Tinc clar que el moment dóna per desenvolupar el debat dels nous reptes, però crec que aquests són més amplis que els que planteja el Jordi i que en alguns casos són tan importants com els que ell llista i esmenta. Per exemple, crec que hi ha un tema important com el del model polític que projecta la CUP, i que té molt a veure amb el seu comentari sobre la gent que pot acostar-se, oportunistament, a la CUP vistos els bons resultats assolits en les municipals. En aquest sentit, cal poder fer una valoració de fons sobre com s'accedeix a una alcaldia, o com s'hi renuncia, o com i perquè es pacten majories... El fet de ser de la CUP no vol dir que automàticament hom estigui alliberat de perills o que el model vingui donat per influència suprema.

Un altre tema a debatre i que crec que és molt important, és com d'encertada ha estat la línia majoritària que apostà per avançar cap a les municipals del 2011, fent créixer i consolidant la CUP a nivell territorial, i com aquesta línia ha de continuar. No es pot passar d'una línia a l'altra com si només es tractés de conjuntures inconnexes.

Caldria, també, desenvolupar quin és el significat pràctic d'un acord pres anteriorment per la CUP on s'apostava per convertir-la en organització nacional i que fes política nacional. Una aposta que no té una línia de treball establerta i que permet que cadascú digui allò que bonament consideri respecte del marc nacional o de les actuacions i declaracions públiques en aquest àmbit.

En relació a això darrer, el Jordi Navarro fa una afirmació, crec que carregada de sinceritat, però també molt preocupant, i no tant per ell sinó per la CUP. Concretament diu: “Pel que fa a d'altres territoris dels Països Catalans, trossejats per la legislació dels estats espanyol i francès, vull reconèixer i admetre públicament el meu desconeixement (tristament) d'aquests territoris germans. No em considero preparat per parlar de la possibilitat d'assolir reptes electorals supramunicipals ni al País Valencià ni a les Illes. En tot cas tinc confiança absoluta amb els companys i companyes que treballen i militen al sud i a llevant del meu país i és només a ells i a ningú més a qui correspon decidir quins son els moviments estratègics que s'han d'efectuar. Pel que fa al nord del país, la proximitat geogràfica amb les comarques gironines (on jo visc) faciliten que hi hagi una aproximació que malauradament no es produeix amb prou intensitat. La frontera estatal ha creat moltes fronteres mentals i de tot tipus i ens pertoca trobar les vies d'aproximació entre els nostres territoris separats artificialment durant més de 3 segles.”

Com deia, em sembla molt bé que individualment puguem tenir un coneixement o altre de la situació concreta d'una part del país, però em preocupa i molt pel que significa de poc treballat a nivell d'organització un tema que ha de ser clau per a un col·lectiu que diu treballar per la independència dels Països Catalans.

No hi ha dubte que la nostra realitat nacional està tan fragmentada, trossejada i diluïda -de tot el país i no només de les Illes i el País Valencià- que es fa difícil poder abastar la seva realitat a simple vista, ara bé, que una organització “nacional” i que té com a objectiu l'alliberament “nacional” no tingui un treball elaborat, debatut i plantejat de cara al país de com està la situació política precisament del nostre país, vol dir, simplement, que anem molt malament. Poder afirmar que els companys de cada territori que no és el meu tenen tot el dret de fer i desfer és d'una frivolitat, disfressada de respecte, que ens situa en molt mal lloc per engegar un procés real d'alliberament nacional. I és que un plantejament d'aquest tipus ens situa en un terreny tan pantanós que estem més a prop d'ofegar-nos que d'avançar. Com pot ser que no avaluem, abans de decidir si s'ha d'anar o no a unes eleccions, si la participació en unes autonòmiques catalunyeses o la seva no participació afectarà, i com, la resta del país? O és que Catalunya té patent de cors i pot actuar institucionalment com vulgui i la resta de la nació ja s'espavilarà? O és que realment ens creiem en un nivell tan avançat i de veritat absoluta que hem d'anar repetint, com fan els autonomistes, que si a les Illes o al País Valencià -i a la Franja i a la Catalunya nord- volen venir, ja ho faran?

Em sembla imprescindible que abans de decidir de participar en qualsevol campanya electoral regional  o estatal, cal una anàlisi de la situació del país, de quines prioritats cal impulsar en política nacional, de quin paper pot jugar cada territori -autonòmic o no, com les Terres de l'Ebre, per exemple-, de quines estructures organitzatives cal desenvolupar per fer créixer la CUP, de quines aliances territorials cal potenciar, de quin paper juguen, en el nostre projecte, els càrrecs a cada institució, de l'efecte que tindrà en cada part del país la feina feta en una altra, i un llarg etcètera. Tot ha de tenir una lògica i un full de ruta nacional, o bé deixem de parlar de projecte nacional per passar a parlar de projecte regional i ja veurem si algun dia estem més a prop o més lluny i si tenim algun interès en crear propostes nacionals.

D'altra banda, en el segon escrit del Jordi Navarro i el Pau Juvillà, s'afirma que “caldrà deixar per més endavant altres debats encara pendents i que, per la poca implantació actual de la CUP al País Valencià i a les Illes Balears, no hem iniciat i que no és altre que l'encaix dels tres territoris que conformen els Països Catalans en l'estructura de la Candidatura d'Unitat Popular que, en base al nostre model assembleari, s'hauria de basar en la confederació.”

El que deia, no és per a més endavant, és previ el debat sobre la nació, però afirmar que cal una confederació és tan gratuït com dir que ens ho juguem a la ruleta. Potser sí que cal una confederació, o una federació, o una... Però això vindrà donat pel debat de fons i com a conseqüència de les conclusions d'aquest debat, no com a apriorisme de res.

A l'Esquerra Independentista, o a una part o a alguns membres, sembla que els ha arribat la pressa que han demostrat grups com Reagrupament, Solidaritat, ERC, o a la mateixa proposta de l'Assemblea Nacional Catalana, que afirmen que primer Catalunya i després (?) la resta. Després de què? Després, com?

El creixement de la CUP és un bon indicador que cal seguir avançant i anar creixent i que cal eixamplar territorialment el moviment, fent-lo més sòlid i amb més capacitat d'incidència. Però també planteja un gran repte, transmetre la confiança que aquest és el moviment que abandera un canvi real de maneres, de model i de país, al servei de la gent dels Països Catalans.