Barrera no formava part de la jove estratègia independentista, i potser molts cops va caure de quatre grapes en alguns paranys de l’anomenada “Transición.” Però és innegable que, des dels seus principis polítics i ètic forjats en la guerra, l’exili i la dictadura va prendre decisions valentes, especialment relacionades amb l’àmbit antirepressiu, mentre altres personalitats de la política catalana negligien aquesta responsabilitat i giraven cua.
Convé molt recordar la fidelitat i l’enteresa d’Heribert Barrera en situacions com la prohibició dels principis republicans i del terme “republicà” durant els primers anys de la Transició. I davant la confecció de les diferents versions de l’anomenada llei “antiterrorista” durant els anys setanta i principi dels vuitanta, especialment durant els anys en què fou diputat al Congrés de Diputats espanyol (1977-1980). També va mostrar la seva solidaritat amb els nombrosos detinguts acusats de formar part de Terra Lliure el 1981, des del seu càrrec de President del Parlament de la Catalunya autònoma.
Una mostra d’aquesta solidaritat i valentia inqüestionables de Barrera envers aquells que lluitaven per la independència de la nació catalana la va oferir quan l’Estat espanyol amenaçava d’extraditar el lluitador independentista Manuel Viusà, exiliat durant dècades a l’Estat francès (des dels anys quaranta) i aleshores empresonat a petició de la justícia espanyola. Mentre Viusà esperava ser processat a la presó de La Santé, Barrera s’afegí a la campanya contra la seva extradició, i es va fer present al judici a París mostrant-hi el seu suport, junt a nombrosos artistes (Pere Calders, Antoni Tàpies, Xavier Guinovart) i l’incansable Lluís M. Xirinacs, en una campanya de mobilització portada a terme pels CSPC.
Barrera i Xirinacs es van retrobar de nou en la defensa dels represaliats independentistes. I aquest és el motiu pel qual redactem aquest article conjuntament. Lluís M. Xirinacs, junt amb altres persones significatives, formava part de la Comissió de Portaveus que representava els independentistes catalans represalitats i empresonats, una llista especialment nombrosa a partir de la ràtzia olímpica de 1992.
Aquella Comissió de Portaveus partia de la necessitat de fer front a les pressions que ERC mantenia sobre els presos perquè acceptessin la reinserció tal com l'entén l'Estat espanyol (article 57 bis B del codi penal: penediment personal, col.laboració, petició de perdó i delació de companys), i, per l'altre, calia trobar una solució a la situació dels represaliats, exiliats i presos independentistes en una nova conjuntura d’esgotament de l’estratègia armada de Terra Lliure.
Es tractava d’un posicionament compromès, ja que la flama del moviment antirepressiu havia anat minvant i el moviment independentista es trobava desorientat i afeblit per la nova situació política. Amb les condemnes més altes de la història de l’independentisme català (Pep Musté ha estat l’independentista amb les condemnes més altes, i processat en quatre sumaris), aquestes van ser les úniques veus que es van atrevir a demanar la nostra llibertat, gràcies sobretot al treball i dinamització de la Comissió de Portaveus, els CSPC, els familiars i persones com en Josep Maria Terricabres que ens van fer costat fins l’últim moment.
Per això Heribert Barrera mereix el nostre record i el nostre respecte, més enllà de les diferències que ens allunyessin. Malgrat tots els paranys que no superés.
Els que han pres la circumstància d’aquelles o altres declaracions fora de lloc (en ocasions explotades fins treure-les dels marges) haurien d’intentar escarbar en la memòria d’aquest país. Hi trobaran moments de dignitat i de compromís.
Heribert Barrera, bonviatge pels guerrers