Que l’Estat Italià demani perdó pels bombardejos amb què l’aviació de Mussolini va atacar Barcelona durant la Guerra Civil, aquest és l’objectiu que persegueix l’associació AltraItalia, un col·lectiu format el 2009 per gent italiana de l’àmbit de l’esquerra que resideix a Barcelona. Durant el conflicte bèl·lic, l’Aviazione Legionaria va descarregar sobre la ciutat els primers bombardejos “dirigits expressament a assassinar i terroritzar la població civil”, que van causar milers de víctimes mortals. L’1 de juny, AltraItalia va presentar una querella als jutjats de Barcelona que denuncia els militars italians que van perpetrar la matança i, en el seu defecte, el govern de Roma per crims de lesa humanitat. El 2 de juny de l’any passat, coincidint amb l’aniversari de la República Italiana, ja es va portar el cas a l’Audiència Nacional espanyola, conjuntament amb dos testimonis dels bombardejos, Anna Raya i Alfons Cànovas, però el tribunal va desestimar la demanda al·legant que no tenia “competència territorial” per actuar. El més probable és que el procés acabi a les mans del Tribunal Europeu. La iniciativa vol aconseguir que l’Estat italià reconegui els crims i es disculpi amb la població de Barcelona; no s’exigeixen diners, en tot cas, una indemnització simbòlica i, més que res, una restauració moral a les víctimes. A nivell parlamentari, la proposta té el suport d’ERC i ICV, però està bloquejada per CiU. 

L’historiador i membre d’AltraItalia Flavio Guidi, que ha concedit una entrevista a aquest setmanari, recorda que Alemanya es va disculpar per Gernika als anys 90, mentre que Itàlia mai no ha reconegut els crims que va cometre el règim de Mussolini. Guidi considera que, a nivell intern i internacional, persisteix el clixé que la gent italiana és “brava gente”, incapaç de protagonitzar episodis tan lúgubres. “Si bé el feixisme de Mussolini va ser menys mortífer que els de Hitler o Franco, continua sent feixisme i va fer mal... i molt”, afirma Guidi. “A Iugoslàvia, va matar mig milió de persones i, a Etiòpia, va utilitzar armes químiques; el govern mai no s’ha disculpat”. A la vegada, AltraItalia denuncia que a ciutats italianes com Roma, Trieste i Arezzo, es mantenen i inauguren espais dedicats als voluntaris feixistes caigutsdurant la Guerra Civil.

Objectiu: la població civil
La ciutat de Barcelona comparteix amb Gernika el trist honor d’haver estat víctima dels primers bombardejos per saturació de la història. L’ús intensiu de l’aviació per atacar la població no combatent a la rereguarda era una tècnica “innovadora” que els nazis i els feixistes italians van assajar a la Guerra Civil i que després va ser aplicada pels dos bàndols de la Segona Guerra Mundial. L’Aviazione Legionaria, amb base a Son Bonet (Mallorca), va llençar un milió de quilos d’explosius sobre Barcelona entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de febrer de 1939. Segons el meticulós estudi de Josep Maria Solé i Joan Villaroya titulat Catalunya sota les bombes, els bombardejos sobre la ciutat van matar 2.428 persones, en van ferir 7.000 i van destruir 1.808 edificis.

La Barceloneta va ser un dels barris que van patir més els atacs aeris. El port, les instal·lacions industrials de La Maquinista i el nus ferroviari de l’Estació de França eren objectius prioritaris dels bombarders. Anna Raya, que llavors tenia vuit anys, fa memòria: “Era a l’escola quan vaig tenir la impressió que tot ens queia a sobre. Hi havia fum, crits i moltes persones mortes. Va entrar un soldat, em va agafar i em va enfilar a un camió ple de gent morta i ferida. Jo tenia un tros de metralla clavat al cap. Ens van baixar al dispensari; el terra estava ple de sang que baixava per la vorera fins arribar a la claveguera. Espantada, vaig arrencar a córrer cap a casa”. La mare d’Anna Raya havia vist com queien les bombes sobre el col·legi des del balcó. “Tota la meva classe, inclòs el professor, va morir durant el bombardeig; al barri, van atacar cinc o sis escoles”, explica Anna, que també recorda: “Vèiem venir els avions, que volaven baix, i ens tiràvem a terra: metrallaven tothom qui es movia”.

