsions i que l’onze de setembre del 2012 esdevingui una d’aquelles dates cèlebres que serviran als historiadors per explicar el clima que es respirava a Catalunya durant els anys previs a la constitució de l’Estat Català.
Ambdues mobilitzacions –la de l’EI i la de l’ANC- seran nítidament independentistes, apel·laran al dret de l’autodeterminació dels pobles i serviran per constatar que l’opció independentista acumula cada cop més adeptes. En aquest context, de forma molt raonable i raonada, hi ha qui es pregunta: per què les CUP (en referència a l’EI) no es sumen a la convocatòria de l’ANC?
Doncs bé, des de la simpatia per les CUP i per l’ANC -i pel SEPC, Òmnium, Arran…- m’ha semblat oportú participar del debat, aportant 10 reflexions molt breus que d’alguna manera pretenen desmuntar el que determinats agents insisteixen a presentar com una aparent disjuntiva essencial o essencialista.
Només a tall d’apunt, val a dir que inicialment volia dedicar aquestes línies a radiografiar l’ANC com a ens de nova creació que s’incorpora al maremagnum independentista. Emperò, atesa les diferents aportacions que ja s’han fet a aquest respecte, entenc que està tot dit.
Entre moltes altres, cal destacar les opinions següents:
“L’esquerra independentista i l’ANC – Tesis per al debat”, de Carles Castellanos.
“Tot i que sembli mentida, són independentista i no crec en l’ANC”, de Àlex Maymó.
“Em declaro Insubmís a l’ANC”, publicat al Bloc “Periodista amb ploma”.
“Algunes aportacions en clau constructiva al debat sobre l’ANC i la manifestació de l’11”, d’Eudald Calvo.
1.- L’Esquerra Independentista organitza any rere any a Barcelona una Diada farcida de mobilitzacions a favor de la Independència; però també a favor del socialisme, en contra del patriarcat, pel dret a l’habitatge, pel treball digne, per la llibertat de les preses i els presos polítics, etc. En aquest sentit, a ningú se li escapa que enguany resulta més escaient que mai unificar totes aquestes reivindicacions sota una mateixa bandera. Amb la que està caient, no sembla descabellat aprofitar la Diada per seguir vinculant el procés d’emancipació nacional a l’emancipació social.
2.- Cal tenir memòria i recordar que entitats i/o col·lectius que avui abranden l’estelada amb més nervi que ningú, fa poc més d’un lustre -com a molt una dècada- titllaven aquest tipus de mobilitzacions de “radicals”, “utòpiques” o “marginals”, contraposant-hi un autonomisme més o menys ambiciós. És bo recordar-ho quan segons qui apel·la al sentit històric de la “unitat independentista”.
3.- L’Esquerra Independentista té tot el dret del món a convocar una manifestació a favor de la independència i el socialisme sense haver de donar massa explicacions a ningú. Tanmateix, si bé crec que hi té tot el dret, també opino que la conjuntura actual és substancialment diferent a la dels darrers anys i, en conseqüència, entenc que l’EI hauria d’elaborar un anàlisi acurat de les condicions objectives i, amb relativa indiferència cap a les condicions subjectives, actuar amb generositat i alçada de mires. Des del meu punt de vista, això no significa haver de renunciar a convocar una manifestació pròpia, però potser sí que seria adequat un posicionament explícit a favor de la concentració-manifestació que convoca l’ANC, reconeixent la importància del moment que ens toca viure i expressant amb contundència la ferma voluntat de l’EI a participar de forma proactiva als reptes presents i futurs que afronta i afrontarà aquest país.
4.- No és contradictori assistir als actes de l’Esquerra Independentista i donar tot el suport a la convocatòria de l’ANC, amb la mateixa naturalitat que s’ha de poder participar de la concentració a Plaça Catalunya i recolzar plenament els actes del Fossar, sense que això susciti cap contradicció. En aquesta línia, l’Eudald Calvo es referia al major grau de sintonia que el militant independentista i socialista experimentarà participant als actes de l’EI, i el menor grau d’adhesió que sentirà aquest mateix militant si marxa des de Plaça Catalunya. Hi estic en bona part d’acord. Si m’ho permet, però, hi afegiria una idea esquemàtica: la coherència del militant socialista i independentista es sentirà reforçada i no gens qüestionada si aquest participa de la manifestació de l’EI, en canvi, es sotmetria a la sempre complicada autocrítica dialèctica si participa amb l’ANC. Ambdues experiències són estimulants, però la idea que pretenc subratllar en aquest text és que la major coincidència ideològica que podrem sentir a l’acte del Fossar, no exclou en cap cas la possibilitat de participar sense complexes a la marxa cap el Parlament, ni molt menys implica haver-la de rebutjar. Manifestar-nos amb l’EI ens resultarà indubtablement més senzill en quan a assimilació de contradiccions, però no tinc clar que sigui més útil en clau de país, ni més interessant en quan a experiència particular. Això, òbviament, ja és cosa de cadascú.
