Els peatges formen part del memorial de greuges històric dels catalans. De tant en tant, la qüestió reapareix a l'agenda informativa, com ha passat els darrers dies amb la campanya #Novullpagar. Aquesta iniciativa l'impulsen ciutadans que han decidit deixar de pagar els peatges en senyal de protesta contra el que consideren una situació insostenible. La cosa ha tingut ressò i partits independentistes com ERC, Solidaritat Catalana o la CUP hi han donat suport. I és que la qüestió de les vies de pagament sovint es planteja des del punt de vista d'un suposat greuge nacional: mentre a altres territoris de l'Estat espanyol disposen de vies ràpides per anar a tot arreu gratis, a Catalunya sempre paguem. Una prova més que els catalans estem discriminats i que “Espanya ens roba”.

És cert, però, aquest plantejament? Parlem-ne. A Catalunya, el 67% de vies de més d'un carril per sentit són de pagament. A l'Estat espanyol, en canvi, la proporció és d'un 20%. Ara bé: de qui és culpa? Arreu del Principat hi ha 573 quilòmetres de carreteres finançades pel sistema de peatge directe, i la major part responen a vies titulades pel Govern espanyol (l'AP-2 i l'AP-7). Però una quantitat gens menyspreable, 144 quilòmetres, són peatges atorgats per la Generalitat, que va apostar de ferm per aquesta fórmula durant els anys vuitanta. Per tant, l'origen de la “discriminació” no és del tot espanyola. Però el problema greu no és que hi hagi més peatges aquí que a Espanya, sinó que els catalans disposem de menys alternatives que a la resta de l'Estat a aquesta mena de vies. Al nostre territori es concentra el 49% de barreres, però només hi ha el 10% de vies ràpides. I la culpa d'aquest dèficit d'infraestructures tampoc recau exclusivament en Madrid. És cert que hi ha vies lliures de peatge de titularitat estatal que han patit demores en la seva execució, com el desdoblament de l'A-2, o acumulen molt de retard, com l'autovia entre Tarragona i Montblanc. Però no es pot ignorar que el Pla de Carreteres aprovat el 1985 pel Govern català preveia una sèrie d'eixos viaris que encara ara, en molts casos, estan pendents d'execució. Un informe de la Cambra de Comerç n'assenyala alguns: la prolongació de l'autovia del marge dret del Llobregat fins a l'aeroport de Barcelona, les obres de desdoblament de l'Eix Transversal, o l'ampliació de la C-16 fins a Puigcerdà, entre d'altres.

Ningú posa en dubte que els catalans paguem més peatges que els espanyols. I que, a més a més, la filosofia que va motivar la construcció d'aquesta mena de vies –que no fossin tots els contribuents sinó els usuaris que les empren els qui en financessin la construcció- està del tot pervertida: el 100% de les vies de peatge catalanes porten anys amortitzades, com ja va demostrar l'any 2000 un informe impulsat pels ajuntaments, consells comarcals i cambres de comerç firmants de la Declaració de Gelida contra els peatges. Ara bé: d'aquí a afirmar que per aquest motiu “Espanya ens roba” hi va més d'un pam. En tot cas, siguin carreteres de titularitat estatal o autonòmica, els autors del llatrocini són les empreses concessionàries. I la que ostenta el pràctic monopoli de les vies de pagament a Catalunya és Abertis, una multinacional amb seu a Barcelona que té La Caixa com a principal accionista i està presidida per un català, Salvador Alemany. Abertis és propietària d'Acesa, Aumar, Aucat i Autema. De fet, els únics dos peatges que no controla són el del Túnel del Cadí i els Túnels de Vallvidrera, que gestionen dues societats participades principalment per la Generalitat de Catalunya. L'argument que diu que els peatges els paguem “a Espanya”, doncs, caldria revisar-lo una mica si no volem errar el tret.

Totes aquestes dades són consultables en un complet reportatge del periodista Eloi Latorre publicat a l'Anuari Mèdia.cat de 2011, que analitzava els dotze silencis mediàtics de 2010. Per sort, el tema dels peatges ha tornat a sortir a la llum, i està bé que sigui així. Però a l'hora de tractar-lo cal fer-ho de forma intel·ligent, fugint del populisme en què sembla instal·lat un cert tipus d'independentisme testosterònic que té com a únic discurs culpar Espanya de tots els mals dels catalans. És curiós: en això coincideix amb l'estratègia clàssica que ha fet servir històricament la dreta autonomista del país per amagar les pròpies vergonyes. Els independentistes haurien de ser els primers en detectar aquesta mena de cortines de fum si no volen acabar reforçant discursos que, a la pràctica, fan el joc al regionalisme ben entès. Mentrestant, hi ha detalls que passen desapercebuts a l'opinió pública, com per exemple que el novembre de 2010 el PSOE i CiU, amb l'abstenció del PP, van decidir al Congrés espanyol compensar amb 80 milions d'euros les pèrdues de les empreses concessionàries de les autopistes radials de l'àrea de Madrid. Ja se sap que això de robar és un vici molt estès, i no només entre els espanyols.