De l’horitzó que s’albira al País Basc

Per Carla González. Publicat a L'Informatiu.com el 2 de novembre de 2011.

Vaig arribar a Bilbao a l’octubre gràcies a una borsa d’estudi de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Eusko-Ikaskuntza. A més de conèixer més i millor tants pams del País Basc com puc, faig un treball de recerca sobre música i normalització lingüística. Potser tot aquest primer paràgraf introductori no és més que informació sobrera, però la faig explícita per dir, d’una banda, des d’on escric i, de l’altra, què faig ací.

07/11/2011 22:01 Hemeroteca

Encara no m’havia instal·lat al Casco Viejo, i amb prou feines m’hi sabia orientar, ja em van començar a arribar correus electrònics i missatges de mòbil de molts amics que volten (intentant no perdre’s) per València o per Barcelona. Ells, abans que jo, s’assabentaren d’una notícia que, diga el que diga Alfredo Pérez Rubalcaba, és una notícia històrica. Aquell dia no vaig notar res diferent en els rostres de la gent en baixar al carrer, en comprar a la botiga que hi ha just a la cantonada de la que és ara  casa meua o en asseure’m a treballar a la Biblioteca de Bidebarrieta.

Pocs dies després de l’anunci d’ETA, els carrers de Bilbao (del botxo, com li’n diuen ells) es van omplir de milers de manifestants que van demanar el dret a decidir. Aquell dia, tal com mostren les fotografies de la manifestació, es veien somriures ben amples entre els representants de l’esquerra abertzale, i també entre els simpatitzants. En canvi, el PP i el PSOE, acostumats a traure rèdit polític gràcies a ETA, no somriuen tant.

Ara bé, no ens equivoquem. Diga el que diga el lehendakari Patxi López, la fi de la lluita armada no significa la fi del conflicte. I és per això que ací, al País Basc, no hi ha hagut celebracions: ni brindis, ni crits, ni cants. Ho dic jo, que ho he vist, i ho diuen les notícies, les cròniques i els reportatges que s’han escrit en molts diaris bascos, espanyols, anglesos, nord-americans...

Els bascos saben del cert que tot just s’han començat a fer les primeres passes per resoldre un conflicte que ja fa massa anys que dura (si és que els deixen, és clar). I em sembla que, precisament per això, són cauts a l’hora de celebrar la fi de la violència. I no és que no n’estiguen contents, sinó tot el contrari. Però l’esclat d’eufòria, de moment, encara no ha arribat.

Parlar del conflicte basc és un tema delicat i, malgrat que tinc la meua pròpia opinió, no m’hi vull posicionar. De fet, em sembla que només ells, els bascos, hi tenen alguna cosa a dir. La resta, l’únic que podem i devem fer és respectar la seua voluntat. Els mateixos bascos, no només els abertzales, reconeixen que hi ha hagut víctimes en tots dos bàndols. Aquesta premissa em sembla bàsica per avançar. D’altra banda, si es vol posar punt i final al conflicte basc crec que és fonamental deixar enrere els rancors. Només així es podrà començar a viure el present, sense oblidar el passat, per construir el futur.