Comunidad nacional i comunidad supranacional (Diàleg, 6,València, març 1962)

Aquest article, fou una exposició que el sociòleg valencià L.V. Aracil -aleshores estudiant de Dret- féu sobre els conceptes de comunitat (estructura social des de la base) i associació (política de l’estat institucionalització d’allò oficial). I, en conseqüència, s’hi tractava el qüestionament de la jerarquia de poder que actuava contra les estructures reals d’organització. A partir d’aquesta antinòmia (Comunitat versus Estat), l’autor defensava que l’única forma d’integració social es duia a terme des dels marcs nacionals de pertinença.

La diferenciació entre el contractualisme (associació) i la identitat de pertinença (comunitat) donà lloc a una reflexió sobre el que comportava la comunitat nacional en l’Europa del moment (Europa del Carbó i de l’Acer). Recordem que es tractava d’un projecte europeista que es debatia entre el projecte econòmic i el projecte cultural -que havia de bastir una Europa Federal dels Pobles.

En aquest context, la hipòtesi araciliana -la identitat nacional era consubstancial a la personalitat del subjecte- entrava en contradicció amb les concepcions oficialistes internacionals que es basaven en l’absolutisme de l’estat-nació per sobre de les nacions subalternes. Davant aquest posicionament l’autor -en aquella conjuntura temporal- es basà en l’organització confederal soviètica i en la concepció federal iugoslava com a opcions de superació del conflicte polític entre nació (societat) i Estat. Però enllà d’aquests referents conjunturals, i de les teories sociològiques (K. Mannheim) i historiogràfiques (F. Kohn) que vinculaven l’organització social amb l’adscripció nacional, l’aportació del text era mostrar la legitimitat de la vindicació nacional (segons Aracil del nacionalisme [d’alliberament]) com a estratègia de resistència vers el nacionalisme imperialista (“amarga ironia”) dels Estats (no endebades qualificats d'Imperialisme parroquial”).

L’objectiu de l’article tenia com a finalitat denunciar el nacionalisme dels Estats que actuaven com a agents executors del colonialisme intern (fet que definí -no per casualitat- l’occità Robert Lafont a Sur la France). Dit d’una altra manera: “Si la unitat supranacional -deia Aracil- és centralista i absorbent, durà fins l’absurd els drets de l’Estat actual, perquè hi haurà un poder immens acumulat en poques mans, i els individus es veuran obligats a portar una existència cada cop més massiva i més impersonal […] Cal, doncs, que cada comunitat tingui consciència clara d’ella mateixa i que disposi dels instruments polítics per poder estructurar-se externa i internament. I cal a cada comunitat, que hi hagi algú que, tot sentint-se responsable, s’encarregui de desvetllar eixa consciència i proposar unes formes d’organització que tinguin una base realista i que estiguin d’acord amb la direcció que porta el nostre món”.

Però i el concepte de ‘comunitat supranacional’? Era una consideració cosmopolita, segons com globalitzadora? Aracil defensava que únicament es podia projectar una identitat mundial, internacional, des de les realitats nacionals existents: “Nosaltres si volem ser realment progressius, convé que, des d’ara, comencem d’emancipar-nos del xovinisme, l’imperialisme, la vella idea de la sobirania i totes les manifestacions que ha pres el mite messiànic de l’Estat, perquè aqueixes són el principal obstacle que s’oposa a una integració satisfactòria amb el món. Però ho hem de fer sense transformar-nos en cosmopolites; tot acceptant i confessant l’adhesió que ens uneix a la nostra nacionalitat.”

La reflexió, s’emmarcava en el context teòric que plantejava des de quin model d’organització política, es podia abastar la integració social. De la reflexió araciliana es desprenia que l’únic model coherent era el que identificava nació i societat nacional. Aquest posicionament, que posteriorment ha estat desenvolupat a partir del que s’ha definit com a economia regional, no feia altra cosa que explicitar la disfuncionalitat de l’Estat com a macroestructura, i que no feia -fa- altra cosa que pretendre d’ocultar -irresponsablement- el conflicte polític de les nacions que hi són sotmeses. Cada regió econòmica que s’identifica amb un àmbit nacional ha de poder organitzar la seva pròpia dinàmica econòmica.

Cinquanta anys després -i en un context de crisi política de legitimitat de la societat ‘imaginada’ pel capitalisme monopolista (que ha pretès de ser el model hegemònic d’integració social!?) - la reflexió araciliana pot cobrar una certa vigència atès que explicitava que el conflicte rau a la base del binomi nacionalisme d’Estat-poder oligàrquic/ grups de pressió. I, doncs, que la via d’eixida es concreta en la legitimitat de la lluita per l’alliberament nacional.

Els raonaments nacionalitaris de Joan Fuster a Nosaltres, els valencians (1962) no anaven en solitari…s’interconnectaven amb el sorgiment d’un moviment de construcció nacional (amb pròpia lògica interna) des del País Valencià. Contra el cosmopolitisme.