La iniciativa del PP menorquí és, en primer lloc, profundament autoritària: volen fer un referèndum per decidir si el nom ha de ser Mahón-Mahó o Mahón-Maó. És a dir, que sota el paraigua d'un concepte tan democràtic com el d'una consulta popular pretenen imposar el terme en espanyol, tant si es decideix una cosa com l'altra. Alhora, es nega la possibilitat que la ciutat continuï anomenant-se i escrivint-se com sempre, segons la normativa vigent i en funció de com ho fan els menorquins i menorquines.
Mentrestant, i en el marc d'un despropòsit lingüístic i toponímic semblant, l'equip dirigit per Mateo Isern ha proposat canviar el nom de la ciutat de Palma. En el cas de la capital de Mallorca, però, el PP no ha trobat la forma d'espanyolitzar el nom, ja que Palma s'escriu igual en les dues llengües llatines. Així, la proposta és especificar l'illa a la qual pertany la localitat en el mateix nom d'aquesta: el Parlament balear haurà de decidir ara si ha de passar-se a anomenar-se oficialment “Palma de Mallorca”.
El més greu d'aquest segon possible falsejament de la nomenclatura rau en el fet que en aquest cas no existeix ningú a Mallorca que utilitzi el terme. Ni tan sols la gent castellanoparlant. Palma de Mallorca és un terme que s'utilitza únicament i exclusiva fora de l'illa. Si bé és cert que en molts cercles de la zona peninsular dels Països Catalans (i de l'estranger) hom es refereix a la ciutat com a Palma de Mallorca, no ho és menys que és pràcticament impossible sentir aquest topònim entre els palmesans i palmesanes o entre qualsevol mallorquí o mallorquina.
De fet, Palma de Mallorca és un terme imposat per la política territorial centralista espanyola que ha estat contundentment combatut pels filòlegs catalans i historiadors locals. Sense pretendre endinsar-nos en la qüestió, val a dir que els dos únics topònims que s'han acceptat com a vàlids són els de Ciutat de Mallorca i Palma, essent el segon el que es considera més antic i també el d'ús més habitual avui en dia.
Resulta esperpèntic que en la seva guerra contra el català el PP opti per elevar la ignorància i l'analfabetisme al cim de l'oficialitat, promovent termes ortogràficament incorrectes i/o socialment inexistents, contra l'opinió de la gran majoria de filòlegs, historiadors i experts en la matèria. La possible nova nomenclatura podria ser aprovada, com moltes altres qüestions en aquest arxipèlag, sota l'únic pretext de la imatge turística i amb l'objectiu d'adaptar el país a l'imaginari col·lectiu madrileny i de la burgesia espanyola.
El més greu de tot, però, és que les rocambolesques propostes sobre la nomenclatura pròpia han provocat també una resposta acadèmica, cultural i política que ha hagut de recuperar debats i posicionaments del passat, la qual cosa indica la preocupant necessitat d'haver de rescatar lluites que es creien ja superades des de feia temps.
De fet, i malgrat el to de broma i satíric utilitzat en defensa de Palma i Maó a les xarxes socials, el cert és que les dues possibles imposicions toponímiques del PP, ara hegemònic a les Illes, marquen l'inici d'una etapa d'involució i regressions, que aniran molt més enllà de la simple passivitat d'altres moments en que el català ja es trobava en perill. En aquests moments podem tornar a retrocedir i, per tant, cal posar en marxa noves formes de defensar la llengua. I, com sempre, cal fer-ho absolutament al marge de les subvencions, que ara mateix tornen a ser en mans de l'enemic.
Mentrestant, i en el marc d'un despropòsit lingüístic i toponímic semblant, l'equip dirigit per Mateo Isern ha proposat canviar el nom de la ciutat de Palma. En el cas de la capital de Mallorca, però, el PP no ha trobat la forma d'espanyolitzar el nom, ja que Palma s'escriu igual en les dues llengües llatines. Així, la proposta és especificar l'illa a la qual pertany la localitat en el mateix nom d'aquesta: el Parlament balear haurà de decidir ara si ha de passar-se a anomenar-se oficialment “Palma de Mallorca”.
El més greu d'aquest segon possible falsejament de la nomenclatura rau en el fet que en aquest cas no existeix ningú a Mallorca que utilitzi el terme. Ni tan sols la gent castellanoparlant. Palma de Mallorca és un terme que s'utilitza únicament i exclusiva fora de l'illa. Si bé és cert que en molts cercles de la zona peninsular dels Països Catalans (i de l'estranger) hom es refereix a la ciutat com a Palma de Mallorca, no ho és menys que és pràcticament impossible sentir aquest topònim entre els palmesans i palmesanes o entre qualsevol mallorquí o mallorquina.
De fet, Palma de Mallorca és un terme imposat per la política territorial centralista espanyola que ha estat contundentment combatut pels filòlegs catalans i historiadors locals. Sense pretendre endinsar-nos en la qüestió, val a dir que els dos únics topònims que s'han acceptat com a vàlids són els de Ciutat de Mallorca i Palma, essent el segon el que es considera més antic i també el d'ús més habitual avui en dia.
Resulta esperpèntic que en la seva guerra contra el català el PP opti per elevar la ignorància i l'analfabetisme al cim de l'oficialitat, promovent termes ortogràficament incorrectes i/o socialment inexistents, contra l'opinió de la gran majoria de filòlegs, historiadors i experts en la matèria. La possible nova nomenclatura podria ser aprovada, com moltes altres qüestions en aquest arxipèlag, sota l'únic pretext de la imatge turística i amb l'objectiu d'adaptar el país a l'imaginari col·lectiu madrileny i de la burgesia espanyola.
El més greu de tot, però, és que les rocambolesques propostes sobre la nomenclatura pròpia han provocat també una resposta acadèmica, cultural i política que ha hagut de recuperar debats i posicionaments del passat, la qual cosa indica la preocupant necessitat d'haver de rescatar lluites que es creien ja superades des de feia temps.
De fet, i malgrat el to de broma i satíric utilitzat en defensa de Palma i Maó a les xarxes socials, el cert és que les dues possibles imposicions toponímiques del PP, ara hegemònic a les Illes, marquen l'inici d'una etapa d'involució i regressions, que aniran molt més enllà de la simple passivitat d'altres moments en que el català ja es trobava en perill. En aquests moments podem tornar a retrocedir i, per tant, cal posar en marxa noves formes de defensar la llengua. I, com sempre, cal fer-ho absolutament al marge de les subvencions, que ara mateix tornen a ser en mans de l'enemic.