El País Valencià mai ha deixat de sorprendre’m positivament. La tenacitat de les estudiants de l’IES Lluís Vives davant les agressions de la Policia Nacional dirigida, no ho oblidem, des d’instàncies polítiques, és una de les demostracions de dignitat més punyents que he vist els darrers mesos. 

No puc estar-me’n de recordar les càrregues policials que vam viure a la UAB el 2007 o les recents càrregues a la UdG el 2010. I moltes altres fora de l’àmbit estudiantil i que no fa falta recordar. La nostra lluita passa massa sovint per aquestes situacions inexplicables en una societat que s’autoanomena democràtica.

La teoria dels diferents governs autonòmics i estatals és senzilla: les protestes s’han de silenciar a base de violència policial, la única legal segons aquesta democràcia. Una vegada silenciada, es criminalitza el personal que hi ha intervingut i, si no escarmenten, els portem a judici. Fidels seguidors d’aquesta teoria en trobem des del PP fins a ERC, passant per ICV. Però la realitat és tossuda i als valencians ens agrada mantenir el cap ben alt. Sí, és cert, tornarem a sortir al carrer perquè ens agredeixin impunement, tornarem a haver de llegir a la premsa o veure a la televisió que no tenim arguments, que som uns malcriats i totes les crítiques sense fonament de sempre, fins i tot, haurem d’anar a judici acusats de qui-sap-què amb amenaces de presó per haver rebut nosaltres. Però al final, després de tot plegat, no ens quedarà mai la sensació amarga de pensar que no ho vam donar tot per les nostres conviccions, sabrem qui era el violent, qui tenia arguments i, amb el temps, la història ens donarà la raó.

Desitjo que els estudiants valencians de l’IES Lluís Vives especialment, però de tots els instituts del país prenguin consciència de la societat on estem, de la necessitat d’organitzar-nos per plantar cara al moment i que la dignitat sigui l’últim que perdin. No en tinc cap dubte que serà així.