El PP vota ací CiU, i allà CiU vota PP. I entre una còpula i l’altra, tot retrets: que si el PP asfixia Catalunya, que si CiU ha caigut en una deriva independentista... La meua àvia, que era murciana d’aquella banda fronterera on es parla panotxo, solia dir d’aquestes situacions que «quien desprecia, mercar quiere». I aquesta parella de ball, adés es diuen allò que el mar trau a les vores, ara es marquen un tango enganxats com a llepasses, d’aquells que deixen panses de calentures. O siga que parlen foradat. Que tot és comèdia, vaja. Que volen «mercar».
L’argument, però, és repetit de milanta telefilms anteriors. Al final, sempre és la classe la que preval sobre el sentit nacional. Nacionalistes catalans o nacionalistes espanyols, però tots dos de dretes. És el negoci allò que els uneix. El negoci que faran amb la privatització dels serveis públics, el negoci de viure a cos de rei de la política. El negoci i els privilegis els uneixen més que si foren germans de sang.
Potser algú esperava que CiU defensara els catalans de l’asfixia espanyola? Animalet de déu... Innocent! Qui podia esperar encara una defensa mínimament digna del drets dels catalans si Mas i els seus consellers fa mesos que els han passat per la subhastadora. Valga com a exemple (només un!) la maltractada sanitat pública, lliurada a mans de rapinyaires del negoci de la sanitat privada.
S’enganya qui no es llava cada matí per a llevar-se les lleganyes. S’enganya qui creu que la dreta té nació, perquè la dreta només té negocis. Amb aquesta CiU tan votada i tan potent, tan dretana i “mercadora”, peca d’il·lús qui veu la independència de Catalunya com una realitat a tocar. Amor de lluny i fum d’estopa, tot és un, se’n va plànyer l’esposa de Guillem de Varoic quan aquest se la va deixar per anar a fer l’ermità. Amor de lluy practica CiU amb Catalunya. El de prop, l’arrimat, el practica amb Espanya i els seus governs. Perquè s’arrimen per les butxaques on tenen les carteres àvides.
No erreu el càlcul aparent: no són el PP i el PSOE els garants de la unitat hispànica; a Catalunya, la garantia d’Unidad de Destino en lo Universal és CiU. Li fan la gara-gara a Madrid i s’afanya a parar el cabàs, o siga el cove. I al foc de la independència, poalades d’assenyada aigua convergent.
L’argument, però, és repetit de milanta telefilms anteriors. Al final, sempre és la classe la que preval sobre el sentit nacional. Nacionalistes catalans o nacionalistes espanyols, però tots dos de dretes. És el negoci allò que els uneix. El negoci que faran amb la privatització dels serveis públics, el negoci de viure a cos de rei de la política. El negoci i els privilegis els uneixen més que si foren germans de sang.
Potser algú esperava que CiU defensara els catalans de l’asfixia espanyola? Animalet de déu... Innocent! Qui podia esperar encara una defensa mínimament digna del drets dels catalans si Mas i els seus consellers fa mesos que els han passat per la subhastadora. Valga com a exemple (només un!) la maltractada sanitat pública, lliurada a mans de rapinyaires del negoci de la sanitat privada.
S’enganya qui no es llava cada matí per a llevar-se les lleganyes. S’enganya qui creu que la dreta té nació, perquè la dreta només té negocis. Amb aquesta CiU tan votada i tan potent, tan dretana i “mercadora”, peca d’il·lús qui veu la independència de Catalunya com una realitat a tocar. Amor de lluny i fum d’estopa, tot és un, se’n va plànyer l’esposa de Guillem de Varoic quan aquest se la va deixar per anar a fer l’ermità. Amor de lluy practica CiU amb Catalunya. El de prop, l’arrimat, el practica amb Espanya i els seus governs. Perquè s’arrimen per les butxaques on tenen les carteres àvides.
No erreu el càlcul aparent: no són el PP i el PSOE els garants de la unitat hispànica; a Catalunya, la garantia d’Unidad de Destino en lo Universal és CiU. Li fan la gara-gara a Madrid i s’afanya a parar el cabàs, o siga el cove. I al foc de la independència, poalades d’assenyada aigua convergent.