Són temps de retallades. I també temps de protestes. Una lluita per salvar els serveis públics que, sovint, es lliura poble a poble i barri a barri, amb tancades a les escoles, ocupacions del CAP, talls de trànsit i manifestacions. I encara que la sanitat i l’educació concentrin –per la seva mida i importància en la vida diària de la gent- la majoria d’accions i tensió política, el transport públic, els serveis de dependència, els serveis contra l’exclusió social, la cultura, la investigació i els mitjans de comunicació també són camps de batalla prou atrafegats ara mateix.
Més enllà de les protestes dels professionals per salvar els seus llocs de treball, les mobilitzacions per salvar els mitjans públics han implicat sectors ciutadans creixents, que entenen la comunicació plural i de qualitat com un servei públic al que no s’ha de renunciar i que veuen, més enllà de la crisi, una voluntat privatitzadora més que una necessitat imposada per la manca de pressupostos.
Aquest argument ha estat el principal cavall de batalla per a les diferents iniciatives que han sorgit en defensa dels dos ens de comunicació públics més grans del país –CCMA i RTVV,- ambdós amenaçats per greus retallades pressupostàries i pèrdua de publicitat que amenacen la seva futura viabilitat. En contra d’aquesta opció ja s’han publicat manifestos, creat diferents plataformes, engegat campanyes a les xarxes socials i fins i tot hi ha un grup de Facebook que s’oposa al relleu de Mònica Terribas al front de TV3 amb quasi 1.800 membres.
Però si a algun lloc ha estat evident aquesta privatització de recursos és a Gandia. Allí, el flamant alcalde del PP Arturo Torró va tancar una de les televisions locals més antigues del País Valencià el mes de juliol. “Va ser d’un moment per a un altre –explica l’ex-treballador de GandiaTV Àlex Ruiz- va venir un regidor a l’estudi i ens va dir que a la vesprada no calia que tornàrem. De fet, ja llavors ens havien tancat el canal”. El motiu esgrimit per Torró va ser, principalment econòmic, adduint que l’Ajuntament no es podia permetre mantenir aquest servei. Mesos després, però, va aprovar una subvenció per a dos canals comarcals privats –un d’ells sota la seva influència empresarial- per una suma major al cost de l’ens públic mentre encara no s’han liquidat totes les indemnitzacions als treballadors acomiadats. Uns fets que, per ara, seran investigats en un Ple municipal. “La pitjor part –continua Carles Ruiz- és que mentre a nivell privat tothom ens donava suport, públicament només van voler criticar la situació el Centre d’Estudis Comarcals i el Moviment 15M local. Este abandonament ens va xafar molt, fins i tot personalment”.
En canvi a Mallorca, el tancament de RTVM va provocar una onada de protestes sense precedents que van incloure fins i tot accions de desobediència civil protagonitzades per activistes socials i culturals de l’illa, que protestaven així per la liquidació de l’única televisió de proximitat i íntegrament en català. Durant la campanya es va arribar a plantejar la creació d’un nou canal gestionat directament pel teixit social i cultural. Una proposta que també va sorgir quan l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat es va plantejar el tancament de la televisió local.
També a Badalona hi ha molta remor al voltant dels mitjans públics locals –una televisió, una ràdio i una revista- que ha superat abastament la simple reivindicació laboral. “Les entitats de la ciutat s’han bolcat en nosaltres –explica Mercè Roure, presidenta del Comitè d’Empresa- no hi ha dia que passi que no tinguem trucades de suport o noves associacions es sumin al manifest”. Una concentració el dia del Ple econòmic va reunir 300 persones davant l’Ajuntament. I això en una ciutat durament castigada per la crisi, on l’atur, la pobresa i les mancances més bàsiques són el pa de cada dia. “En temps de crisi és més que mai quan cal estar ben informat –defensa Roure- i no entenc perquè es presenta la dicotomia entre escollir entre un metge i un periodista i no escollit entre un metge i un soldat. I jo encara no he vist que hagin acomiadat cap soldat”. El secret, segons Roure, “una campanya en positiu –sota el lema ‘Jo també soc‘- i una relació amb la societat civil establerta no durant les mobilitzacions, sinó molt abans, en la nostra feina diària que, fins i tot en la duresa de la situació actual, la gent segueix fent amb una professionalitat admirable”.
Una campanya una mica diferent, però només en part, és la que mira d’aconseguir que TV3 es pugui tornar a veure al País Valencià i que demà protagonitzarà una important manifestació a Castelló que compta amb l’adhesió de 150 entitats i més de 1.300 persones. “Naturalment hi ha el tema de la llengua –explica Violeta Tena, membre de la plataforma “Sense senyal” de Castelló- però si els valencians haguéssim tingut una televisió pròpia de qualitat potser TV3 no seria tan important. Durant 25 anys la gent va normalitzar que podia veure un canal d’aquesta qualitat i ara no hi vol renunciar. En cap lloc destaquem que sigui per la seva titularitat, però és obvi que una cadena privada d’aquesta mida, ara per ara és impossible”.