Han calgut quatre dies de protestes generalitzades, la inusitada violència d’una policia que actuava com una força d’ocupació, el col·lapse de tot el centre de València durant hores, l’interès de la premsa internacional i la indignació generalitzada als carrers i a les xarxes perquè, ahir, finalment els mitjans posessin la seva mirada en les manifestacions dels estudiants valencians. Tampoc és que el 3/24 hi fes cap connexió en directe, però ara la notícia ja ha arribat a les portades dels informatius i dels diaris.
 

Molt més eficients, en comparació, van resultar mitjans alternatius com Ràdio Klara o l’Accent, els qui a pesar dels seus recursos limitats van oferir una cobertura molt més global i immediata de tot el que succeïa.
 

Com tractar els fets, però, no sembla que resultés fàcil per als editors, més que no pas per als periodistes. Deixant de banda la manipulació barroera dels mitjans afins al PP –només cal veure el butlletí propagandístic emès per Canal9, ahir molta gent ho comparava amb la cobertura de TV3, que ja no es pot veure al País Valencià- la majoria de titulars insistien en les primeres versions de les seves edicions digitals en els “enfrontaments entre estudiants i policies”, tal com va mantenir ahir El País durant tota la tarda –aquest matí ha retirat la notícia que encara és visible al seu cercador- a pesar que al text interior la corresponsal admetia que “en quatre dies de protestes no s’ha trencat ni un fanal ni un aparador”. Però no tots han rectificat i avui Levante obre amb la imatge anecdòtica i gens representativa d’un contenidor en flames. Atrapats en aquesta incapacitat de veure la premeditació de l’actuació policial molts periodistes insistien en veure les càrregues simplement com “desproporcionades” i fins i tot el cap d’informatius de la SER al País Valencià reduïa els fets a “algun excés porra en ma”. Mot més encertat, Vicent Partal es refereix en el seu editorial d’avui a Vilaweb al “terror organitzat”. El testimoni de la mare a la que havien arrancat la filla menor dels braços per a detenir-la i el mateix cap de la policia espanyola a València, amb el seu llenguatge militar, semblaven corroborar la seva apreciació.
 

Un tercer factor se suma al retard i al biaix en la mala aproximació informativa als fets. Per a molts mitjans les manifestacions d’ahir encara no són més que “una resposta a una detenció la setmana passada”. Cronologies com la de l’Ara, que es remunta a l’aprovació del decret de retallades a l’ensenyament del 18 de gener, són excepcionals, i encara podria haver anat més lluny i tractar d’explicar la sensació de col·lapse que viu bona part de la societat valenciana amb milers de treballadors públics enfrontats a la incertesa de si cobraran el proper sou i sectors econòmics tan dispars com el farmacèutic, l’editorial, els serveis socials o la producció audiovisual a punt de la fallida generalitzada per la morositat de les institucions mentre els responsables del saqueig són absolts pels jutjats. Piulades iròniques com “davant la manca de calefacció el Govern envia la policia a escalfar els estudiants” contextualitzaven més, en la urgència informativa d’ahir la tarda, que molts butlletins.
 

El perill més gran, però, per a uns mitjans amb problemes de credibilitat és que no sembla que els manifestants els trobin a faltar. Ara ja no és la seva versió la que modula la imatge que finalment es fixa sobre els fets sinó que són les xarxes socials, molt més ràpides i eficaces –sobretot per l’accés immediat i plural a testimonis- les que imposen el relat que l’endemà sortirà imprès a les portades. Una dada gens anecdòtica és que un diari com La Vanguardia inclogués la paraula “repressió” en portada.