Al llarg de la història dels moviments polítics i socials s'han succeït una sèrie d'esdeveniments i evolucions que n'han marcat la idiosincràsia. I una de les qüestions importants en la història d'un moviment és el relleu generacional, peça clau per a la seva supervivència.

 

Les darreres dècades han estat claus per a l'esquerra independentista i malgrat l'escassa incidència que hem tingut en la societat catalana hem demostrat una capacitat de regeneració contrastada, no sense problemes interns, però reeixida al capdavall.

Precisament l'afluència de gent jove ha estat un dels nostres puntals perquè així hem mantingut un flux constant de saba nova que ens han aportat idees, energia i relleu. Tanmateix, l'esquerra independentista té punts febles en aquest sentit, com ara la manca de militància de llarg recorregut i importants llacunes generacionals.

 

El discurs contundent de l'EI, una praxi que l'allunya de la convencionalitat i dècades de dialèctica combativa ens han convertit en un referent atractiu pel jovent, que ha trobat en l'EI una alternativa. Celebració d'actes massius, concerts multitudinaris, manifestacions combatives, una estètica rupturista... són elements que atreuen el públic jove, i això és un valor per a un moviment que va néixer a finals dels 60 i que ha anat transmutant a cada dècada fins a arribar als nostres dies. I aquest punt, el del jovent, és precisament el que tracto d'analitzar en aquestes quatre ratlles. 

 

El jovent sempre ha estat un potent ressort en la història i la seva força vital ha remogut països i fet caure règims. En efecte, els anys de joventut son esclatants i desbordants i l'entrada de militants joves ha omplert l'EI de vigor. Però els anys de joventut no són eterns i un cop s'arriba als 30-35 anys les coses no són tan simples i l'evolució personal sovint no casa amb el discurs d'anys enrere. No és el mateix tenir 20 anys que 30 i no és el mateix tenir-ne 35 que 45-50. Les circumstàncies personals, la pressió familiar, les responsabilitats laborals, les dificultats econòmiques, etc. marquen l'evolució de la vida d'una persona i això té un impacte brutal no només en la militància sinó fins i tot en la pròpia ideologia. 

 

L'exemple del jove revolucionari evolucionat cap a postures pragmàtiques i esdevingut possibilista reformador és tot un clàssic, massa sovint familiar en el món de l'esquerra anticapitalista i també a l'EI. En podem trobar un exemple ben clarificador en el POR, diluït en les files d'una coalició integrada al sistema institucional emanat de la transició espanyola. La meva experiència vital i personal m'ajuda a entendre la complexitat d'aquest afer i cal reconèixer que les coses no es veuen igual ara que quan vaig tenir els primers contactes amb l'EI a finals dels anys 90. Més d'un cop he cregut fermament que l'EI era un camí equivocat i que la marginalitat i els discursos autocomplaents no porten enlloc més enllà d'una simple opció personal de vida. Per dir-ho en altres paraules, he tastat en pròpia pell moments de dubte i de feblesa, ho expresso amb total sinceritat perquè no tinc res a amagar.

Durant els prop de 15 anys que fa que col·laboro i milito amb l'EI he vist desenes de persones desfilar-hi i desaparèixer, però així és la condició humana, i cal tenir-ho present, les coses canvien i de vegades les persones també, res de nou; militar a l'EI no ha de suposar apel·lar a fidelitats ideològiques eternes ni tampoc es tracta d'enlluernar-se per una moda passatgera, militar a l'EI és un compromís amb uns valors i unes idees, i no és un camí de roses, ans al contrari. 

 

Una organització, un moviment que vulgui esdevenir vertaderament revolucionari ha de construir-se sobre bases sòlides i intergeneracionals perquè si el gruix de la militància és gent jove mancaran elements fonamentals per bastir aquestes bases sòlides que necessitem. I és aquí on cal fer una aposta per l'evolució, la maduresa i el creixement com a elements indispensables per construir un vertader pol rupturista amb capacitat d'incidència real. Per això cal que un/a militant desenvolupi totes les fases de la seva evolució, des de l'esclatant joventut fins a la maduresa reflexiva, passant per la plenitud intel·lectual i la tranquil·litat que dóna l'experiència i els anys de batalla i lluita. Malauradament la història és farcida d'exemples de militàncies frustrades per mil causes.

 

Estic convençut que l'EI té molt de camí per recórrer en aquest sentit i crec també que malgrat tot ha sabut gestionar (molt millor que d'altres organitzacions i moviments) prou bé aquest afer. Cal seguir treballant durament i sense pausa, incorporar noves fornades de gent jove i obrir-se a franges d'edat tradicionalment impermeables a la nostra praxi i sobretot cal garantir la continuïtat de la militància, amb les pauses que calgui però continuïtat al capdavall, perquè només així acumularem experiència, bagatge i energia per guanyar el combat per la independència i el socialisme als Països Catalans!