Cal anar amb compte, però, a l'hora de visualitzar la qüestió econòmica com l'únic eix polític de l'independentisme. Sí, la desproporció entre el que l'Estat recapta a Catalunya i el que hi inverteix és molt important. I qui més ho pateix són les classes populars del país. Però a l'hora de plantejar aquesta qüestió sovint s'obvien diversos factors. En primer lloc, la manca de finançament propi ha estat de vegades una excusa del Govern autonòmic de torn per espolsar-se les puces. Siguem conscients que, tot i que limitada, la capacitat recaptatòria de la Generalitat no és menyspreable. I no s'hi val a abolir l'impost de successions per a les rendes més altes mentre ens queixem que Madrid ens espolia i per això hem de tancar plantes d'hospitals públics. En segon lloc, cal tenir en compte que les polítiques redistributives, des de l'òptica de la justícia social, són desitjables en tots els estats. Ho són a l'Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent. Perquè els impostos els paguen els ciutadans, i no els territoris. I en un futur estat català, allò que es recapti entre els ciutadans amb renda més elevada (visquin al Gironès o al Baix Llobregat) hauria de servir per finançar serveis bàsics per als sectors més desprotegits (de Girona o de Cornellà). Ens semblaria lògic, llavors, defensar que els impostos dels gironins es quedessin a Girona?  

Així mateix, cal ser conscients que la capacitat de recaptar impostos no ens converteix necessàriament en un estat. En tot cas, tenir estat suposa una sèrie de coses, entre d'altres, recaptar impostos. També suposa, per exemple, disposar d'exèrcit, i no per això fem de la necessitat d'unes forces armades catalanes el nucli central del discurs independentista. Acabar amb el dèficit fiscal és urgent i necessari, i sens dubte ha de ser una de les línies de treball de l'independentisme, però no l'única. A l'hora de sumar suports, potser sortira més a compte visualitzar una estratègia més plural, que tingués en el seu eix la defensa de la democràcia, o sigui, del dret a decidir. No només a decidir sobre si ens constituïm o no en estat, sinó sobre com gestionem aquest estat (i, evidentment, els impostos que recapti).

Un independentisme que fa bandera exclusiva de la qüestió econòmica, que contraposa una Catalunya rica i espoliada a una Espanya pobra i gasiva, corre el risc d'acabar reduït a una mena de Lliga Nord a la catalana. Anem amb compte, doncs, a l'hora de fer de l'eix fiscal l'única carta del sobiranisme. Siguem conscients que, depenent del moment de la partida en que la juguem, correrem el risc de fer el joc al catalanisme d'opereta, aquell que tota la vida ha funcionat a base d'eternitzar la queixa sobre Espanya sense aportar solucions a l'arrel del conflicte. A no ser que, al cap i a la fi, es tracti de fer el que ha fet el nacionalisme conservador des dels temps de la Lliga: jugar de farol. Això ja sabem on ens ha dut: a un atzucac anomenat autonomia, on n'hi ha uns quants que hi viuen la mar de bé.