Els encausats en l'anomenada Operació Garzón, detinguts i torturats el 1992, fem públic el nostre suport a aquest treball audiovisual que es presenta avui perquè es recordin uns fets que mai no han estat investigats per la justícia espanyola, malgrat la sentència condemnatòria del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Uns fets que cap de nosaltres hem oblidat ni tenim intenció de fer-ho malgrat que hagin passat vint anys.

Aprofitem aquesta ocasió per manifestar públicament el nostre rebuig a l'article de Pere Ríos aparegut el dissabte passat a el diari El País, titulat “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. L'article realitza una defensa a ultrança del magistrat Baltasar Garzón, un dels responsables de les detencions, i aporta una sèrie d'arguments falaços per continuar amagant la vergonyosa pràctica de la tortura a mans dels cossos armats a l'Estat espanyol.

Davant d'aquest posicionament d'El País, que després de vint anys continua encobrint la tortura i els responsables de les detencions olímpiques, exposem el següent:

1. En primer lloc, l’anomenada opereació Garzón del juny i juliol de 1992 no va afectar 15 persones com diu l’articulita sinó una trentena, dos terços de les quals o bé no van ser ni encausades o bé van ser absoltes per l’Audìencia Nacional espanyola.

2. És sabut que no tots els detinguts i torturats pertanyien a una mateixa organització; alguns no mantenien cap militància política i existia un ventall de filiació política ampli entre els detinguts, contràriament a allò que apunta el text d'El País.

3. Tampoc és cert que els reconeixements de la forense no reflectissin rastres de tortura. Si es llegeix amb sentit crític l'informe forense dels detinguts és fàcil comprovar dues observacions: al cap de poques hores d'estar detinguts i incomunicats a les dependències de la Guàrdia Civil sota l'aplicació de la legislació especial, als detinguts els apareixien múltiples lesions, davant les quals la metge forense en tot moment donava una explicació de possibles accidents fortuïts o a mecàniques autolesions, semple excloent la pràctica de la tortura. Com han revelat alguns estudis sobre els informes forenses de l’Audiencia Nacional espanyola dels anys noranta, en les seves conclusions, els metges adscrits a aquest jutjat tendeixen a excloure la pràctica de la tortura en la gairebé totalitat dels casos, tot i que des del punt de vista científic no poden arribar a aquesta conclusió.

4. Així, durant el macrojudici a l'Audiència Nacional espanyola, quan els advocats van preguntar sobre l'origen de les nombroses lesions aparegudes durant el període d'incomunicació, aquesta mateixa i única metge forense va haver de reconèixer que no podia assegurar amb certesa quin era l'origen d'aquelles lesions, i es va veure obligada a contradir el que havia escrit en el seu informe: que no podia descartar científicament que les lesions aparegudes no fossin producte de maltractaments i tortures.

També va declarar que no podia descartar que s'haguessin aplicat mètodes com l'asfíxia amb la bossa o la immersió en aigua, perquè hauria d'haver portat a terme una prova per comprovar-ho (gasometria).

Aquesta forense feia servir arguments justificatoris com ara que alguns dels detinguts mantenien una actitud hostil, la qual cosa era falsa. D’altra banda, tampoc no va recollir totes les pràctiques de tortura denunciades pels detinguts.

En resum: els mítics informes de la forense de l’operació Garzón contenien unes conclusions que no se sostenien, ja que, contràriament al que havien fet, no podien descartar la pràctica de la tortura. Només per això aquesta persona hauria d’estar inhabilitada per exercir la seva professió.

5. Més encara: el periodista que signa l’article potser hauria de saber que la majoria de pràctiques de tortura actual (bossa, immersió en aigua, cops donats en determinades parts del cos, exercicis continuats extenuants, determinades aplicacions de corrents elèctrics, etc.) no deixen rastres visibles, sobretot si el mític reconeixement dels forenses de l’Audiencia Nacional es redueix a una inspecció ocular d’a tot estirar dos o tres minuts en un lloc mal il·luminat. El metge forense Benito Morentin va escriure al diari El Correo el 28 de juny de 2003 unes paraules ben significatives:

¿Dispone la Medicina Forense de instrumentos diagnósticos específicos y sensibles para el diagnóstico de todos los métodos de tortura física y psicológica? Respuesta: no. La intervención médico forense no es capaz de demostrar las técnicas de asfixia como la bolsa, la bañera; no es capaz de probar los golpes "bien dados" que no dejen hematoma; no es capaz de evidenciar la obligación a realizar actividades físicas hasta el agotamiento, el mantenimiento en posturas fijas no naturales durante largos periodos de tiempo; no es capaz de diagnosticar la privación de agua, de comida, de luz, de sueño; no es capaz de objetivar la desnudez forzada, el acoso sexual, la tortura psicológica, las amenazas, las humillaciones, los simulacros de ejecución, las intimidaciones, etcétera. Para la medicina forense la ausencia de lesiones físicas objetivas no excluye la práctica de la tortura. Al igual que la ausencia de lesiones físicas en una víctima de violación no excluye que la violación haya ocurrido.

6. Volem recordar també un periodista d'aquest mitjà va dimitir durant l'estiu de 1992 en veure que les notícies redactes per cobrir les notícies de les detencions eren manipulades pels responsables d'El País amb l'objectiu de criminalitzar els detinguts. Aquest periodista, Quim Gil, amb un gest de dignitat va abandonar el rotatiu perquè falsejava les notícies d'aquest professional.

7. No podem deixar de recordar que els màxims responsables de les nostres detencions i de les tortures practicades contra cadascun de nosaltres, i molts altres detinguts, actualment són personatges condemnats per diferents delictes (especialment relacionats amb la corrupció) i repudiades socialment. El cap de la Guàrdia Civil Luis Roldán, el responsable d'Interior Rafael Vera i el mític magistrat Baltasar Garzón, als quals El País ha dedicat elogis durant anys, actualment només compten amb la mateixa credibilitat que aquest mitjà que encara encobreix la tortura.

8. Invitem Pere Rios a deixar el món del mite i la caverna i a atrevir-se a conèixer, és a dir, preguntar-se i preguntar (per exemple, als qui vam torturats el 1992), encara que això pugui comprometre el seu estatus laboral. El dissortadament poc conegut exemple de Quim Gil hauria de ser la guia de qualsevol periodista.

Encausats signants:

Carles Buenaventura, David Martínez,Eduard López, Eduard Pomar, Esteve Comellas, Guillem de Pallejà, Jaume Oliveras, Joan Rocamora ,Jordi Bardina, Josep Poveda, Marcel Dalmau, Oriol Martí, Pep Musté, Ramon López, Ramon Piqué, Vicent Conca, Xavier Ros