Teníem a penes 17 anys i sortíem cofois, a les portes d'unes vacances sempre anhelades, dels barracons del 3r de BUP. Estiu 1992. Vila de Gràcia. Països Catalans. De sobte, com estroncant-ho tot, van irrompre remors d'encaputxats oficials i veïns detinguts al barri, engolits en una negra nit que érem incapaços de desxifrar. Coral i estiu romput, no enteníem gairebé res. D'unes nits, totes les pors i remors insondables que al cap de 120 hores inacabables referien cops, hematomes, bosses de plàstic asfixiants, simulacres d'execucions i ordres d'empresonament. I encara més detencions.

De cop, l'estiu del '92 va ser olímpicament policial i es va tocar de tricornis, tacant-se del tot amb Federico Garcia Lorca: "tienen, por eso no lloran, / de plomo las calaveras / con el alma de charol / vienen por la carretera". Allà, en aquella cruïlla de desconcert juvenil i punt de noretorn col·lectiu enmig d'un pati d'institut, vam descobrir de cop el país que no érem, la història silenciada amagada i la memòria negada d'on veníem. La crueltat del moll de l'ós de l'estat. Convivint amb la (ir)realitat i la violència institucional, vam desvetllar-nos, xarop de canya, a través d'obligades lliçons accelerades, quasi inassumibles, sobre estats policíacs, ràzzies i inquisicions modernes.

Clar. L'estiu del 1992 ja no va poder ser un estiu normal. Alcalá Meco, Audiència Nacional, tortura o impunitat es van incorporar de sobte al nostre vocabulari i la nostra quotidianeitat. Impunitat promptement certificada, aquell mateix octubre, a la caserna de la Travessera de Gràcia, quan condecoraven els agents de la Guàrdia Civil que van participar a l'operatiu. D'aleshores ençà, la impunitat ha perdurat, però no pas l'oblit, malgrat el tel de silenci que la planificació política de l'amnèsia pretén imposar-nos.

Moltes vegades hi penso. Que va ser en aquella escletxa, en aquella disrupció, on se'ns va trencar i vam desaprendre la falsa normalitat que encara avui es reprodueix quotidianament. Encara avui: quan allò que va passar -que els Jocs Olímpics van arrencar amb la pitjor operació repressiva contra l'independentisme català- es nega encara. I tot i així el temps és un jutge sever i posa cadascú el seu lloc: Roldan va acabar com va acabar -empresonat per lladre i per mentider-, Corcuera va acabar sent jutjat pel cas 'Fons Reservats' d'Interior, Narcís Serra va dimitir per les escoltes il·legals del CESID i Vera va ser condemnat i indultat pels GAL. Ells comandaven aquell operatiu repressiu.

Per contra i malgrat tot, d'aquell horror -negat, silenciat, banalitzat- vam aprendre noms i mots. Sediments de dignitat que encara avui ens acompanyen i ens han fet créixer per dins i donar-nos per fora: en Joan, en Marcel, en Ramon, per dir només uns pocs. Per ells i per la memòria d'un país matxucat, vaig trigar mil·lèsima de segon en decidir el gest col·lectiu d'aportar quelcom quan vaig saber de la iniciativa de llibertat.cat d'impulsar el documental "Operación Garzón". Va ser ben fàcil. Una aportació mínima, retorn ridícul i incomparable amb tot el que hem rebut d'ells.

No cal dir que la recent campanya de cínic suport al jutge Baltasar Garzón, revestida de fals progressisme i reconvertint-lo en màrtir de la causa de la memòria, em va desanimar i alhora animar encara més a posar un granet de sorra en aquest projecte imprescindible. La impostura cal desmuntar-la sempre. I els independentistes catalans torturats el 1992 van ser els primers en fer-ho, en desballestar el mite Garzón, després d'una llarga lluita que el 2004 va rebre fruits al Tribunal Europeu de Drets Humans. Allà on es va condemnar el sistèmic esbiaix garzonita de 'mirar a una altra banda'.

Síntesi i constant històrica -a l'Amèrica Llatina, a Guantànamo o a les casernes de la Guàrdia Civil-, el botxí mai suporta la mirada del torturat, del colpejat, de l'humiliat. I la veu inexpugnable d'aquells que el van patir espera sempre el moment per fer caure el teatre del cartró-pedra de la història oficial. Sempre som temps al temps i el moment està arribant. Ho escrigué Walter Benjamin: només la memòria rescabala.

Motiu pel qual concorre una darrera reflexió i una responsabilitat compartida i col·lectiva. La més fonamental de les solidaritats va activar-se aleshores amb les víctimes negades del terrorisme d'Estat. Solidaritat que es reactiva avui, a través d'aquest projecte, per alenar una complicitat inclaudicable: el suport a les persones que mai tenen el dret a no creure's allò que 'mai passa'. Perquè allò que 'mai passa' els va passar a ells.

I, sí, clar, és ben cert. Aleshores només teníem 17 anys i cursàvem batxillerat a les palpentes. Però és avui, ara i aquí i 20 anys després, quan entenem per fi que la memòria documental -també audiovisual- és l’única que és capaç de deixar oberts els expedients que el poder vol tancar com si no hagués passat res. La nostra memòria. L'únic antídot contra la tortura de tots els temps.