(Article publicat a la revista El Nostre Institut, de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva)

Enguany fa mig segle de la publicació de Nosaltres, el valencians (i de Qüestió de noms i d’El País Valenciano), i sens dubte l’efemèride servirà per a insistir en el debat que d’un temps ençà portem en dansa els valencians, entre «fusterians» i «antifusterians» –que diuen alguns–, entre l’afirmació d’afinitat i la intenció de descrèdit. De descrèdit «polític».

D’ençà de la seua mort hi ha hagut molt d’interès a assenyalar-lo com a culpable «intel·lectual» del fracàs polític del nacionalisme valencià. Joan Fuster observava i analitzava la societat del País Valencià des de la convicció que el nostre futur com a poble passava pels Països Catalans. Manllevant –i estrafent– el vers de Raimon: no hi ha identitat (nacional) si hom renuncia als orígens, si se’ls mutila. (No obstant això, no hi ha sentimentalisme històric en aquesta afirmació nacional, sinó l’obligació de viabilitat d’un estat –rendible fins i tot, o sobretot, quantitativament– en el context competitiu de les nacions d’Europa i del món globalitzat). [continua...]

L’aparició de Nosaltres, els valencians va suposar passar de l’abstracció nacional a la concreció. Els valencians, afortunadament, no som fills de la història abandonats en el torn d’un convent o d’una borderia. Tením família, ancestres, orígens. No és que abans de Joan Fuster els valencians vivíem òrfens en el context del nacions: d’on havíem sorgit els valencians, per què parlem la llengua que parlem –els qui encara la parlem– quina era la nostra nissaga i, per tant, amb qui havíem de construir la llar que ens protegira de la voracitat assimilacionista espanyola, això hi havia gent que ho sabia, que n’era conscient. Gent «lletrada», però. Tanmateix, a ben poca d’aquesta gent «lletrada» li interessava sommoure consciències favorables a la identitat autòctona –fet i fet, la majoria s’estimava més «jocfloralitzar-la»–, sotmesa des de feia segles a les lleis i a la llengua de Castella «por justo derecho de conquista». Vull dir amb això que malgrat el que diuen els intel·lectuals del nou valencianisme polític, raonablement no-catalanista, Joan Fuster no va inventar-se els Països Catalans. Si més no aquesta idea de construir un estat propi amb tots els territoris catalanoparlants per a millor encarar el futur de la nostra llengua i la nostra cultura. Les proves d’aquesta necessitat de convergència «nacional» les aporta Arnau Gonzàlez Vilalta al seu llibre La nació imaginada. Els fonaments del Països Catalans (1931-1939).

El fracàs electoral del «fusterianisme polític», com l’anomenen els seus detractors, va fer que alguns envejaren de reüll l’èxit electoral del blaverisme populista i visceral –i profundament espanyolista– de González Lizondo. Fins que va arribar Joan Francesc Mira i va esmenar la plana a Fuster, i de la divisa «ser valencians és la nostra manera de ser catalans» passàrem a «els Països Catalans són una utopia prescindible». A partir d’aquesta reformulació nacional ja es podia ser raonablement no-catalanista sense ser anticatalanista (ho reconec: és una síntesi simple i atrinxerada del llibre Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira).

Tanmateix, el fracàs polític del nacionalisme valencià durant l’anomenada transició, no és el fracàs d’unes idees que no van «connectar» amb el poble, sinó el fracàs d’un model de societat més democràtic que no el que tenim ara. Dic fracàs democràtic perquè no hem d’oblidar que hem viscut sotmesos a una brutal violència impune que ha condicionat negativament la política i la societat valenciana actuals. A dia d’avui, passats més de trenta anys, encara no hem pogut saber quins caps i quines mans van perpetrar l’atemptat terrorista que va estar a punt de matar Joan Fuster –i Sanchis Guarner i tants altres valencians–. Podem considerar que si en aquesta «democràcia espanyola» no tenim dret de conèixer la veritat, almenys sí que tenim dret de sospitar-la. De sospitar que la inacció, a manera de «silenci administratiu», és una forma d’admissió de responsabilitat, fins i tot de culpabilitat.

