El model radial planificat al segle XIX ha acomplert en bona mesura els seus propòsits envers el nostre país, perquè va ser llavors que els grans eixos de comunicació ferroviària es van projectar. L'aïllament i entre ciutats com ara Barcelona i València, Tarragona i Castelló ha contribuït a enfortir un efecte barrera que ha tingut conseqüències econòmiques, socials, culturals i polítiques. La manca de vertebració ferroviària entre els Països Catalans l'hem pagat molt cara.

Hi ha més elements a favor de potenciar les connexions ferroviàries: el transport de mercaderies, que actualment en el nostre territori circulen majoritàriament (en una proporció de més del 90%) en camió per carretera i menys d'un 10% en ferrocarril, la qual cosa ens deixa molt lluny dels percentatges europeus (a Alemanya més del 25% de les mercaderies actualment circulen via ferrocarril). Evidentment els costos ambientals, territorials i socials d'aquest tràfic per carretera són enormes, i potenciar la circulació ferroviària ens ajudaria a estalviar al voltant d'un milió de tones anuals d'emissions de CO2.

Tanmateix, em veig obligat a manifestar els meus dubtes enmig de l'eufòria desfermada pels sectors empresarials i neoliberals del país. Entenc i accepto que reforçar les connexions ferroviàries té infinites avantatges pel país (ambientals, socials, polítics, econòmics...) però m'inquieta l'aposta gairebé malaltissa per l'alta velocitat en detriment del ferrocarril convencional. Ahir vaig escoltar l'entrevista que van fer al canal 3/24 a Germà Bel i Joan Amorós (FERMED), i definitivament les meves sospites es van confirmar. El representant patronal insistia per activa i per passiva en el reforçament de l'Alta Velocitat i en la necessitat de fer més i més infraestructures per esdevenir més competitius, incentivar nous consumidors, obrir nous mercats, fomentar més creixement, obrir nous túnels que connectin Europa amb Africa... tot plegat em semblava una mica delirant, i vaig intuir certs aires de tecnòcrata que personalment em fan força por. Afortunadament Germà Bel va posar la seva saviesa al servei del sentit comú, i manifestava reiteradament la necessitat de ponderar les coses, de prioritzar la funció social del ferrocarril, de primar el ferrocarril convencional; d'anar més poc a poc i de no deixar-se emportar per tanta eufòria i deliris de grandesa neoliberal. Brutal el moment en què Amorós volia fer ja un túnel per sota la Mediterrània entre Europa i el nord d'Àfrica, i Germà Bel li va dir que potser ens hauriem d'esperar 50 o 60 anys!

Sóc un ferm defensor del ferrocarril, una eina que vertebra el territori, democratitza l'accessibilitat i ens ajuda a combatre el canvi climàtic. Però seria un error construir un nou eix ferroviari tan estratègic i continuar apostant també per la carretera, perquè la destrossa territorial pot ser monumental. Crec que no ens convé seguir un nou cicle de creixement indiscriminat que només beneficiarà a les minories de sempre, i en aquest sentit cal fer-se sentir i reivindicar més connexions ferroviàries de qualitat entre Alacant i la resta de la nació catalana. Més rodalies i trens regionals, més franges horàries entre Girona i Barcelona, més vies entre Barcelona i València.... En definitiva, connexions ferroviàries al servei de les classes populars (majoritàries) i per desplaçar mercaderies i evitar així tantes emissions de CO2, sorolls, accidents, ineficàcia... Corredor mediterrani, sí. Seny, també!