En aquesta línia de reflexió, sóc del parer que la posició natural del militant de l’Esquerra Independentista és la de mostrar-se simpàtic amb tothom qui s’organitzi exclusivament per obtenir la independència del país. Puc entendre -i de fet ho comparteixo- la reticència a donar suport a organitzacions que associen la independència a un determinat model d’Estat, però no quan es tracta de col·lectius que neixen únicament per exercir el dret a l’autodeterminació. Comprenc que un militant de la CUP es mostri reticent a participar d’una campanya de CDC a favor de la independència i la construcció d’un Estat Català neoliberal, però em costa entendre que aquell mateix militant carregui contra Òmnium Cultural, l’ANC o fins i tot l’AMI. Totes les entitats que treballen per la independència, sense posicionar-se en l’eix “esquerra-dreta” interseccionen amb l’Esquerra Independentista, i per això hi ha militants que formen part de col·lectius interns i aliens a l’EI al mateix temps, sense que això els hi generi cap dissonància cognitiva.
El concepte d’”Intersecció” explica prou bé el que succeeix, des del meu punt de vista, entre l’Esquerra Independentista i l’Assemblea Nacional Catalana. Podem apreciar l’ANC com un agent amb el qual es produeix una intersecció, o com la intersecció en sí mateixa, això ja dependrà de com entenguem cadascú de nosaltres la idiosincràsia política de l’EI i de l’ANC. De forma esquemàtica, però molt entenedora: Intersecció.
Només a tall d’observació: tinc la impressió que no desperta tantes susceptibilitats el fet de militar a l’EI i donar suport, al mateix temps, a determinades organitzacions que treballen, en exclusiva, per la solidaritat internacionalista sense ocupar-se de la qüestió nacional, o col·laborar amb plataformes ecologistes que no els preocupa la qüestió independentista. En tots aquests casos, en tant que organitzacions que s’ocupen d’un àmbit específic de la nostra realitat, es produeixen punts d’intersecció amb l’Esquerra Independentista, que al seu torn s’interessa pel conjunt. Amb la mateixa naturalitat, em mostro favorable a totes aquelles iniciatives que sense remar en contra del socialisme aposten per la independència.
5.- Seguint amb els nexes que, des del meu punt de vista, uneixen els simpatitzants de l’EI amb l’ANC: és recorrent discutir si l’EI comparteix o hauria de compartir punts d’intersecció amb l’ANC (o si directament l’ANC esdevé un punt d’intersecció en el qual l’EI coincideix amb diversos agents de caràcter heterogeni que provenen d’orígens diferents però que comparteixen un punt en el mateix espai i en el mateix temps –la intersecció- i en els respectius trajectes) o amb qualsevol altra entitat que treballi pel dret a l’autodeterminació però que no ho faci des d’una perspectiva d’esquerres i prenent com a referència irrenunciable els Països Catalans. En aquest sentit, s’acostuma a argüir que molts d’aquests col·lectius aposten per una via estratègica que, en darrera instància, pot comportar la renúncia a bona part del territori que històricament hem identificat amb la nació catalana. Jo no hi estic d’acord, bàsicament perquè nego la major: no es pot renunciar a quelcom que no es té o s’està en disposició d’obtenir. En aquesta mateixa línia –i malgrat sóc conscient de la gran disconformitat que suscita aquesta tesi- entenc que l’exercici d’autodeterminació de la nació catalana s’haurà de celebrar a dues (o tres) velocitats.
Hi haurà qui a més de no compartir la idea de les dues o tres velocitats criticarà l’ANC acusant-la de “Regionalista” o “Catalunyista”, a aquests/es us recomano la lectura del text de l’Eudald Calvo en el qual palesa que no respon a la veritat referir-se a l’ANC en aquests termes.
6.- Unitat en què? i Unitat per a què? A ningú se li escapa que en l’arena de la política el concepte d’Unitat és eufemístic -el proclami qui el proclami- i el que realment significa és “sota el meu paraigües hi cap tothom, així que benvinguts a casa meva”. En aquest sentit, opino que la unitat està sobrevalorada.
La “Unitat” com a estratègia no és res més que una possible via per assolir determinats objectius, ni la única ni segurament la millor. En el cas de la lluita independentista, probablement és útil que no ens trepitgem entre les persones i col·lectius que aspirem a viure en un Estat Català. Ara bé, d’aquí a entendre la unitat com a única possibilitat estratègica hi va un bon tros. Jugant a fer política ficció, no m’estranyaria que les properes eleccions a la CAC siguin un plebiscit d’independència i que curiosament no fructifiqui cap de les grans coalicions que s’intentaran.
