La diferència, però, és que allò que és impossible a Alemanya és perfectament possible a Catalunya. Si Esquerra, el Partit Socialista i Iniciativa van homenatjar un dirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, i Carod-Rovira, en qualitat de vicepresident del govern, el va lloar com a "català universal" -un català universal gràcies al qual es va modificar la Carta Olímpica perquè Catalunya no pugui participar en els Jocs Olímpics-, què no es podia esperar sobre Carlos Sentís.

Aquests dies hem llegit articles i hem escoltat tertulians que s'erigien en advocats defensors del Sentís franquista. "La gent té trajectòries polítiques d'un cantó o d'un altre", deia un orat que es fa dir catalanista sense el més mínim rubor i que es guanya la vida com a altaveu del pensament oficial immobilista i reaccionari. Talment com si haver abraçat aquella ideologia i, per tant, els seus crims, les seves tortures i la destrucció dels drets i de les llibertats democràtiques, fos un fet merament anecdòtic i banal. Arribats aquí, recomano la lectura de l'informe elaborat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i titulat "La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans".

"Més endavant va donar suport a Adolfo Suárez", han dit alguns. "I va facilitar l'arribada de Josep Tarradellas", han dit uns altres. Com si una cosa excusés l'altra. Un dia excusaran Franco perquè feia pantans. Carlos Sentís, no hi ha dubte, era un home intel·ligent. I precisament perquè ho era, va fer el mateix que Samaranch: adaptar-se als nous temps. Si el franquisme hagués durat deu anys més tots dos haurien estat franquistes deu anys més. Però tot té un final i calia contemporitzar per poder-se mantenir en l'òrbita del poder. Un poder sempre espanyol i espanyolitzador. I això és el que van fer amb evident fortuna. S'ha de reconèixer, però, que no tot va ser mèrit seu. En un país com Catalunya, mancat d'autoestima i capaç de llepar les sabates dels qui li han trepitjat el cap, no és gens difícil que dels franquistes se'n digui catalanistes.

Però la hipocresia que hi ha darrere d'això esdevé cinisme quan resulta que aquells que reivindiquen la memòria històrica -per no oblidar el passat, diuen- són els mateixos que glosen Samaranch i Sentís. En aquest sentit, va ser especialment patètic el Telenotícies Vespre de TV3 del 19 de juliol justificant descaradament el franquisme de Sentís amb aquesta frase: "Durant la Guerra Civil va lluitar al bàndol franquista per escapar de la situació que llavors es vivia a Catalunya". Vergonyós i escandalós. Prego al lector que la torni a llegir. I per acabar-ho d'adobar, va inserir aquestes cíniques declaracions del mateix Sentís: "No tenies altre remei. Quan hi ha una Guerra Civil, no pots estar en un tercer lloc, has d'estar o amb els uns o amb els altres". I, és clar, Sentís va triar els "altres", s'hi va posar bé i va arribar a dalt de tot. TV3, a més, va tenir la barra de dir que havia cobert com a periodista el judici de Nuremberg sense explicar el paper que hi jugava. Repeteixo: feia temps que no havia vist una manipulació tan escandalosa per part d'una emissora pública en un Estat de dret com la que van fer els serveis informatius de TV3 el dia esmentat. Recomano que les facultats de periodisme recuperin el vídeo a fi d'estudiar els extrems de tendenciositat a què pot arribar una emissora en la seva voluntat de manipular el cervell de l'espectador i saltar-se els principis més bàsics de la veracitat informativa. Tot i així, el lector es pot jugar un pèsol que ni el CAC ni la sessió de Control del Parlament -llevat que ho faci Solidaritat-, reprovaran TV3 per aquest comportament.

I tot això passa a Catalunya, un país on Manuel de Pedrolo no sols no va rebre un comiat oficial digne de tot el que ell havia fet pel país, sinó que el seu independentisme va ser tan descaradament obviat com ho ha estat el franquisme de Sentís. Per això, mentre ell i Samaranch són elevats a la categoria de "catalans universals", Manuel de Pedrolo continua estigmatitzat com a "radical local". Vergonya, senyors vergonya!