A Espanya ja se sap que de les seues capes fan “sayos”, i draps de torcar. Però Mas ha fet mut i callosa –que ve la rabosa (Ai, guilopo, guilopo...). Perquè sabia que si ho explicava perdria vots. En política és habitual amagar les intencions, i desdir-se. Per això s’ha convertit en el femer de corrupció i mentides que és ara. Polítics covards que enganyen els electors ocultant-los les seues intencions finals. Polítics deshonrats que han convertit la política en una estafa permanent. En quin potet s'amaga la boleta?

I ara cal preguntar-se què farà Esquerra. Ha fet l’aleta a CiU durant les eleccions tot sumant-se al seu concert econòmic en comptes d’apostar decididament, unívocament, per la independència (i em sembla que ho ha pagat amb vots). Després ha dit que s’ofereix, gratia et amore, com a aliat permanent perquè CiU no s’abandone en braços del PP, que «avanza en marcha triunfal». I ara que Artur Mas li ha respost des de la trona tisora en mà, ¿s’avindrà encara Esquerra a voler ser igualment aqueix aliat permanent, tot i que això suposaria esdevenir còmplice de l'anunciada política antisocial de CiU? Potser CiU ja en té prou sent sagristà a Catalunya i escolà d'amèn a Madrid, així que no li complique ningú la vida amb aspiracions d'arquebisbats. Potser Esquerra hauria d'haver evitat les marrades pels camins de CiU i haver tirat pel l'endrecer.

Si és amb aquests poetes que s’ha de cantar la independència de Catalunya, malament (rai!): poca èpica i molt de redolí. Sainet i sainet, i a la fi, drama: «¡España Una!».