Avui, entre protestes dels treballadors i algun col·lectiu de ciutadans ben intencionats, amb la signatura de l'Expedient de Regulació de l'Ocupació, es posava punt i final, de facto, a Ràdio Televisió Valenciana. Més de dos terços dels treballadors de l'ens -en bona part periodistes, tècnics i professionals presents des de la fundació de RTVV en el ja llunyà 1989- aniran al carrer. A penes hi romandrà el personal imprescindible: la majoria de la programació correrà a càrrec de productores externes lligades al PP, regades generosament amb diner públic. Vint-i-tres anys després, el somni d'una ràdio-televisió valenciana i en valencià, lligada al territori, s'esgola inodor avall.

Ara, quan l'administració concursal d'Alberto Fabra, un simple delegat de Madrid sense més objectiu que liquidar la paradeta autonòmica, ha decidit acabar amb RTVV, el vell ens no té gairebé ningú que plore en el soterrar. El descrèdit dels serveis informatius, la poca cura en la programació de la graella i els reiterats casos de corrupció i lladronici: tot ha contribuït a que hores d'ara ben pocs en la societat valenciana senten propi el servei públic que paguen de la butxaca. Alguns retreuen als treballadors haver reaccionat “ara”: ells tenen tota la culpa del que ha succeït, de l'abandó. Que fàcil és espolsar-se les responsabilitats! Allò cert és que els professionals de Ràdio Televisió Valenciana porten prou anys denunciant el que passa, com a mínim des de meitat dels 90. La qüestió és quin interès hi ha prestat la societat.

Les causes són més profundes que la simple desídia: Canal 9 (i Ràdio 9) ha tingut la virtut i el defecte d'actuar com un espill de la societat que li paga les factures. En alguns casos un espill pla; d'altres, un de còncau o convex, com aquells de les cases dels espills de les fires. En tot cas i sempre ha mostrat el que (no) volíem veure. Especialment per a l'esquerra. L'esquerra que vivia còmoda mirant TV3, i comparant l'excel·lència de la seua programació amb els pocs mitjans de Canal 9 veia reflectits els propis complexes, l'(auto)odi vetllat cap a una societat que els pagava el compromís social amb menyspreu. Una tele europea i homologable front a una cadena ruralista feta amb quatre duros que parlava del camp i on un ex-cantant gros feia girar una ruleta. Quanta vulgaritat, senyor! Ells no eren d'eixe món! I així fou: els que no la veien perquè era vulgar, perquè parlaven com a les comarques centrals o no usaven del tot l'estàndard de l'IEC; fet i fet molts no la sentiren mai seua.

Els professionals que posaren en marxa Canal 9 i Ràdio 9 no pensaven en fotre a TV3 i en l'anticatalanisme, com pensa certa intelligentsia d'il·luminats. Pensaren en exercir el seu ofici, com si foren a un país normal. Comunicar en valencià i per als valencians, construir país a partir de l'imaginari, un imaginari modern per a un país modern. Eren els temps dels parcs industrials i de la inauguració d'hospitals i centres de salut, quan encara hi havia fe en les jaquetes de panna. Per sobre del poc pressupost i les limitacions, hi havia la voluntat. Doblaren pel·lícules, documentals i dibuixos animats gràcies als mítics Estudis Tabalet; posaren en marxa programes culturals i de divulgació, entreteniment per a totes les edats. Rodaren sèries de producció pròpia, donaren suport a l'incipient sector audiovisual. Diverses generacions de professionals hi han coincidit treballant: del Show de Monleón a Gormandia, de la mítica Benifotrem a Unió Musical Da Capo, RTVV ha aconseguit donar a llum a productes de qualitat, de servei públic. Per no parlar del Club A la Babalà, l'equivalent valencià del Super 3.

Els joves valencians nascuts a partir de la dècada dels 80 som hereus en bona mesura d'aquella tasca voluntariosa, fillols del Son Goku de Mari Giner i Martí Pich, que deia “mecaguen” en pegar-se un bac i “èu” per mostrar sorpresa. Gràcies a ells -i als mestres i professors, és clar- som la primera generació que ha passat l'infantesa creient que vivia en un país normal. Si molts avui dia som independentistes, i si molts dels nostres veïns saben valencià, és en bona mesura gràcies a la feina ben feta de tots aquests professionals. Potser RTVV – com molt del que s'ha fet al País Valencià les darreres tres dècades- és un projecte fallit, poc reeixit, però n'hem d'aprendre les lliçons i valorar la feina ben feta. Ara que el model de país -de regió- de PP i PSOE s'ensorra a marxes forçades cal saber valorar, ni que siga per descartar, quines coses sí que s'han fet bé. I posar a aquests professionals en l'altar que es mereixen.

El mateix dic sobre la cada vegada més necessària construcció d'un únic espai comunicatiu i audiovisual català. El sector al País Valencià és d'una mida exigua, però ha donat a llum a petites productores i mitjans, que fan una gran feina sense a penes suport institucional, fent pura autogestió. Les economies d'escala i la pura lògica d'una cultura minoritzada aconsellen no dividir-nos en compartiments estancs, separats a penes per 3 hores en cotxe o tren. És directament ridícul, i ha estat fins ara la lògica imperant. 

Fóra bo que per portar el sector al segle XXI i la comunicació plataforma existís el diàleg franc i igualitari que no tingueren les nostres ràdio-televisions a principis dels 90: un sector que ha de ser policèntric i multi-estàndard, on productes pensats i elaborats a València (i Palma) troben mercat a Barcelona. I a l'inrevés. Per això en els anals de l'audiovisual en català, Juli Mira ha d'acompanyar Joel Joan, Miquel Àngel Picornell a Joaquim Maria Puyal o Xelo Miralles a Tomàs Molina: creieu-me que els ho devem. Gràcies a tots ells.