L'urbanisme és una de les eines més potents per a transformar l'espai, ja sigui urbà o rural, i és precisament l'urbanisme una de les claus a dominar en l'ambit tècnic i institucional per poder posar-lo al servei de la ciutadania i la millora de l'entorn ambiental, cultural, social, humà. L'urbanisme es pot aplicar des de moltes òptiques i malauradament tenim molts exemples per demostrar que als darrers temps ha estat aplicat gairebé unidireccionalment, al servei de butxques privades i en contra de la majoria de la ciutadania, sobretot en contra del paisatge, la natura, l'entorn.
L'espai físic en l'àmbit urbà és clau per al desenvolupament d'una societat democràtica i per això és lògic que l'urbanisme sigui democràtic i que en benefici de l'interès general es planifiqui i es classifiqui el territori.
Un territori urbà ben planificat, que tingui en compte la connectivitat, la mobilitat, els espais verds i naturals, els espais centrals, l'esbarjo i la interrelació, és un territori que imprimeix qualitat de vida i benestar. Per contra, els espais planificats sota paràmetres estríctament de mercat, esdevenen espais hostils, durs, agressius, que no fomenten la cohesió social ni projecten valors comunitaris. En aquesta tessitura es fomenta la insolidaritat, l'individualisme, es lamina la democràcia, es degrada l'entorn i s'allunya l'individu de la natura i la comunitat, és a dir, es posen les bases per a la no qualitat de vida.
Per il·lustrar-ho us poso un parell d'exemples antagònics. Imagineu-vos d'una banda una plaça tova, que simplement deixi fluir la natura ( no cal només imitar-la), arbrada i amable, que jugui un rol de centralitat en el seu entorn més immediat i que estructuri un barri o sector. Imagineu-vos també que està peatonalitzada, que la mobilitat hi és amable i pacificada i que al seu interior s'hi realitzen activitats de barri. Ara imagineu-vos un espai urbà framentat, dur, monopolitzat per un trànsit agressiu i sorollós, una plaça cimentada sense vida ciutadana.
Aquests dos exemples antagònics serveixen per dibuixar quin model urbanístic volem. I en això fa anys que es lliura un combat que la CUP i l'EI han de contribuïr a decantar. Els representants de la geografia radicalista ( Bunge, Harvey....) han posat les bases per a interpretar l'urbanisme des d'una perspectiva marxista i social; l'urbanisme pot ser una eina al servei de la ciutadania o al servei del capital. I malauradament la darrera modificació que el govern Mas (sota la pressió dels poderosos lobys vinculats al totxo i l'especulació) ha fet de la llei d'urbanisme ( lleis omnibus) ens apropen més a la segona opció. En efecte, la simplificació de tràmits i la introducció de noves figures urbanístiques més laxes ( amb l'excusa de la reactivació econòmica) ens situen perillosament en la pendent relliscosa dels disbarats urbanístics i ambientals.
Fer-hi front és una obligació no només dels ajuntaments i les institucions, sinó de la ciutadnia i especialment dels sectors més conscients socialment. Als Països Catalans hi ha una potent tradició ambientalista, social i cultural. Hem de defensar-nos socialment, lingüísticament,culturalment, ambientalment, de les agressions que ens arriben per la via de l'urbanisme irresponsable i destructiu. Hem d'afegir a la mobilització eines com la formació per para els peus als abusos urbanístics.
Jordi Navarro és geògraf, militant de la CUP i regidor a l'Ajuntament de Girona.