Hi havia una vegada a Espanya un toro enamorat de la lluna. Ara, el toro sorgit del 21 N, va al darrere dels nostres diners.

En un moment en què es veuen venir restriccions econòmiques a les Espanyes, la solució per a mantenir l’Estat “del seu benestar” és acabar d’afermar la seva dominació damunt la nostra nació, tot deixant-la ben arruïnada: acabar d’extorquir Catalunya, el País Valencià i les Illes, sotmeses ja ara a un drenatge insostenible.

Tot es prepara per a la gran envestida. La bèstia pepera esbufega pels seus grossos narius i ungleja la terra hispànica amb la daurada esperança de fer realitat el seu somni: una terra plana, monolingüe, on regni l’estupidesa i on la participació política quedi reduïda a l’assentiment passiu damunt un fons nostàlgic de la tonada del “cara al sol”.

Ho aconseguiran?

Hi ha un nombre important de forces que hi juguen, en aquesta confrontació, moltes de les quals ni tan sols han baixat a l’arena de combat.

Les dades sociomètriques ja han estat donades – “alea jacta est” que es diu- i el moviment global que mostra la darrera contesa electoral s’assembla més que a cap altra cosa, al desplaçament feixuc d’un destructor de la marina de guerra que encara els seus canons cap a les barquetes de les “nacions perifèriques” que, tot i el duel desigual, s’han disposat en ordre de batalla.

La primera envestida anirà contra la llengua, esforçant-se per a “preservar” àmplies bosses monolingües al nostre país, com a avantsala de la destrucció de la nostra llengua. El toro es trobarà al davant la paret d’una fermesa inamovible, construïda per anys i anys de reivindicacions i de conquestes.

La segona envestida s’adreçarà contra la llibertat en les relacions interpersonals, mirant de privar, especialment les dones, del dret de disposar del seu propi cos, i de gestionar lliurement la seva vida futura. En aquest cas, no acatarem cap llei que tingui com a objectiu vulnerar drets adquirits i vulgui conculcar el principi d’igualtat.

La tercera embranzida de l’animal voldrà destruir el nostre món associatiu, posant traves a la lliure associació de les persones i, en aquest cas, trobarà tot el fre de la multitud organitzada.

Desesperada, la bèstia atacarà aleshores els més febles: més retallades, i lleis restrictives per als immigrants, i més control i més pressió fiscal per als assalariats i els autònoms ... I aquí ja no puc predir què pot passar, perquè en primer lloc, acabarà de posar en evidència el paper dels botiflers de CiU i deixarà el conflicte servit per a confrontació definitiva.

Espanya es troba al límit de l’abisme i en la seva avarícia i desesperació ens voldria arrossegar a la seva desgràcia. Hem de deixar que s’enfonsi sola, juntament amb els seus seguidors servils autonomistes; i sense cap mena de remordiment ni de recança, perquè és ben veritat que no som pas responsables de la seva decadència tan llargament treballada.

 

És una cosa certa que, allò que tenim ara al davant, és una bèstia grossa, un toro immens. Però com els d’Osborne, de “franca” memòria, sabem que no és etern i que, amb una mica d’esforç, amb treball i organització, l’acabarem esfondrant.

 

Ens hi posem?