A Catalunya, 143 poblacions van ser atacades; van patir especialment l’àrea de Barcelona, l’Empordà, el camp de Tarragona i Lleida. A Granollers, el 31 de maig del 38, dia de mercat, 224 persones van morir en pocs minuts arran d’un atac directe de l’aviació italiana. El 2 de novembre del 37, el bombardeig d’una escola de Lleida en va matar 50. Durant els últims dies de la guerra, l’Aviazione Legionaria va arribar a massacrar les columnes de persones refugiades –moltes d’elles dones i mainada– que fugien cap a la frontera francesa. D’altra banda, la societat civil catalana va reaccionar amb una energia que Winston Churchill va citar per donar ànims al poble britànic davant les bombes nazis. En pocs mesos, es van construir prop de 2.000 refugis antiaeris –1.300 a Barcelona–, en la majoria dels casos de forma autogestionada i fruit de la iniciativa del teixit associatiu local. L’agost del 37, la Generalitat va crear la Junta de Defensa Passiva. Actualment, alguns dels refugis estan oberts al públic, com el de la plaça del Diamant a Gràcia i el de la placeta Macià a Sant Adrià de Besòs.

Els bombardejos horroritzen el món
Els bombardejos del 16 al 18 de març de 1938, els més destructius de tota la guerra, van commocionar l’opinió pública mundial. L’ambaixador nord-americà Claude Bowers escrivia: “Les bombes no perseguien cap objectiu militar, eren llençades deliberadament sobre el centre de la ciutat, a la part més concorreguda i habitada, on la gent estava menjant, passejant i descansant al llit”. El comte Ciano, ministre d’Exteriors de Mussolini, explica a les seves memòries que els bombardejos van ser ordenats directament pel dictador, que es va congratular amb la massacre tot afirmant: “Estic content que els italians aconsegueixin provocar horror amb la seva agressivitat”. El general Francesco Pricolo, que comandava els esquadrons de bombarders, definia la seva estratègia a la perfecció: “Hem de crear una sensació de terror immediat sobre la població enemiga, destruir continuadament la ciutat, els centres urbans i totes les fonts de vida, sotmetre’ls a un malson del qual no puguin despertar”.

Franco i Mussolini
Els historiadors coincideixen a afirmar que l’ajuda militar de Mussolini va ser decisiva per la victòria de Franco. La Itàlia feixista va ser, amb gran diferència, el país estranger que es va implicar més a la guerra. Mussolini va enviar al bàndol nacional, entre d’altres, 80.000 militars, 240.000 fusells, 3.436 tancs i 763 avions. Els seus voluntaris, però, constituïen una tropa indisciplinada i desmotivada; el 25% tenien antecedents penals. Segons relatava el Manchester Guardian: “Els italians no desitgen anar a lluitar a Espanya per motius sentimentals, sinó animats per la paga que se’ls ofereix”.

Poc després de l’aixecament militar, el 29 de juliol de 1936, Mussolini va enviar els primers dotze bombarders al Marroc per cobrir el trasllat de l’exèrcit africà de Franco a la península. Tot i que van ser repintats per dissimular-ne l’origen, tres dels aparells es van estavellar, un d’ells a França, i l’endemà tota la premsa europea es va fer ressò de l’operació. A finals d’agost, l’aviació i els Camises Negres –milicians feixistes– italians van arribar a Mallorca i van impedir la reconquesta republicana de l’illa. El sanguinari comteRossi va prendre el comandament de la Falange a l’illa i va iniciar una campanya de repressió que va deixar més de 500 morts.

