Ser catalanofòbic és consubstancial a l'espanyolisme de la mateix manera, i intensitat, que l'antisemitisme ho és al nazisme. La component de superioritat racial en uns, lingüística en els altres, és immanent al seu discurs i a la seua actuació política. La construcció d'Espanya s'ha basat en la imposició del castellà i l'extermini del català. De des del primer moment ho han intentat, en unes ocasions «sin que note el cuidado mas que se note el efecto», en unes altres a tall d'espasa -o de canó-, i tot sovint, en aquells períodes en què l'espanyolisme més trabucaire ha descansat els trabucs, fent ús abassegador de les seues majories electorals per a actuar contra l'existència del català.

En conseqüència, l'espanyolisme ha intentat sempre que ha pogut entrebancar la normalització del català i la intercomunicació entre els diversos territoris catalanòfons. El blaverisme, el gonellisme o els del «xapurreau» de la Franja són fenòmens (monstruosos) nascuts i atiats en el laboratori polític espanyolista. Sens dubte, allò que fa més pànic a l'espanyolisme és la imaginar-se la construcció d'una consciència política -nacional- cohesionada per la llengua catalana. Això que en diem els Països Catalans. Per això els ha prohibit en la seua Constitució i els persegueix amb obstinació malaltissa.

Fa temps que els espanyols s'adonaren que entre els discursos jocfloralescos s'expressaven intencions de «germanor» entre els territors catalanòfons; i que de la germanor lírica a la comunió política hi ha un pas. Tot i que entre nosaltres els hem fet quasi tots de carranc i hem complicat de tal manera el «retrobament» que ens hem convertit en l'excepció de la regla. A aquesta desafecció entre «germans» ha contribuït prou l'espanyolisme, és clar, de bon tros més astut i disciplinat en aquesta guerra contra el català. Però també hi hem contribuït «nosaltres». En diem pactisme, però és tota una altra cosa.

Vul dir: de l'espanyolisme no podem esperar cap altra actitud cap al català que la que practica el PP actualment. Odi a mort. Odi secular, genètic. És l'odi visceral que posa en pràctica Bauzá, que és el mateix que posa en pràctica Fabra i abans Camps, que posa en pràctica Maria Fernanda Rudi: contra l'escola en català, contra el requisit lingüístic, contra la normativització unitària, contra la normalització social, contra els Països Catalans...

En política els pactes preferents ens diuen al costat de qui està cadascú. Pactar amb l'espanyolisme catalanofòbic no només és mesell, és sobretot suïcida. Bauzá, Fabra i Rudi condemnen el català una situació residual, agònica socialment, i quan els convé atien entre nosaltres la fòbia anticatalana -sovint per a ocultar els nombrosos episodis de corrupció, tan inherent també a la pràctica política espanyolista-. I així i tot alguns ho pacten tot amb el PP. I esdevenen còmplices «col·laboradors» de la seua agressió contra el català. Potser perquè s'hi assemblen més del que sembla.

Pujol va pactar amb Zaplana que a l'IEC li retallaren l'autoritat normativa per al català, i crearen l'AVL. Matas ho va voler imitar reconvertint l'Institut d'Estudis Baleràrics en autoritat normativa, tanmateix la resposta social i cultural va ser més unitària i conseqüent que no la valenciana. Fa poc s'inventaren una altra acadèmia per al català de l'Aragó, que potser no arribarà a rams de beneir perquè la presidenta Rudi ja ha dit que a la Franja el català, ni que siga en versió «chapurreau», hi té els dies comptats. Pacte rere pacte, han deixat l'IEC amb l'autoritat al mínim, esquarterada. No fa gaires dies, el director de l'Institut Ramon Llull s'avenia a pactes amb l'AVL, i han nomenat per a la CCRTV un del PP que volia eliminar mapa del temps del Països Catalans i posar-hi el d'Espanya. Li han parat el peus, sí, però el paio calfa cadira i cobra al mes.

Dis-me amb qui pactes i et diré a quin sant li fas la festa. Ni un gram de solidaritat entre nosaltres. Ni un sol pas endavant per salvar la vida al català arreu dels Països Catalans. El català té enemics; i els enemics, «col·laboradors», o siga còmplices. Sovint per acció, sovint per pacte.