El darrer congrés de CDC ha tornat a posar sobre la taula el suposat independentisme dels liberals catalans. La defensa del concepte “estat propi” en detriment del més diàfan “independència” no és, al meu parer, una simple qüestió lèxica, sinó que reflecteix uns objectius polítics substancialment diferents als de l'independentisme d'esquerres.
El conflicte nacional entre el poble català i l'Estat espanyol ha entrat, ja fa temps, en un procés d'acceleració. I aquest procés desembocarà, tard o d'hora, en un canvi del marc de relació entre les dues parts. L'independentisme tradicionalment ha defensat la independència política, proposant que el poble català s'erigeixi en subjecte de sobirania unilateralment, tal com han fet tantes altres nacions al llarg del segle XX, arreu del planeta. Això és, una ruptura respecte d'un ordre polític considerat injust i opressor.
Davant de l'acceleració del procés independentista, CiU pot mirar d'oferir sortides alternatives que, en sintonia amb els sectors econòmics dominants al nostre país, permetin que canviï tot perquè res no canviï. Ens podem trobar amb la paradoxa d'un sobiranisme d'ordre, que maldarà per una modificació de les relacions amb Espanya però a través d'un pacte des de dalt, ràpid i indolor.
Encara no ens trobem en aquesta situació. Ara mateix vivim el primer estadi d'aquesta maniobra, amb la reivindicació del pacte fiscal. Tot i la dificultat de reeixir, una hipotètica millora de la relació fiscal amb l'Estat permetria vendre discursivament la progressiva recuperació del dèficit fiscal. Això serviria per a desactivar l'independentisme de negocis, aquell que ha sorgit més recentment i amb una perspectiva excessivament economicista de la dominació i l'alliberament nacional.
En cas de fracassar el pacte fiscal (perquè la part espanyola es negui a acceptar-lo o bé l'acati sense complir-lo), s'haurà d'engegar l'anomenat “pla B”. I aquí és on entrarem en una situació més complexa, en la qual apareixeran sortides intermèdies que tindran l'adhesió dels sectors que temen que una ruptura política pugui significar una transformació social. Sortides que, sota el nom d'estat propi, puguin permetre elements fonamentals de continuïtat, tals com ara l'hegemonia del capital financer espanyol (els grans bancs resultants dels processos d'absorció actuals), l'acceptació del rei Borbó com a cap d'estat, o la protecció de l'exèrcit espanyol. I, és clar, la renúncia implícita del nou protectorat català a qualsevol estructuració de l'espai nacional complet, els Països Catalans.
L'independentisme d'esquerres ha de lluitar per sabotejar aquesta ruptura en fals. Sense renunciar a aprofitar cap escletxa per a engegar un procés d'alliberament, cal que l'independentisme desbordi qualsevol proposta de pacte des de dalt. El nostre model respecte del procés independentista no és altre que el de les consultes: participació des de la base, apoderament de la societat civil i democràcia sense límits. Un procés d'alliberament que posi les bases d'una alternativa global al sistema econòmic i polític que ens imposen Espanya, França i la Unió Europea. Ho va resumir, millor que ningú, Sergi López en l'acte fundacional de l'ANC: la independència tan sols és el començament.