En els seus primers experiments en els media va col·laborar amb Alerta Solidària amb l'edició definitiva del documental "1992-2002: 10 anys de l'Operació Garzón" (2002) i amb el vídeo "Tortura i repressió. Control polític i social" (2003), amb la CUP de Vilafranca del Penedès amb els spots electorals de 2003 i 2007 [1,2,3]. També ha col·laborat amb grups com La kaputxa (2002), Cesk Freixas (2005) o Voltor (2006) fent els primers videoclips, i ha fet algunes webs com la de Radikal Records (2008) i d'altres que ja no estan en línia com les de Camarada kalashnikov, Voltor o Odi.
Com valores el premi que et lliura Llibertat.cat en el seu cinquè aniversari?La notícia ha estat inesperada i a la vegada molt gratificant. Recordo la portalada amb fòrums de Llibertat.com i com després va passar al punt cat en el format informatiu i d'opinió que ha estat al servei de l'Esquerra Independentista aquests darrers anys en que ens hem anat llegint.
Consideres que els mitjans de comunicació fan el que cal per difondre la música compromesa que es fa al nostre país?
De la nostra música compromesa només se'n coneix la petita part que representen les quatre formacions amb més renom. Aquestes són les úniques que els mitjans especialitzats en parlen, tot i així, els principals mitjans generalistes fan com si no hi fossin. No interessen pel què diuen, encara que reportin números remarcables, que és lo únic que els mou. Hi han molts factors que juguen en contra de la música compromesa en català.
Internet ha facilitat la difusió de la música compromesa? en quin sentit?
Internet ha facilitat la difusió de la cultura en general, i de les propostes amb coses a dir en particular. La corretja de transmissió que no són els grans mitjans està essent substituïda per la de la xarxa, i no veig que hagi de tenir marxa enrere. Els grups i la gent que els escolta mica en mica s'estan trobant, Internet és el boca orella "sota els efectes d'esteroides".
En el darrer "Harmonies en lluita" parlaves de l'article sobre els músics i la construcció nacional que signava el músic i militant de l'esquerra independentista Marcel Pich. Què en penses d'aquest article?
El company Marcel te el cul pelat d'engegar coses, i també de que res acabi de rutllar a Mallorca. Es pot fer una crida als programadors de concerts, als promotors culturals, als ajuntaments o als mitjans, però ara faria falta que aquests llegissin l'article i que a més creguessin oportú aplicar les receptes. Queda molta conscienciació i feina per fer, i els apunts d'en Marcel aboquen llum sobre un factor clau en aquesta equació, que és la insularitat. L'article hauria de ser pres en consideració per tots aquells actors implicats que tinguin la sort de llegir-lo.
És evident que la música compromesa ha arrelat al nostre país, i molt especialment entre els més joves, però no creus que això pot generar frustracions si les passes que es fan cap la independència són molt petites?
Suposo que en pot generar. Pot ser que alguns missatges siguin massa triomfalistes per a oients que puguin haver passat mentalment els problemes coll avall, però si hi han frustracions és perquè també hi han esperances. Una il·lusió es pot trencar perquè s'han generat unes expectatives, això pot dur a l'abandó però també a la reacció.
Això no passa a qui dins el cap els ressona la seva pròpia musicació d'Antoní Massaguer, "Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!".
Quina diferència hi ha entre música compromesa de la fi de la dictadura i l'actual?
Clarament el context polític. I a més els referents culturals. Llavors fer música compromesa era físicament més complicat, i fins arriscat, i intel·lectualment més senzill. Ara, la tècnica dóna moltes facilitats per ajuntar-se, enregistrar i difondre uns pensaments, en canvi el moment econòmicament convuls i socialment canviant fa que tenir un discurs coherent (més enllà del "cagontotisme") sigui més complicat.