Portem més de tres segles sumant derrotes, apel·lant al passat, parlant de la resistència del poble català i de la lluita de moltes generacions per a preservar la nostra cultura, la nostra identitat, els nostres drets nacionals o el nostre territori. Però això s’ha acabat, portem massa anys dubtant, sabem qui som i on volem anar, és hora ja de deixar de parlar de passat per a començar a construir el futur.
Ells sempre han sabut qui som i sempre han tingut clar en la construcció del seu projecte nacional calia fer-nos desaparèixer. Ho sabien a la Guerra dels Segadors, al Tractat dels Pirineus, a la Batalla d’Almansa o a la caiguda de Barcelona l’any 1714. Ho sabia el règim franquista i la Falange i ho tenien clar en la redacció de la sacrosanta Constitución Española, la consolidació de les províncies, las comunidades autónomas i el café para todos. I ho sabien les lleis franceses que prohibien el català a les escoles i s’esforçaven per a construir un estat centralista i jacobí.
Però avui ho continuen tenint molt clar. A escala econòmica, com diu Elisenda Paluzie (degana de la facultat d’economia de la UB), el dèficit fiscal és tan sagnant i evident que podem parlar “d’una asfíxia lenta i premeditada, a una lenta decadència econòmica”. No en tenen prou en amb l’espoli sinó que volen la ruïna.
I no només això, amb la planificació d’infrastructures estan arraconant sistemàticament els Països Catalans, impedint la relació natural entre territoris i impedint que continuem desenvolupant-nos econòmicament amb la connexió a Europa.
Però allò que més mal els fa és que la llengua catalana continue sent una llengua viva arreu de la nostra nació. I és per això que la legislació espanyola permet que la denúncia de tres famílies puga obrir la porta a l’ensenyament en castellà mentre al País Valencià 125.953 xiquets i xiquetes no poden estudiar en valencià. O que a les Illes el govern haja decidit que la llengua deixa de ser un requisit per a entrar a treballar a la funció pública.
De raons n’hem tingut sempre, però els anys de perseverança i lluita han fet que avui ser independentista ha deixat de ser una opció únicament de jóvens, cada dia som més les persones que -independentment del nostre origen, edat o condició social- reivindiquem la necessitat de construir uns Països Catalans lliures, i ho defensem sense complexos.
Ha passat el temps de voler que el carnet d’identitat també estiga escrit en català, o que ens deixen parlar en la nostra llengua al Congreso. S’ha acabat el temps de reclamar Estatuts autonòmics i constitucionals que reconeguen la nostra existència. S’ha acabat demanar permís perquè la llengua catalana siga vehicular a les nostres escoles. S’ha acabat haver de defensar el nom dels nostres pobles: ni Perpignan, ni Lérida, ni Maón, ni Palma de Mallorca, ni Alicante, ni Villanueva de Castellón, ni Calaceite ni Roquetas. Som de Perpinyà, de Lleida, de Maó, de Palma, d’Alacant, de Castelló de la Ribera, de Calaceit o de Roquetes: som Països Catalans i volem la independència!
El març de 1982, sis independentistes van ser empresonats per desplegar una pancarta amb el lema independència a la manifestació contra la LOAPA (Ley Orgànica de Armonización del Proceso Autonómico). El Governador Civil de Barcelona del moment, Jorge Fernández Diaz, actualment és Ministre d’Interior i el govern espanyol continua amb mateixa dèria centralitzadora de sempre, però avui, aquells sis independentistes perseverants s’han multiplicat per centenars de milers: en les consultes que van iniciar-se a Arenys de Munt, amb la manifestació del 10 de juliol, amb les manifestacions i actes arreu de la nació catalana cada 7 de Novembre a Perpinyà, cada 25 d’Abril a València, cada 31 de Desembre a Palma, o cada 11 de Setembre a Barcelona. I ara, amb l’Assemblea Nacional Catalana.
El dissabte passat més de 7.000 persones van omplir el Palau Sant Jordi en l’acte constituent de l’Assemblea Nacional Catalana i van posar les bases del que ha de ser l’estratègia independentista per als propers anys. En aquest moviment ciutadà i apartidista hi participen milers de persones a través de més de 270 assemblees locals. A les Terres de l’Ebre ja s’han organitzat a Amposta, Xerta, La Cala, Tortosa, Jesús, Deltebre, Els Muntells, l’Ampolla, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, Alcanar i també a Roquetes.
Paral·lelament, més de 300 municipis s’han adherit a l’Associació de Municipis per la Independència, 18 de les Terres de l’Ebre, així com els 4 Consells Comarcals ebrencs.
Aquest és, a hores d’ara, un camí que sembla no tenir aturador i que depèn únicament de la fermesa, l’esforç i la implicació de les catalanes i dels catalans. La societat civil hem agafat la iniciativa i hem de decidir fins on volem arribar, ja no s’hi val a donar la culpa als polítics de torn, si volem la independència ens haurem d’aixorejar, arremangar i començar a treballar.