L'any 2002 el servei militar obligatori va desaparèixer a l'Estat espanyol. L'exèrcit va passar a ser “professional”. Tot i així, grapats d'insubmisos van romandre a les presons militars durant mesos pagant la seva oposició a la desraó de la violència i de les armes del poder.
Fa deu anys es va posar fi a una tirallonga d'humiliacions i crims a mans de la casta militar espanyola, que segrestava els joves durant 1 o 2 anys i els sotmetia a l'explotació i al rentat de cervell. Milions de joves catalans van haver de suportar durant dècades les humiliacions, els càstigs i l'adoctrinament obligatori en el masclisme, la violència, el sadisme i l'espanyolisme. Moltes d'aquestes persones segrestades per la força van perdre la vida durant aquest període de “servei” obligatori. Els que s'hi van oposar van ser empresonats i castigats en la vida civil.
Però qui recorda els crims de l'exèrcit espanyol deu anys després de la fi del servei obligatori? Es tracta d'una pregunta incòmoda, un passat que el poder polític no vol recordar. De fet, la lluita antimiltarista, especialment a Catalunya, és una de les batalles guanyades contra l'Estat que no es recorden suficientment. Les víctimes d'aquells segrestos legals també han passat a l'oblit, per la seva incomoditat.
Els delictes (humiliacions, novatades, agressions i fins homicidis sense aclarir) comesos contra aquests joves segrestats de forma “legal” no han rebut cap atenció jurídica o política.
A l'Estat espanyol els diferents serveis militars implantats a partir de la Regència posterior a la mort de Ferran VII van topar amb el rebuig social. La implantació de les quintes i la possibilitat de pagar per eludir el servei per part de les classes benestants va causar molta animadversió entre les classes populars. El reclutament forçós i classista va produir repetits aixecaments contra les quintes, una tradició implantada al llarg dels Països Catalans durant el segle XIX i XX, i que va tenir com a culminació la revolta de l'anomenada Setmana Tràgica el 1909, en protesta per l'allistament de joves que l'exèrcit espanyol enviava a morir a la guerra del Rif.
Aquest servei va rebre la denominació popular de "mili" i va ser sempre exclusiu per als homes. Durant els últims anys del franquisme es van produir els primers casos d'objecció de consciència de caràcter antimilitarista (especialment els testimonis de Jehovà, que es negaven ja a complir amb el servei militar). Després de la Transició, es crea el MOC (Moviment d'Objecció de Consciència) que proposa la insubmissió com a estratègia de resistència pacífica al reclutament obligatori. Centenars dels seus seguidors van ser empresonats per successius governs per negar-se a prestar el servei militar. El 1984 es va regular per primera vegada l'objecció de consciència, que va ser penada amb un sistema de servei social substitutori que duplicava en temps el militar. El 1997 es van presentar 130.000 sol·licituds d'objecció de consciència per evitar el servei militar; l'any següent per primera vegada els objectors van superar en nombre als reclutes: 144.823. Durant aquests anys molts d'aquests joves també es van negar a realitzar el servei de prestació substituòria, declarant-se'n insubmisos, i van ser empresonats a centre militars i civils. El Servei Militar Obligatori va ser abolit a l'Estat espanyol el 31 de desembre de 2001, i finalment suprimit pel govern de José María Aznar.
El març de l'any passat el Ministeri de Defensa va “commemorar” el desè aniversari de la suspensió del servei militar obligatori, en un acte que comptava amb la presència de la titular del Departament, Carme Chacón, a la caserna d'Artilleria de Fuencarral. Commemoraven la data del Reial Decret 247/2001 del 9 de març del 2001, pel qual s'avançava la suspensió de la prestació del servei militar obligatori. Però l'alleujament de milers de joves amenaçats amb aquella forma de segrest es va produir el 2012, quan la “mili” va deixar de ser un malson.
En els dies del recordatori oficial de la finalització de la “mili” diversos mitjans de comunicació van dedicar-hi algun article o reportatge: tots mostraven uns testimonis nostàlgics i edulcorats sobre aquell període. Però no es va recordar els morts, les persones que embogien o les diferents vexacions casernàries exercides des dels comandaments engalonats.
A l'Estat espanyol els diferents serveis militars implantats a partir de la Regència posterior a la mort de Ferran VII van topar amb el rebuig social. La implantació de les quintes i la possibilitat de pagar per eludir el servei per part de les classes benestants va causar molta animadversió entre les classes populars. El reclutament forçós i classista va produir repetits aixecaments contra les quintes, una tradició implantada al llarg dels Països Catalans durant el segle XIX i XX, i que va tenir com a culminació la revolta de l'anomenada Setmana Tràgica el 1909, en protesta per l'allistament de joves que l'exèrcit espanyol enviava a morir a la guerra del Rif.
Aquest servei va rebre la denominació popular de "mili" i va ser sempre exclusiu per als homes. Durant els últims anys del franquisme es van produir els primers casos d'objecció de consciència de caràcter antimilitarista (especialment els testimonis de Jehovà, que es negaven ja a complir amb el servei militar). Després de la Transició, es crea el MOC (Moviment d'Objecció de Consciència) que proposa la insubmissió com a estratègia de resistència pacífica al reclutament obligatori. Centenars dels seus seguidors van ser empresonats per successius governs per negar-se a prestar el servei militar. El 1984 es va regular per primera vegada l'objecció de consciència, que va ser penada amb un sistema de servei social substitutori que duplicava en temps el militar. El 1997 es van presentar 130.000 sol·licituds d'objecció de consciència per evitar el servei militar; l'any següent per primera vegada els objectors van superar en nombre als reclutes: 144.823. Durant aquests anys molts d'aquests joves també es van negar a realitzar el servei de prestació substituòria, declarant-se'n insubmisos, i van ser empresonats a centre militars i civils. El Servei Militar Obligatori va ser abolit a l'Estat espanyol el 31 de desembre de 2001, i finalment suprimit pel govern de José María Aznar.
El març de l'any passat el Ministeri de Defensa va “commemorar” el desè aniversari de la suspensió del servei militar obligatori, en un acte que comptava amb la presència de la titular del Departament, Carme Chacón, a la caserna d'Artilleria de Fuencarral. Commemoraven la data del Reial Decret 247/2001 del 9 de març del 2001, pel qual s'avançava la suspensió de la prestació del servei militar obligatori. Però l'alleujament de milers de joves amenaçats amb aquella forma de segrest es va produir el 2012, quan la “mili” va deixar de ser un malson.
En els dies del recordatori oficial de la finalització de la “mili” diversos mitjans de comunicació van dedicar-hi algun article o reportatge: tots mostraven uns testimonis nostàlgics i edulcorats sobre aquell període. Però no es va recordar els morts, les persones que embogien o les diferents vexacions casernàries exercides des dels comandaments engalonats.