Demà es compleixen 5 anys de la mort de Lluís M. Xirinacs a Ogassa (Ripollès). Amb motiu d'aquest aniversari s'han organitzat un conjunt d'actes  per reivindicar la lluita i el pensament de Xirinacs. Aquest migdia s'ha inagurat a Cardedeu la pedra del Memorial Xirinacs, obra de l'escultor i independentista Jaume Rodri.

Durant el dia d'avui dues columnes de caminants han marxat des de Sant Joan de les Abadesses i des de Ripoll, i s'han dirigit fins al pla de Can Pegot, a Ogassa.

El passat 30 de juny unes cinc-centes persones van realitzar un homenatge a Xirinacs a Ogassa, el lloc on va morir,  amb el suport de nombroses entitats de la comarca en l'inici del Correllengua 2012, que organitzada per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL).

Una setmana en record de Xirinacs

L’espai 31 de Cardedeu acollirà durant tota la setmana una exposició de documents, llibres i papers d’en Lluís M. Xirinacs.

D'altra banda, del dia 11 al dia 15 d’agost, la Capella de Sant Corneli realitzarà una "vetlla popular de silenci en plena indignació" per recordar la lluita no violenta de Xirinacs, i que està oberta al públic.

Actes fins el 10 de novembre

Amb l’inici de l'acte d'homenatge a Ripoll s’encetava la temporada del Correllengua 2012 que s’allargarà fins al proper 10 de novembre amb la clausura conjunta a Figueres i Perpinyà. Des de la CAL es confia en afermar el moviment i ampliar el seu suport i presència a tot el territori, especialment al Principat i la Catalunya Nord, on hi desenvolupa la seva tasca de coordinació.

Xirinacs: un home del poble

El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó, arran d’unes declaracions realitzades a un acte públic, va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col.lectives. Primerament, a través de les vagues de fam reclamant la separació entre l’Estat i l’Església, i en solidaritat amb els militants d’ETA jutjats al Procés de Burgos, el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l’Assemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà (sacerdoci que va abandonar el 1990) i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar en diverses ocacions davant el TOP (Tribunal de Orden Público, l’antecessor de l’Audiència Nacional espanyola actual), i que li van comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.

Xirinacs conegué de prop l’aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i assegudes davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments de 1975 (un dels quals, el de Juan Parades Manot “Txiki”, va ser comès a Cerdanyola). S’enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l'amnistia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l’entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d’explotació social i de dominació nacional. I contra la perpetuació d’aquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d’actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s’hi deixava part de la salut a les vagues de fam, però el seu activisme va dinamitzar el poble català d’una manera que ningú altre ho havia fet.

La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances d’obrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Així mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders, publicats durant els anys 1993 i 1997.

La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara d’entrada l’exercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), una experiència no reeixida.

La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquesta experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes.

Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat amic de la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya (Parlament integre).

El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servísper contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.

Article publicat per primer cop a la revista La Soca dels moviments socials del Vallès núm.2