Fa una dècada la conjuntura nacional i social no era la mateixa que ara. Recordo que al llindar del tombant de segle les coordenades que ens impel·lien a mobilitzar-nos diferien força amb les actuals. Eren anys d'especulació immobiliària, de forts creixements econòmics i d'ocupació precària però ocupació al capdevall. El creixement econòmic porta associat un floriment de les classes mitjanes i alhora això es tradueix en un increment del consum en diversos àmbits, inclós el cultural, a través de la cultura de masses. Tot plegat crea un miratge perfecte per desactivar dissidències i amagar les desigualtats, tot creant les condicions per a una societat apàtica i endormiscada.
Llavors el projecte d'Unitat Popular encapçalat per la CUP començava a germinar i el que motivava a molts activistes i veïns ( aquesta és la meva experiència) a fer el pas era en termes generals la qüestió nacional, l'especulació immobiliària i la necessitat de combatre-la des dels ajuntaments, la necessitat de recuperar la cultura popular i d'altres qüestions similars.
Avui, ben entrat ja el segle XXI les coses han canviat. Fa uns anys el capitalisme s'expressava d'una manera però avui es manifesta amb tota la seva cruesa i el paper d'arbitre que podia arribar a fer l'Estat de Benestar ja s'ha esmunyit perquè estem en plena intempèrie dels mercats, que no son res més que les classes socials més privilegiades i poderoses que al llarg de la història han anat imposant el seu domini i estenent la seva influència.
Els plans d'ajust que assoten mitja Europa sota la fèrria direcció de l'FMI i alguns governs europeus estan laminant l'Estat de Benestar i erosionant la democràcia, i això ha arribat també als ajuntaments, que han quedat buits de contingut i completament a les mans dels mercats i el govern espanyol, que a la pràctica els ha intervingut. Quin sentit tindrà ser presents en unes institucions que ja no estan al servei del poble? De fet, ja fa anys que el marge de maniobra de les institucions és molt reduït perquè les onades privatitzadores han anat enfortint estructures privades al marge de les institucions. Però avui hem fet una escalada en aquest sentit i els ajuntaments ja estan completament en mans de l'estat espanyol monàrquic i dels mercats.
Quelcom similar passa amb les autonomies, i en el cas de la catalana, la valenciana i la de Ses Illes podem dir ja que cada cop tenen menys marge de maniobra. De fet, totes tres administracions son gestionades per la dreta i malgrat les gesticulacions dubto que siguin sincers. Diguem-ho clar, se'ls en refot que Madrid tingui més poder del que ja té. D'altra banda cal dir que els Països Catalans ens trobem trossejats i esverlats per una constitució espanyola que ha continuat la feina del règim franquista: dividir-nos, enfrontar-nos i trossejar-nos. En el cas de Catalunya el govern de fireta de Mas, no ha fet més que privatitzar i retallar, deixant-nos en mans dels mercats i de l'imperi. Pel que fa al feixisme que gestiona el País Valencià i Ses Illes no hi ha paraules per descriure el que fan: dantesc com a mot suau. L'estat espanyol ( PP+PSOE) vol eliminar definitivament l'autonomia catalana, va començar trossejant el nostre poble i espanyolitzar el País Valencià i ara vol eliminar definitivament la Generalitat de Catalunya i gestionar-la des de Madrid. Ens podem trobar en pocs mesos en una situació similar a la de final del franquisme, sense TVC, ni Catalunya Ràdio, la immersió suprimida...això és el que estan a punt d'aplicar.
I la Unitat Popular dels Països Catalans es troba davant d'aquest panorama. Després d'anys d'aposta municipalista, ens trobem que la institució més propera al ciutadà es convertirà en la més llunyana, perquè qui decidirà ja no serà la ciutadania, sinó uns tecnòcrates asseguts en un despatx de Madrid, Brusel·les o Nova Iorq. Que caldrà fer llavors?
Des del meu punt de vista caldrà continuar el combat i tenir clar que serà molt dur perquè l'enemic s'ha tornat més cru, despietat i cruel. La Unitat Popular continua en construcció i s'ha d'expressar en molts fronts; òbviament cal continuar batallant des dels ajuntaments, però també cal presentar batalla al Parlament, sigui al català, al valencià o a l'illenc. Però aquesta és només una petita part de la batalla que s'albira, perquè la Unitat Popular ha d'expressar-se en d'altres àmbits, començant pel carrer, el nostre espai natural per excel·lència.
Caldrà tenir molt clar que els temps actuals son desconeguts per les generacions que vam néixer després de la dècada de 1960. L'ensulsiada de l'Estat de Benestar està creant grans masses de pobres, gent sense esperança que deambula pels carrers, i pot ser qualsevol de nosaltres. No tenir recursos per alimentar els fills, haver de viure al carrer, malviure de la beneficiència dels poderosos i caure en la humiliació i la derrota. Aquesta és la realitat que ens toca viure, una realitat social que ja fa temps existeix a Grècia, Portugal i Irlanda i on reconeixem-ho, la mobilització popular no va aconseguir capgirar. Vagues generals, lluita de carrer, atemptats, manifestacions massives, res d'això ha aconseguit de moment aturar els plans de l'FMI i millorar les condicions de vida de les classes populars. Convé prendre'n bona nota per saber a què ens enfrontem.
La militància de l'EI sovint acostumem a caure en l'autocomplaença i jo crec que això es deu al fet que el volum de la nostra militància s'ha desenvolupat en un context de normalitat ( creixement econòmic, democràcia formal...), però això ara ha canviat i la nostra habitual prepotència ideològica ja no ens servirà de res perquè el que hi ha en joc ja no és ni el nostre ego ni la nostra suposada superioritat. El que hi ha en joc és el nostre poble i davant d'això cal canviar d'actituds. Per enfrontar-nos a l'enemic ens caldrà molta serenor, maduresa i capacitat de lluita i per això cal tenir clar que estem al servei d'un poble que vol avançar en el seu camí d'alliberament nacional i social