Termes va rebatre amb dades i proves científiques les tesis del radicalíssim Jordi Solé-Tura, molt interessat a intentar demostrar que el catalanisme era un invent de la burgesia. Actualment patim encara una mena de síndrome de Solé-Tura que, des de postulats academicistes i esquerranistes postmoderns intenten fer una cosa similiar: perjurar de les lluites anteriors i convèncer-nos que tot ha nascut fa quatre dies. Uns plantejaments mecanicistes i formats en un lògica “espanyola” que no té en compte d’on venim en termes reals, que nega l’encavalcament militant durant dècades i els traspàs d’experiències de les lluites anteriors.

La lectura de l’article-conferència El catalanisme, motor de la transformació a la Catalunya contemporània, escrit amb motiu de la commemoració de les Bases de Manresa posa moltes coses al seu lloc. En el seu dia, a mi em va confirmar la convicció que el sentiment identitari català té els fonaments a les classes populars de la nostra nació. El catalanisme, en les seves diverses variants originàries i en la seva evolució política (el particularisme, el catalanisme republicà, el federalisme intransigent, el reviscolament cultural vuitcentista, de les primeres propostes d’alliberament nacional de J.Narcis Roca i Farreras, fins passant pel foralisme) van néixer de la mà de la gent del carrer, de la gent treballadora. I va encetar el camí a Barcelona, especialment de la mà de la classe menestral, aquesta espècie barcelonina ja extingida, que durant el segle XIX  protagonitzaven bullangues i avalots amb les armes a la mà per fer front a qualsevol injustícia. Molt abans que el moviment obrer prengués cos i consciència i articulés les primeres formes organitzades i vinculades a la Primera Internacional.

És clar que la burgesia també va utilitzar aquest sentiment identitari, des que va néixer fins a l’actualitat. Ploriquejant a Madrid per pidolar qualsevol concessió i instrumentalitzant aquest sentiment amb un ojectiu proteccionista contra les mesures lliurecanvistes. Però això són figues d’un altres paner. Eren els temps en què els prohoms de la burgesia, després de llegir algun poema d’exaltació dels reis i comtes catalans es passaven a parlar o escriure en espanyol amb algun conciutadà “porque hace más fino” o enviaven els militars a reprimir les vagues dels obrers catalans. Si fa no fa, com ara.

La mare dels ous d’aquest expressió del catalanisme es troba al si del poble treballador, obrers i menestrals, pagesos i pescadors. Això està més que estudiat i qui vulgui fer creure el contrari sabrà per què ho fa.

Però l’especialment interessant d’aquest article-conferència d’en Termes era també l’exposició de dos elements cabdals per explicar l’èxit de l’arrelament del catalanisme i la seva pervivència, i que explica per què aquesta identitat ha reeixit a Catalunya/Països Catalans i en canvi s’ha esvaït a tantes altres nacions sense estat: un de primer, el fet que a mitjans del segle XIX els intel.lectuals i activistes de la cultura van deixar de peregrinar i tenir com a referent Madrid, i van posar els ulls a altres capitals europees com París o Berlín. Cosa que va afavorir la modernització i la introducció de pensament moderns al nostre país (la ciència, els corrents estètics com el Modernisme, el socialisme, el lliurepensament); i sobretot, el fet que aquestes classes populars van desenvolupar un descomunal teixit associatiu a la vegada que el nostre país s’industrialitzava i transformava. El poble baix va construir aquest identitat des d’associacions, publicacions periòdiques, sindicats o  tertúlies (centres excursionistes, ateneus obrers, mutualitats, grups teatrals, grups esperantistes o espiritistes, Jocs Florals,  centres catalanistes, clubs esportius, centres de lectura, clubs lliurependadors, etc.).

No sé si podem comparar això amb l’actualitat, la vitalitat del món associatiu del segle XIX i el fet que aleshores els intel.lectuals i artistes catalans van fer un gir cap a Europa i van abandonar l’atracció d’Espanya. Però el que està clar és que si volem preservar aquesta identitat, en un moment en què podem desaparèixer en qüestió de dècades, només ens queda el camí de la independència política. Tinc entès que en Termes també estava per això.