No és casualitat que a Rajoy “se li escapi” que la reforma li costarà una vaga general, o que el ministre De Guindos, a micro obert, digui que és “una reforma extremadament agressiva”. El missatge interior i sobretot exterior, de cara a la Comissió Europea, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Merkel... és que la reforma és un punt d’inflexió en el model laboral, que era el que se’ls hi exigia, i que ells són alumnes aplicats mereixedors del copet a l’esquena.

Fent una lectura de l’exposició de motius, la referència a la flexiseguretat i al convenciment que el model laboral és la mare de tots els mals i llegint després l’articulat la impressió que se’n desprèn és que poc té a veure una cosa i l’altra, és difícil d’apreciar la continuïtat lògica.

Segons l’enquesta de població activa del quart trimestre del 2011, l’atur a l’estat era del 22,85%, a Catalunya del 20,5%, al País Valencià del 25,45%, a les Balears del 25,20%, al País Basc del 12,61% i a Navarra del 13,83%. Com pot ser que sent el model laboral el culpable de tot els mals els index d’atur oscil·lin del 12,61% al 25,45%? El problema és el model laboral (a tot l’estat és el mateix) o ho són els models productiu i industrial, passant pèl règim fiscal? El tema és més complex del que ens volen fer creure, com també ho són les possibles solucions.

De fet aquesta és una reforma continuista, les reformes de l’època Zapatero, 2010/11, reforma de l’Estatut dels treballadors, reforma de la negociació col·lectiva i reforma de les pensions (aquesta amb el vistiplau dels sindicats institucionals) han anat marcant el camí. Apurant una mica més fins i tot es pot dir que el “II Acuerdo para el Empleo y la Negociación Colectiva” signat el mes de de gener passat entre CCOO-UGT i CEOE-CEPYME conté elements que després s’han incorporat a la reforma: propiciar la negociació a l’empresa tractant temes com jornada, funcions i salari potenciant també la flexibilitat interna; procediments àgils d’adaptació i modificació d’allò pactat; la distribució irregular de la jornada, fins a un 10% (la reforma ho deixa al 5%); la disposició d’una borsa anual de cinc dies per modificar horaris; no posar altra limitació a la mobilitat funcional que la del grup professional; fer dependre part de la retribució dels resultats de l’empresa; l’ampliació de la inaplicació (despenjament), ja estava contemplada sobre el salari, l’horari i distribució de la jornada, règim de treball a torns, sistema de remuneració i funcions quan excedeixin els grups professionals. La moderació salarial acceptada en l’acord no està incorporada al Real Decret. La musica és la mateixa.

Potser algú es pensava que amb aquest acord “els interventors” es donarien per satisfets, o calia reblar el clau amb quelcom semblant al consens?

A nivell d’estat el 95% de les empreses no estan afectades per convenis d’empresa i difícilment ho podran estar. De les 1.400.000 registrades a la Seguretat Social només 2.021 empreses tenen més de 500 treballadors, 554.433 tenen un treballador i 541.839 tenen menys de cinc treballadors. Quan es parla de donar prioritat jeràrquica als convenis d’empresa de què estem parlant? Per negociar un conveni d’empresa cal una massa crítica en la plantilla i un bon nivell de sindicalització.

La tradició ens diu que es legisla per les grans empreses; la imbricació entre poders públics, entengui’s administracions i institucions, i els grans grups de poder econòmic és important i amb la problemàtica dels dèficits públics s’ha fet mes forta. Tal i com està la situació econòmica actual i amb la nova regulació laboral, un terç de les empreses espanyoles cotitzades a borsa es podrien acollir als acomiadaments a 20 dies per any treballat amb topall de 12 mesos. En els grans grups empresarials les matrius aguanten bé però les filials presenten pèrdues o descens d’ingressos o vendes. No són aliens a això els moviments financers dintre dels grups empresarials.

A finals de març la matriu d’Opel (Opel filial de General Motors) farà pública la seva estratègia de futur que passa per noves deslocalitzacions. La situació de general Motors és un dels grans debats polítics a Estats Units. A grans trets la proposta serà la deslocalització a Europa desplaçant les plantes a Polònia i a Corea del Sud. Es comenta que el govern alemany no està disposat a la deslocalització de la planta de Bochum i això fa perillar seriosament la planta de Figueruelas (Saragossa). També es diu que Alemanya, com qui no vol la cosa, va desbloquejar 15.000 MEUR de fons europeus per accions formatives.

Algú es podria preguntar que si es legisla pels grans com és que les associacions de treballadors autònoms hagin rebut amb entusiasme la reforma. I la resposta podria estar en la reunió del dia 13 de febrer dels “agents socials” amb la Sra. Ministra del ram, trobada a la qual no es parla pràcticament de la reforma, ja publicada al BOE i, en canvi, sí es posen sobre la taula la meitat dels fons per formació ja mencionats (7.500 MEUR a repartir). A la reunió eren presents a més de CCOO-UGT i CEOE-CEPYME les tres associacions d’autònoms següents: ATA, CEAT i UATAE.