I anote ara la casual coincidència entre dues obres que han fet «revisió» del punt de vista nacional de Joan Fuster: Sobre la Nació dels valencians, de Joan Francesc Mira, i Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent Flor* . Tots dos autors coincideixen a «culpabilitzar» les idees nacionals de Joan Fuster d’aquell fracàs polític, tanmateix quan cal parlar de com va influir la violència espanyolista –per acció, col·laboració o encobriment– sobre aquest fracàs, tots dos hi passen de puntetes. Sens dubte perquè si s’aturaven a valorar el nivell d’influència que la violència impune ha tingut sobre el nacionalisme valencià, sobre la «qualitat» de la nostra democràcia, llavors la «revisió« de les idees que proposen només es podrien interpretar en clau de renúncia ideològica, de claudicació democràtica. Fins al punt que podríem considerar que el rebuig explícit a l’hortizó nacional dels Països Catalans s’ha d’entendre com una victòria de l’estratègia intimidatòria –estratègia «del terror»– de l’espanyolisme. Fet i fet, l’espanyolisme «tolera» les expressions d’afirmació nacional que diferencien nacionalment valencians i catalans, tanmateix és visceralment bel·ligerant amb el projecte dels Països Catalans, com ho demostra la prohibició constitucional i la aïrada reacció que mostren davant l’esment públic o la simple representació en forma de mapa del temps.

El fracàs polític valencià, doncs, és més aviat un fracàs col·lectiu, de tots els valencians –si més no dels valencians «demòcrates»–, del qual no és conseqüència casual tota la corrupció que patim. I una certesa: la impossibilitat de bastir, ara i en un futur, una societat valenciana mínimament democràtica sota l’actual dominació espanyola. Espanya i democràcia són dos conceptes absolutament antitètics. I a la història us remet; en particular a la història recent del País Valencià, la de la violència impune, la que va intentar matar –físicament– Joan Fuster, més que res per haver escrit llibres com Nosaltres, els valencians, El País Valenciano i Qüestió de noms, tots els quals publicats ara fa cinquanta anys.

Aquesta terminologia que parla de «fusterianisme polític» és, al meu entendre, una invenció creada amb l’objectiu de desacreditar Joan Fuster. Es pensen que desacreditant-lo «políticament» desacrediten el projecte dels Països Catalans, no debades Fuster és el més coherent i el més convincent dels intel·lectuals que han defensat la conveniència d’aquest marc nacional, per motius històrics, lingüístics i, fins i tot –o sobretot– econòmics. Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».

Però ara que el valencianisme polític «reorientat» per Joan Francesc Mira ha aconseguit un important èxit electoral, potser serà més fàcil insistir en el descrèdit «polític» de Joan Fuster sense haver de patir gaires remordiments de consciència. L’èxit és un sucre que permet empassar-se sense oix les renúncies més amargues. Així doncs, amb diputats al Parlament valencià i al Parlament espanyol, els Països Catalans han esdevingut encara més un horitzó «prescindible» per al valencianisme majoritari al País Valencià. Amb tot, els demanaria, als detractors de Fuster –els qui branden això de «fusterianisme polític»– que anaren amb compte de no carregar-li tant les sàries als matxo, puix que al final, consqüentment i coherentment, només els quedarà l’abjuració absoluta. I sense Fuster, i amb les idees sobre el paper –i les declaracions públiques–, al nou valencianisme per fi triomfant no li quedaria, fins arribar a Joan Francesc Mira, actual pare de la pàtria, cap altre referent ideològic sobre el qual fonamentar-se que aquell estrambòtic González Lizondo de les taronges blaves.

Així doncs, per a «commemorar» aquesta efemèride hi abundarà –crec– la «revisió». Revisar, és a dir, bandejar l’àmbit nacional i d’actuació política que són els Països Catalans des del qual pensava i analitzava, i al qual aspirava, Joan Fuster. Proclamaran, amb més vigor que mai, que el «fusterianisme» ha fracassat i així voldran passar pàgina. Més i tot ara, que, per fi, han tret diputats a carregador. Rellegiran Fuster per a renegar-lo, com ja advertia, fa uns anys, en el principi d’aquesta regurgitació, el lingüista Vicent Pitarch. D’altres, continuaran parlant de Joan Fuster d’oïda, ignorant-lo, vull dir, sense haver-lo llegit. És la seua –respectable– decisió. Ja s’apanyaran!, que diria Fuster.

Malgrat tota aquesta polèmica –que a l’escriptor i intel·lectual de Sueca li fa més mal que bé, tot s’ha de dir–, caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la seua talla intel·lectual. Vull dir, o advertir, per si fóra necessari –no debades el país és xicotet i ací ens coneixem tots–, que l’abjuració política no acabe condemnant «exemplarment» l’escriptor.

*Entre la redacció d'aquest article i la seua publicació ha aparegut també el llibre de Ferran Archilés Una sigularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Ed. Afers.