Aquesta crònica de Llibertat.cat qualifica clarament aquest documental com una operació de descontextualització. I és ben cert això, perquè el documental en qüestió és una descripció d’una desena d’anys d’aquesta organització cívica en la qual tots els fets importants de l’independentisme combatiu són sistemàticament silenciats.

El documental, tal com està confegit, ve a dir que la consciència independentista generada la dècada dels 80 del segle passat va ser obra de la Crida. En canvi, no es diu res de Terra Lliure, ni de l’MDT, ni de les nombroses i continuades accions i mobilitzacions a favor de la llengua i la cultura catalanes i en defensa dels interessos de les classes populars i contra la repressió, que van portar a terme els centenars i centenars de militants de l’Esquerra Independentista dia rere dia, any rere any, al llarg d’aquell decenni. No es diu, per exemple, res de la importància que va tenir l’acció de Terra Lliure contra Jiménez Losantos per a aturar de cop l’actuació dels signants del Manifiesto “dels 2.300” i se silencien totes les accions i mobilitzacions de caire social i ecologista que va protagonitzar l’independentisme al llarg d’aquells anys.

Aquesta operació de manipulació de la història revela volgudament o inconscientment una intencionalitat política que no és casual en el moment que vivim, en el qual hi ha sectors que s’autoanomenen sobiranistes que voldrien esborrar la història de l’independentisme per tal de poder portar el sentiment independentista creixent cap a posicions moderades o inofensives des del punt de vista polític i social.

En aquest article no ens entretindrem a repassar les falsedats o llacunes espectaculars de l’esmentat documental perquè és una tasca que ja s’ha fet o que es pot completar fàcilment anant a les fonts històriques, sinó que intentarem valorar quina va ser la funció de la Crida, al llarg de la seva existència, des del punt de vista de l’independentisme.

La Crida no era independentista

La Crida no es va declarar independentista fins als seus darrers anys. És una veritat que cal aclarir perquè avui que l’independetisme ja no és tan perseguit com aleshores, és fàcil que algú frívolament pugui qualificar aquell moviment d’independentista. I seria una mentida flagrant. Però, si la Crida no era independentista, què era?

La Crida era una “organització-tampó” situada entre l’autonomisme i l’independetisme: una organització que feia de “tap” o de “coixí” de la mateixa manera que ho va fer ERC en el seu moment, una funció semblant a la que fa el sobiranisme conservador [1] actualment.

Es tracta d’un fenomen que es produeix en societats que, com la nostra, tenen una consciència política feble i que es manifesta regularment a través de l’aparició de posicionaments intermedis en la mesura que la confrontació política es va endurint.

Les organitzacions intermèdies es nodreixen d’un doble fenomen: d’una banda, s’hi agrupen aquelles persones i sectors que no estan disposats a assumir el nivell de confrontació amb l’Estat i amb el poder que la lluita ha anat reclamant; i, d’altra banda, reben un tracte de favor dels sectors moderats i reaccionaris (burgesia, casta política, etc.) de la societat, i són ben tractats per alguns mitjans de comunicació controlats per aquests sectors dominants. El decantament d’aquestes “organitzacions-tampó” cap a l’independentisme o cap al poder constituït és el que marca la seva funció real.

És important de remarcar que el desemmascarament de les “organitzacions intermèdies pro-governamentals” és una operació que pot trigar anys a produir-se perquè acostumen a utilitzar aspectes importants del llenguatge i dels eslògans dels sectors en lluita i són afalagades, com hem assenyalat, per determinat entorn mediàtic.

La manera de distingir els sectors en lluita dels succedanis és la consideració que uns i altres reben del poder, tant de la burgesia autòctona i dels mitjans de comunicació com de l’aparell repressiu de l’Estat. La repressió que va caure sobre l’independentisme combatiu (no només damunt Terra Lliure sinó també sobre l’MDT i les diferents organitzacions de lluita) en comparació de la que va rebre la Crida, és d’una diferència espectacular.

