Aquesta setmana reviurem el bombardeig mediàtic que va precedir els Jocs Olímpics, màxima expressió de la creació de la marca internacional Barcelona que va forjar la ciutat-empresa, urbs-botiga, d'avui: meitat centre comercial, meitat camp d'internament. Ahir com avui, un procés de brutal metamorfosi imposat pels mercats: el que va comportar l'expulsió dels veïns de Ciutat Vella, la segregació social, l'auge especulatiu o el “paradigma automobilístic” de les rondes. Del somni narcòtic del consens olímpic ens vam adonar el 1993, en plena crisi i quan ens cobraven una factura que no es va acabar de pagar fins el 2004, tot just quan arriba el Fòrum, el fracàs del quals han reconegut fins alguns dels seus impulsors. Uns Jocs Olímpics de la màgia esportiva mundial -és el llegat Samaranch, fer-ne negoci- que no podem ni volem oblidar que van inaugurar-se enmig d'una singular pau olímpica; cops, bosses i elèctrodes contra els independentistes detinguts un mes abans per ordre de Garzon.

A propòsit dels palaus del poder, Brecht es requeria “Qui preparava els festins? Qui pagava les despeses?”. Avui, les respostes traginen soles. Rere els Jocs, ciutat a cop de gran esdeveniment, va arribar el Fòrum. Acabat el cicle del frau immobiliari, la fira-fireta de Barcelona cerca prostituir-se amb l'economia de casino, la del capitalisme més ludòpata, la que representa Eurovegas. Aquesta vegada sense embolcalls cívics, ni discursos naïf que 'mouran el món'. El poder del diner a l'assalt del Delte de Llobregat. Temps de resistència, doncs. De nou. Un cop més. I encara.