La primera gran intervenció del contingent italià va ser a la presa de Màlaga, on va col·laborar amb la neteja posterior i va metrallar la població que en fugia. El febrer del 37, les tropes de Mussolini es van constituir en el Corpo di Truppe Volontarie (CTV), que va patir una derrota important a la batalla de Guadalajara davant la XII Brigada Internacional, on combatien molts italians antifeixistes. Posteriorment, el CTV va participar a la conquesta de Santander, la batalla de l’Ebre i la invasió de Catalunya. D’altra banda, durant tota la guerra, els submarins italians van atacar els vaixells que portaven subministraments a la República i van cometre accions de pirateria contra naus de països neutrals.

***

Juan March i “l’or de Roma”
L’ ajuda de la Itàlia feixista als franquistes, però, no va ser gratuïta. El banquer mallorquí Juan March va pagar un milió de lires a Mussolini per l’enviament dels primers avions i cinc milions per la conquesta de Mallorca, que també es va sufragar amb l’or de la seu del Banc d’Espanya a l’illa. Una investigació de la revista Sàpiensha descobert que la República Italiana, proclamada el 1946, va continuar cobrant el deute contret durant l’etapa feixista a Franco, almenys fins l’any 1954. La factura de la intervenció militar italiana es va valorar en 8.300 milions de lires, que l’Espanya franquista havia de fer arribar entre el 1942 i el 1967. Es calcula que, finalment, es van pagar prop de 5.000 milions.

***
Les fantasies imperials del ‘Duce’
L’Estat espanyol era una peça important dins la fantasia de Mussolini de fer reviure l’Imperi Romà i convertir el Mediterrani en un mare nostrum italià. El dictador va conspirar contra la II República finançant els sectors carlins, alfonsins i falangistes, desitjós d’establir un Estat satèl·lit a Espanya que l’ajudés a consolidar la seva hegemonia a la zona. La principal ambició era controlar les Balears, base estratègica de cara a un eventual enfrontament amb França. Mussolini desitjava una guerra ràpida perquè volia evitar complicacions diplomàtiques amb la Gran Bretanya i França. Però, davant la lentitud de l’avenç de Franco –que volia allargar la guerra per poder exterminar minuciosament els sectors simpatitzants de la República– i l’arribada d’ajuda soviètica, el dictador italià es va veure obligat a enviar cada cop més material i soldats per garantir la victòria del seu aliat. La Guerra Civil portarà a la consolidació de l’eix germano-italià, amb la signatura del Pacte d’Acer el maig de 1939. L’expansionisme militar del Duce–des d’Etiòpia (1935) a Albània (1939)– i la posterior entrada a la Segona Guerra Mundial acabaran en una dura desfeta i ell mateix serà afusellat i penjat de cap per avall a la Piazza Loreto de Milà, el 21 d’abril de 1945.

***
Voluntaris antifeixistes
Prop de 5.000 voluntaris antifeixistes italians van lluitar al bàndol republicà. La majoria, prop de 3.500, es van adherir a les Brigades Internacionals, organitzades per la Internacional Comunista. La Brigada Garibaldi va participar als combats per la defensa de Madrid i a la batalla del’Ebre i va infringir una derrota flagrant a les tropes enviades per Mussolini a la batalla de Guadalajara. Va ser una fita important per la dissidència antifeixista a Itàlia, país que ja portava més de quinze anys sota la bóta del Duce. Però si el primer contingent de brigadistes no va arribar fins el mes d’octubre de 1936, el 17 d’agost ja van marxar al front els primers milicians de la Colonna Italiana, integrada a la Columna Ascaso. Com explica l’historiador Flavio Guidi, aproximadament 800 italians es van allistar a les milícies llibertàries i poumistes. Entre ells, destaca l’anarquista Camillo Berneri, organitzador del Gruppo Guerra di Classe. El col·lectiu editava un setmanari, finançat per la CNT, que criticava obertament els processos de Moscou i la deriva estalinista dels comandaments republicans. El 5 de maig del 37, dos dies després de l’assalt a la Telefónica, Berneri i Francesco Barbieri, conegut com el Durruti italià, van ser detinguts per onze militants de la UGT i un agent de policia. Poc després, el cadàver de Bernedi va aparèixer a la Rambla i el cos de Barbieri a la plaça de Sant Jaume.