7.- La constitució d’un Estat Independent en el territori que avui ocupa la CAC vindrà de la mà de CIU, ERC i ICV, o no vindrà. A partir d’aquest anàlisi –basat en la simple constatació de la realitat present-, l’EI té dues opcions: participar del procés condicionant la constitució d’aquest nou estat (això és: escorant cap a l’esquerra les iniciatives legislatives que sorgiran els mesos previs a la declaració d’independència, i que seran les bases constituents del nou Estat), o veure-les passar contemplant com la història es segueix escrivint sense que els independentistes d’esquerres (em refereixo, lògicament, a aquells independentistes d’esquerres que no ens sentim còmodament representats al Parlament) hi puguin dir la seva, amb les tràgiques conseqüències que això pot tenir pel futur Estat Català: neoliberalisme, autoritarisme, patriarcat, dèficits de democràcia, consolidació de les recents retallades en drets socials, servituds amb la UE o els EUA que es podrien concretar amb bases de l’OTAN al Principat, etc.
És una obligació revolucionària abandonar totes aquelles conductes –sovint dogmàtiques i poc tolerants- que ens mantenen aïllats en el terreny de la irrellevància política, per plaer dels nostres adversaris. Hauríem de començar a abandonar –com ja es fa a determinats municipis- la posició política-estètica de contrapoder permanent, per acceptar el repte de gestionar els recursos col·lectius. Això és: treballar amb vocació d’acumular majories. Cal fugir de la irrellevància, alçar la mirada més enllà dels imminents cicles electorals, abandonar el dogmatisme i exercitar la tolerància. La història ens demana generositat, que no és el mateix que ingenuïtat.
A tall d’apunt: en relació als tràmits que caldrà seguir -i en els quals seria bo que l’Esquerra Independentista participés de forma proactiva- per constituir el nou Estat Català, és molt recomanable llegir-se els documents que ha elaborat el Cercle Català de Negocis, sobretot aquells relatius a “Les negociacions dels actius i passius” i “La gestió dels primers mesos”: http://www.ccncat.cat/estudis-i-informes
8.- En sintonia amb la idea de la irrellevància política, val a dir que aquest article, com la pròpia discussió sobre l’11 de setembre, són el paradigma dels gestos insignificants, aquells que ni transcendiran per si mateixos ni condicionaran els fets que sí passaran a la posteritat.
Tot això: l’article, la polèmica, el debat… quedarà en una anècdota que ningú mai més recordarà, i no es recordarà perquè l’11 de setembre sí que transcendirà, amb o sense nosaltres. Jo, sens dubte, em sentiré part d’aquest 11 de setembre històric, igual que em vaig sentir part del 10 de juliol.
9.- En la meva opinió, i sempre des de la distància del qui no milita però sí que simpatitza, l’Esquerrra Independentista en general i la CUP en particular no són una secta, sinó un moviment plural que no percep la discrepància com un element de distorsió que cal sufocar, sinó com un reflex de la pròpia heterogeneïtat que caracteritza i enriqueix el moviment. És per això, entre tantes altres coses, que s’enten i es practica la política d’una forma diferent, celebrant totes les opinions expressades amb respecte, des de les del batlle d’Arenys de Munt, J.M.Ximenis, fins a les del portaveu Albert Botran, passant per les de Castellanos, Adam Majó, Eudald Calvo, Àlex Maymó, etc.
10.- Per acabar -clucant l’ull a l’article de l’Eudald- jo sí que tinc decidit què faré el proper 11 de Setembre: passejaré per la capital del meu país, trauré el cap a Casanovas, homenatjaré en Gustau Muñoz, reclamaré la llibertat dels presos i les preses polítiques, em manifestaré des de Plaça Urquinaona fins al fossar de les moreres amb un ull posat a Plaça Catalunya, escoltaré els parlaments de l’Esquerra Independentista i, en acabat, intentaré dirigir-me al Parlament del meu país i m’emocionaré en constatar que no m’hi puc ni acostar per la multitud que desbordarà el Parc de la Ciutadella. Em sumaré enèrgicament al clam unànime que ressonarà a favor de la Independència i -al costat del que serà una àmplia representació de la majoria social de Catalunya- interpel·laré als representants legítims d’aquest poble perquè iniciïn –per la via que creguin més adequada- la construcció del nou Estat Català. Tan senzill com això: amb l’Esquerra Independentista i amb l’Assemblea Nacional de Catalunya, perquè una cosa no exclou l’altra i perquè en els dos espais m’hi sento tan a gust. I amb il·lusió! que diria aquell.
L’endemà, gaudiré llegint als diaris que la manifestació a favor de “Catalunya, nou Estat d’Europa” ha desbordat totes les previsions. Tant, que resultava impossible diferenciar la gent que participava a la manifestació de l’Esquerra Independentista i la que ho feia a la de l’ANC. Potser perquè era la mateixa. Lògicament tampoc em sorprendré en veure que l’únic que s’explicarà sobre els actes de l’Esquerra Independentista és que es varen cremar dues banderes, la dels Estats opressors.
En definitiva: tan si acabeu al Fossar com si ho feu al Parlament, ens veiem l’onze. Com cada any.