Les actuals fusions i compres al sector financer, amb concentració d’empreses, tot plegat beneït pel Banc d’Espanya, planteja seriosos problemes de model de caixes i vinculació territorial; ubicació de les sèus i per tant lloc on es tributa. I òbviament què passa amb la sobre- posició d’oficines i, per tant, de plantilles? Segons s’ha publicat l’absorció d’UNNIM pel BBVA pot suposar a Catalunya el tancament de 300 oficines i l’acomiadament de 1.300 persones. En els darrers dies les noticies referents a la situació econòmica dels mitjans de comunicació abunden. Les caigudes de la publicitat i l’aparició dels diaris digitals i les versions d’internet plantegen dubtes sobre el model actual. Público, Negocio, ADN... ja es parla obertament de reestructuració i redimensionament. Per no entrar en la situació de les televisions, tant públiques com privades.

No deixa de ser curiós que precisament en dues disposicions addicionals, 2a i 3a, com aquell que diu “fora de la foto”, es possibilita l’extinció col·lectiva de contractes al sector públic, i es limita molt el recurs a les suspensions de contractes o reduccions de jornada. El missatge és molt clar: acomiadin!

Què vol dir exactament “insuficiència pressupostària sobrevinguda”? A 2012 cap insuficiència pressupostària és “sobrevinguda”, això pot valdre pel 2009-10, a partir d’aquí... El que està clar és que el model polític s’està recentralitzant, i que l’estructura d’empreses i altre organismes de titularitat pública estan en el punt de mira. Un altre debat seria el de la racionalització de recursos però de fet aquest no es planteja seriosament. Podíem parlar del Senat o del Consejo de Estado, per posar dos exemples.

Tot sembla indicar que estem en un procés important, comparable a les reconversions dels anys 1980 (Època González) o 1991 (Època Aznar). La primera reconversió com a conseqüència de l’obertura als mercats i sobretot a les inversions estrangeres de l’Estat Espanyol coincidint amb un nou cicle tecnològic, i un procés polític important, la Transició, que va actuar de retardant de les mesures econòmiques. Eliminació de “l’excés” de capacitat productiva, tancament d’empreses, regulació de plantilles, eliminació de la competència en mer- cats madurs... Obertura de nous segments productius... La segona reconversió vinculada a l’entrada de l’Estat a la Unió Europea, amb especial impacte en el sector primari; quotes a la vinya, a les oliveres, als fruits secs, al sector ramader i lleter...

La reforma laboral, tal i com s’articula, és un instrument fonamental per facilitar i sobretot abaratir un canvi de model econòmic. Afavorint els interessos de les grans empreses i grups financers i especuladors, el de menys són les persones. Hi ha un canvi en la distribució mundial del treball i veurem quin paper ens volen fer jugar, i si el poden imposar.

Els elements més preocupants de la reforma, no són els nous contractes o els canvis en la indemnització en cas d’acomiadaments improcedents. Els canvis més importants són facilitar l’extensió dels acomiadaments per raons objectives, individuals i col·lectius, tant en l’àmbit públic com privat (per tant parlem de 20 dies per any treballat amb topall de 12 mesos); la possibilitat de modificar allò pactat prèviament, tant en convenis estatutaris com en altres formats; la imposició unilateral d’arbitratges per la resolució de conflictes, cosa que s’ha legislat sense que hi hagi els mitjans per poder-ho dur a la pràctica.

Un element absolutament pervers és l’eliminació de la resolució administrativa en els expedients de regulació d’ocupació (ERO). L’administració desapareix del tràmit, per tant “no hi pot fer res”, queda com una qüestió entre empresa-treballadors sota la tutela judicial, deixant ben poc a negociar. En cas d’impugnació, molt taxada, cal anar als tribunals Superiors o a l’Audiència Nacional. Per tant, sorpresa, ens saltem els jutjats socials! I queda la via del Suprem, dit d’altra manera, ens saltem el jutjat natural, menys previsible i controlable, i anem a petar als àmbits judicials més “polititzats” sobretot pel que fa al Suprem. I en cas d’arbitratges forçats (inaplicació d’allò acordat en conveni, despenjament) seran uns organis- mes tripartits (Sindicats institucionals, Patronals i Administració) que diran el què, no sabem ben bé com. I torna a aparèixer l’Administració mig d’amagat . Tots aquests canvis, amb la intervenció en primera instància dels Tribunals Superiors ja saturats, dona un gir massa important com per creure que s’ha fet pensant en les PIMES.

La taula està parada, seguin i serveixin-se.