L’acord pressupostari entre el govern autonòmic de CiU i el PP ha ratificat la política de retallades socials i de desballestament del sector públic. L’assalt i el saqueig dels serveis públics (sanitat, educació, comunicació...) ja són un fet.
En correspondència amb el suport prestat pel PP a Catalunya, CiU ha avalat la reforma del sistema financer espanyol i la reforma laboral impulsades pel govern de Rajoy. La reforma financera suposa un aprofundiment del procés de concentració bancària, del qual en sorgiran uns bancs cada cop més grans, radicats a Madrid, fora qualsevol control democràtic i sense cap responsabilitat social envers la ciutadania dels Països Catalans. Pel que fa a la reforma laboral, es torna a carregar el cost de la crisi a esquenes de la classe treballadora, abaratint encara més els acomiadaments i facilitant els tancaments d’empreses, fins al punt que CiU ha acceptat perdre la competència del Departament de Treball a l'hora d’autoritzar o denegar els acomiadaments per ERO!
Dir que l'entesa entre CiU i el PP és conjuntural és rotundament fals. Els fets demostren la total concurrència d'interessos entre CiU i PP, ja que a la pràctica són simples corretges de transmissió dels mercats financers. Per a sobreviure, si no volen acabar defenestrats per un govern de tecnòcrates, tal com va succeir a Grècia o a Itàlia, han d’executar les directrius polítiques i econòmiques antisocials que permetin un augment sostingut de la plusvàlua a mans dels capitalistes. No en va, la crisi ha esdevingut la seva millor arma per justificar la disminució sense traves de les rendes del treball i per fer créixer sense límits els beneficis empresarials. Així doncs, queda clar que, per damunt de tot, estem davant d’una crisi de salaris que es fonamenta en l’avarícia d’uns pocs que concentren cada cop més poder i més riquesa.
Aquesta situació es veu agreujada per la situació d’espoli que patim com a nació. I, tot i que ja hi ha un sector de la petita i mitjana burgesia que ha fet números i comença a posicionar-se a favor d’un estat propi, l’hegemonia política continua a mans de CiU. El principal problema continua sent l’idealisme convergent, que utilitza barroerament els nostres drets nacionals com a una cortina de fum i fa palesa la secular frustració nacional de la nostra burgesia. Mas ha pactat amb els enemics del nostre poble (el PP) i tot seguit, per distreure el personal, fa una nefasta demostració com a estadista concedint una entrevista al rotatiu jacobí Le Monde per filosofar sobre com hauria de ser Europa i per dir que tot i que “Catalunya podria ser perfectament un estat de la Unió Europea” ell s’acontenta amb un quants dinerets!
Després del fracàs estrepitós de l’Espanya plural, defensada pel tripartit (PSC- ICV- ERC) entre 2003 i 2010, l’única opció pragmàtica per garantir la cohesió social i evitar el progressiu empobriment de la classe treballadora catalana passa per la mobilització i l'enfortiment de les organitzacions sindicals (COS) i de masses (CUP) de l'esquerra rupturista, compromeses amb l'impuls d'una transició cap a la independència i el socialisme.