El grau de confrontació (no tan sols les formes de lluita) és també un criteri distintiu. Així, per exemple, si a la manifestació contra la LOAPA de l’any 1982 la Crida no es va atrevir a exhibir ni tan sols una pancarta amb el lema “Autodeterminació”, l’independentisme sí que en va portar una de grans dimensions que deia “Independència” i que va ser la causa de la detenció i empresonament de sis de les persones que la sostenien.

Una anàlisi política

Quan ens trobem amb fenòmens del tipus de la Crida a la Solidaritat convé abandonar el “subjectivisme bonafè” que porta massa gent a l’engany i impedeix de tenir una visió objectiva de les coses. Cal fer l’esforç d’analitzar políticament els posicionaments i les orientacions dels agents polítics i socials.

Una anàlisi ingènua i despolititzada seria dir que tota organització catalanista i democràtica ja fa una tasca positiva per al país..., i no anar més enllà en l’anàlisi. Però d’aquesta manera es podria considerar, com encara fa una part de la població catalana, que CiU juga un paper positiu perquè “és un partit català”, ignorant que és bàsicament la política desplegada per CiU al capdavant de l’autonomisme la que ha donat com a resultat la reculada espectacular de la llengua i la ruïna econòmica, social i ecològica del Principat, i la dispersió i aïllament de la catalanitat arreu dels Països Catalans, al llarg de dècades d’errors i d’enganys.

En poques paraules, podem sintetitzar la política de la Crida al llarg dels anys centrals de la seva existència (fins ben bé l’any 1988) en els aspectes següents:

- Va ser una organització que (com ho fan moltes ONG) vivia “parasitada” en l’entorn del poder, tolerada pel poder polític i mediàtic, i finançada (directament o indirectament) per aquest mateix poder.

- La propaganda de la Crida defugia la crítica a la política oficial, i les seves accions evitaven la confrontació amb aquesta política: lingüísticament, per  exemple, no criticava les bases de la política lingüística bilingüista oficial (cosa que sí que feia una altra organització d’aleshores, els Grups de Defensa de la Llengua), sinó que simplement feia pressió perquè la política lingüística oficial tingués més relleu. En el camp polític general, per exemple, si CiU no recomanava utilitzar el lema “autodeterminació”, la Crida callava i acatava la demanda, etc. I així en tots els aspectes i línies d’acció.

- La pràctica organitzativa de la Crida no va ser de crear un moviment nou, diferenciat de l’autonomisme, sinó que desenvolupava una pràctica de suport al govern autonòmic des d’una suposada “societat civil” conformada amb el poder autonòmic.

- Des del punt de vista intern, aquesta política es portava a terme a través d’una pràctica pseudoassembleària, amb una participació poc integrada de les entitats i de la base militant, les quals es limitaven a avalar la tasca d’una cúpula política força restringida.

En la realitat política dels fets, la Crida va ser una eina de prolongació de la influència de l’autonomisme durant molts anys. La prova d’això és que quan es va declarar independentista i va començar a entrar de mica en mica en posicionaments polítics no coincidents amb els governamentals (contra l’OTAN, contra la presència militar americana, contra la visita del rei espanyol, etc.), es va haver de dissoldre a causa de la seva manca d’arrelament en una base social alternativa que li permetés de subsistir pels seus propis mitjans.

A partir d’aleshores, moltes de les funcions encomanades a la Crida, com a braç allargat de l’autonomisme, han estat assumides durant una colla d’anys i fins avui per ERC.  El descobriment del paper jugat per aquesta darrera organització ha trigat, però, una vintena d’anys a fer-se realitat. D’aquí la importància de dotar-nos d’instruments d’anàlisi per a conèixer amb rigor la política de les diferents forces, anant més enllà de la disfressa que en algun moment de la seva existència hagin pogut adoptar.