Després d’anys i panys de govern del PSC a la ciutat de Girona (els darrers amb un acord amb ICV-EUiA i ERC), ara fa quasi un any, durant la precampanya i la campanya de les darreres eleccions municipals, hi havia un cert consens en què calia un canvi a la ciutat. El que llavors era el partit amb més representació de l’oposició, Convergència i Unió, es va afanyar a presentar-se com la garantia del suposat canvi, proposant-se com a solució a tot allò que més es criticava de l’anterior equip de govern: manca de transparència, manca de participació..., amb tocs, diguem-ne, progressistes, i també amb un discurs pretesament independentista. Tot, amb un intent d’imatge moderna, desenfadada, amb aquest estil pijo-modern que tant agrada als nous líders de la dreta catalana. La CUP ja va dir des del primer moment, però, que el canvi que necessitava la ciutat no passava només per un canvi de cares, ni per un canvi d’alcalde, ni per un canvi d’estètica, ni per un canvi de partit al govern. Calia un canvi de fons, estructural, calia començar a construir una ciutat nova, cohesionada, feta des de la base. Un canvi que enviés a casa aquells que es pensaven que la ciutat era seva i que evités que n’arribessin uns altres que també s’ho pensessin.

El nou govern de CiU ha aconseguit allò que semblava impossible: fer, amb un temps rècord, que sembli bo l’antic equip de govern de la ciutat. I que consti que això no és una defensa dels que manaven fins el maig passat. Ho han fet d’una manera molt senzilla: fent malament tot allò que ja feia malament l’antic equip de govern i destrossant les poques coses que es feien més o menys bé. Res d’estrany, de fet. Què en podíem esperar, d’aquells que no han deixat mai de defensar les classes dominants, d’ofegar la classe treballadora i de vendre el nostre país a Madrid per un plat de llenties?

El nou alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha fet malabarismes per, un cop al poder, intentar mantenir aquesta imatge de convergent mig progre que tan bons resultats li va donar a les eleccions municipals. Cal reconèixer-li el valor, perquè intentar mantenir una imatge fresca i rigorosa amb un equip de govern que ratlla la broma de mal gust té mèrit. Un equip de govern amb la meitat de cadires imposades, amb el vistiplau de l’alcalde, pels sectors més rancis d’Unió Democràtica, i, en més d’un cas, amb un clar i manifest desconeixement i desinterès per les seves noves responsabilitats, demostrat a cada ple (és insultant la incapacitat del regidor de Sostenibilitat, Jordi Fàbrega, per respondre cap pregunta que se li fa al ple sobre la seva àrea). No és d’estranyar, doncs, que des del primer moment CiU hagi optat per pactar-ho absolutament tot amb el Partit Popular. Un pacte oficialment negat però demostrat votació rere votació.

Així doncs, la pell de xai els convergents la van perdre ja des de bon començament. La legislatura va començar amb els vots contraris de CiU i PP (i les abstencions del PSC) a totes i cada una de les propostes concretes, factibles i valentes per lluitar contra l’homofòbia i la transfòbia que havia presentat la CUP amb el recolzament de les organitzacions per l’alliberament LGT de la ciutat. Evidentment, els neofranquistes del PP i els fanàtics d’Unió i de l’Opus Dei no podien acceptar que l’Ajuntament fes res per lluitar contra una discriminació tan greu com aquesta.

CiU ha anat votant amb el PP en moltes més ocasions, com en l’aprovació de la figura del gerent, les ordenances fiscals, etc. Així, fins al darrer ple de l’Ajuntament, el passat 16 de gener, que va tornar a ser tot un recital del tàndem CiU-PP. Van tombar la moció presentada per la CUP en contra de les retallades en la sanitat pública i en defensa de l’hospital Josep Trueta, van tombar una moció presentada per ICV-EUiA per crear una oficina d’intermediació per lluitar contra els desnonaments i van tombar la possibilitat de debatre una moció d’urgència que havia presentat la CUP per reclamar la fi de la impunitat als responsables del franquisme, arran de la mort de Manuel Fraga.

Allò, però, que per mi és més destacable del ple de dilluns passat és la resposta de l’alcalde a la pregunta de la CUP sobre la brutal i inexcusable càrrega policial dins de la Facultat de Lletres de la UdG, el passat 16 de desembre, que va deixar nombrosos ferits, entre estudiants i treballadors (PDI i PAS). És el més destacable perquè desemmascara definitivament l’equip de govern i particularment el propi alcalde, fent palesa un cop més la fatxenderia i la intransigència típica de la dreta. Carles Puigdemont va afirmar que havia felicitat personalment als Mossos d’Esquadra per la seva “gran actuació” a la universitat. Increïble.

L’alcalde, amb aquestes paraules, demostrava altra vegada la doble moral dels partits del sistema: Quan suposadament algú dels qui ens governa és agredit, el món deixa de girar per uns dies perquè tothom tingui temps de lamentar-ho i de donar copets a l’esquena a la suposada víctima. En canvi, quan som estudiants i treballadors els que rebem les hòsties, i no pas només suposadament (hi ha centenars de vídeos i fotografies de la càrrega, informes mèdics, etc.), l’alcalde de la nostra ciutat s’atreveix a felicitar, amb tota la barra, aquells que ens han agredit. A ells ningú els pot tocar i a nosaltres ens poden apallissar impunement quan ens manifestem contra les retallades als nostres drets? Si aquest és el tarannà real del senyor Puigdemont i d’aquest govern, ja ho sabrem per una altra vegada. Ara ja no enganyarà ningú, si és que ho havia fet.