Bosch es va iniciar com a escriptor de narrativa i redactor d’articles d’anàlisi, entrevistes, cròniques de viatge i opinions. Va col.laborar assíduament al Diari de Barcelona, l’Avui, El Temps, El Periódico i Catalunya Ràdio, d’entre altres.
L’any 1984, la seva vida professional va fer un gir substancial, i es va incorporar a la direcció de la candidatura olímpica de Barcelona’92. Després de la nominació, va assumir diverses responsabilitats a l’organització del COOB’92: des de la difusió de l’Olimpíada Cultural, passant pel gabinet de premsa, la política lingüística i les publicacions, fins al moment dels Jocs, en què era adjunt al Conseller Delegat i Secretari del Comitè de Direcció de l’esdeveniment. Acabats els Jocs Olímpics els seus detalls biogràfics expliquen que es va reincorporar al món acadèmic (havia acabat la carrera just el 1984), sense que se li conegui una professió habitual com a font d'ingressos.
El 1987 va escriure textos apologètics del projecte de Barcelona'92, com el document “Com hem guanyat els Jocs Olímpics : llibre - catàleg de la mostra sobre la història de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics de 1992”. Posteriorment va continuar legitimant els JJOO a Barcelona com una operació d'excel.lència, amb escrits com "La història del projecte olímpic", el 1993. Ara bé, Bosch mai es va mostrar crític amb els elements desnacionalitzadors o amb les operacions d'especulació urbanística vinculades a aquest projecte. Tampoc es coneix cap manifestació pública en què Bosch mostrés el seu rebuig als atacs contra la identitat catalana durant els JJOO, ni contra les greus vulneracions de drets humans comesos durant l'estiu olímpic de 1992 per part de la Guàrdia Civil.
Bosch va ser la mà dreta de Miquel Abad, uns dels màxims dirigents dels Jocs Olímpics i exmembre de Bandera Roja i del PSUC durant els anys setanta. Abad va ser la persona que el va introduir entre els alts càrrecs polítics i empresarials que van potenciar la Barcelona'92. Personatges d'un llarg currículum anticatalà i reaccionari com Narcís Serra, Juan Antonio Samaranch i Carlos Ferrer Salat. Posteriorment Bosch va dir d'ell, en to laudatòri, “Allà em vaig fer home: vaig aprendre a treballar, a organitzar-me. En Josep Miquel pertany al cercle dels meus grans amics.”
Fèlix Millet també va ser una persona pròxima a Bosch en el dia a dia dels màxims òrgans dels COOB. Millet i altres tants responsables del COOB que posteriorment ha estat implicats en escàndols de corrupció, com Miguel Giménez Salinas, accionista majoritari d'Altraforma, i durant la promoció dels JJOO responsable màxim del COOB en imatge i comunició, que va haver de declarar durant el “Cas Palau”. Giménez Salinas i Millet van continuar mantenint les vincles per fer els “grans negocis” que havien fet anteriorment al COOB: en concret, durant el procés d'investigació, va declarar haver 
rebut l'encàrrec de tres feines entre els anys 2006 i 2007 per al Palau de la Música, dirigida pel també olímpic Millet. En aquesta ocasió van ser només unes remodelacions a les sales d'actes per atraure espònsors, dels quals es van cobrar tres factures per un import de 60.000 cadascuna, 180.000 euros en total.
La biografia d'Alfred Bosch ha estat molt poc esbombada malgrat la importància del seu paper com a candidat a les eleccions. Curiosament, una les biografies de Bosch més extenses que es troben a la xarxa, penjada a la web d'ERC de Molins de Rei, passa de puntetes sobre els anys en què va treballar per al COOB, i posa l'accent en els aspectes més exòtics i pintorescos de Bosch. Per a ERC, el seu pas pel COOB i la cohabitació amb persoens com Abad, Samaranch, Narícs Serra o Ferret Salat es resumeixen en el comentari de "Després de la nominació, va assumir diverses responsabilitats a l’organització del COOB’92: des de la difusió de l’Olimpíada Cultural, passant pel gabinet de premsa, la política lingüística i les publicacions, fins al moment dels Jocs, en què era adjunt al Conseller Delegat i Secretari del Comitè de Direcció de l’esdeveniment. Van ser anys moguts, que li van permetre viure de prop un moment històric però que van reduir la seva activitat literària a uns mínims també històrics."
Per saber-ne més:
25 anys d'allò de «a la ville de... Barcelona!»
La majoria de mitjans catalans minimitzen el passat franquista de Carlos Sentís, segons Mèdia.cat
Garzón, el jutge que empaitava demòcrates
L'article sobre Samaranch que van censurar a Josep Maria Huertas
Es ventilen les intigres i corrupcions d'Àngel Colom
Volen batejar el Museu de l'Esport amb el nom del falangista Samaranch
Esquizofrènia olímpica a l'"Avui" (1992 vs.2008)
{youtube}CRZDadaaOCw&feature{/youtube}
{youtube}uowbNNQsTuc{/youtube}
{youtube}R9ZrY5iG6io&feature{/youtube}